El cantant gironí Pol Bordas va començar fent música urbana amb un grup d’amics, però aviat es va centrar en les cançons tot cercant la seva pròpia sonoritat. Després de cinc anys picant pedra, va gravar el primer àlbum, Aquesta vida és nostra (Montebello, 2024), i ara presenta el segon lliurament, He marxat, per tornar (Montebello, 2026), fet entre Catalunya i Nàpols

Text: Maria Folqué. Fotos: Juan Miguel Morales.

El teu segon àlbum, 'He marxat, per tornar', l’has creat i enregistrat en menys d’un any. Amb el que has après fins ara has pogut accelerar el procés de creació?
Amb el primer, Aquesta vida és nostra, vaig experimentar i descobrir com funcionava el projecte, així que el segon disc ha anat més de pressa perquè era una necessitat. Vaig tenir una mala època a final del 2024 i vaig marxar a viure a Nàpols amb la voluntat de desconnectar de la música i abandonar el projecte. Tot i això, quan vaig arribar allà em vaig adonar que tenia moltes coses per explicar.

I de quina manera ho has traslladat al disc?
Al principi em sentia molt sol, no coneixia ningú i no tenia cap punt de confort més que el mòbil. Però al final m’he acabat enamorant de la ciutat, he conegut molta gent, he après l’idioma... i també he treballat amb artistes i productors italians. Les col·laboracions amb rapers napolitans les pogut traslladar a un disc que he produït jo mateix i amb el qual he trobat un so més propi.



Cantes que ets lluny dels teus i que no tens amb qui compartir el que et passa. La música t’ha servit de refugi?
La música és una de les constants més grans de la meva vida. Han canviat moltes coses, però sempre he fet música, és el meu punt de referència i de confort. Quan vaig als llocs em moc per la música i quan conec gent és per la música. Tinc ganes de descobrir més artistes i productors, perquè la meva xarxa és la música. El disc plasma el que he sentit durant el viatge, i està ordenat de manera cronològica seguint els meus sentiments. I no només això, també he volgut reflectir el meu entorn. El que escoltava a Nàpols apareix al llarg del disc, i té el seu espai en els interludis. Vaig treballar la gravació amb el productor que vaig conèixer, Giovanni Troccoli, amb qui he fet un parell de temes i hem coproduït la resta.

En els interludis no només hi ha sorolls urbans, sinó també dos àudios dels teus avis, unes figures molt presents al llarg del disc. Què signifiquen per a tu?
Els meus avis són les persones a qui em vull assemblar quan sigui gran. Sempre que soc a Girona passo a veure’ls, i tot aquest temps que he estat fora, m’emocionava quan hi parlava, perquè no era al seu costat però veia com s’anaven fent grans. Cada vegada que he tornat per muntar un concert he anat a veure’ls, perquè me’ls estimo i els trobo molt a faltar. Ells també em volien venir a veure, però ja són massa grans per a un viatge tan llarg.


Una de les col·laboracions destacades del disc, inclosa al primer senzill, és a “Xulejudetu” amb la cantant i trompetista barcelonina Alba Armengou. Com es va produir?
La història va començar en un dels meus viatges a Barcelona per fer un concert. Estava parat a la Renfe i casualment tenia assegut al costat el productor Salvi Cuadrado. Durant les tres hores que va estar aturat el tren vam compartir molta música i després vam quedar a l’estudi per gravar algun tema plegats. Així va sorgir “Xulejudetu”. Quan la vam tenir feta, però, sentia que hi faltava una veu femenina per explicar millor la història. A Alba Armengou ja la coneixia de la col·laboració amb Figa Flawas (“Filet”), i m’agradava molt la seva manera de cantar, així que l’hi vaig demanar i es va sumar a fer el tema.

Parlant de col·laboracions,una altra de les sorpreses és “Lava”, que inclou la participació de set artistes (Sankki, Quimo, Meddin, Baon, Citto, Lil Geri i Yung Rovelló) i dura uns cinc minuts. Volies donar espai a tothom per expressar-se?
Més que fer-lo llarg perquè tothom pogués dir-hi la seva, va sorgir perquè tenia ganes de treballar amb tots aquests artistes i em calia una excusa per fer-ho. Qui sap si podré tornar a fer música amb tots ells en algun moment, així que si els volia incloure al disc havia de trobar la manera, i el resultat ha estat aquest tema.



No és l’únic cop que menciones l’erupció volcànica, hi ha un interludi titulat “Interludi/erupció” i a la portada també s'hi evoca. Tot aquest imaginari està vinculat al Vesuvi napolità?
He agafat el volcà com a referència, perquè transmet una imatge clara de soroll, destrucció i caos en un lloc amb una tensió constant pel perill latent. Nàpols és a la Vall del Vesuvi, un volcà immens que en qualsevol moment pot esclatar, perquè segueix actiu. La idea del disc és que de vegades ens cal explotar per poder tenir després un lloc per créixer millor.

Es podria dir que ha estat el teu projecte més ambiciós, tant des del punt de vista musical com conceptual?
Totalment, perquè aquesta vegada m’he implicat també de ple en la producció. Si a la gravació d’un disc hi participa molta gent és difícil trobar la coherència, però tot sol he canalitzat molt millor l’energia. Crec que el fet de no pensar en gravar un bon treball de la manera habitual, sinó simplement conèixer i produir amb altres artistes interessants, m’ha ajudat a crear un disc millor.