Els tortosins publiquen tretze peces amb una nova sonoritat però l'essència de sempre

A Jota x cobla heu unit la rondalla de jota i fandango amb la cobla sardanística. D’on va sortir aquesta idea? 

Ens agrada molt aquesta fusió tan mediterrània de la cobla amb els aires del sud. La primera idea va sorgir de Jesús Ventura , que havia treballat amb l’ Esbart Reus Dansa i era molt seguidor nostre. Abans que ens coneguéssim ja havia arranjat cançons dels Quicos , fins i tot algunes de les menys conegudes, com “Però què fas, Maria Cinta!”. Fa més de deu anys ens va proposar fer l’espectacle La jota més bella , on també va participar-hi la Cobla Reus Jove . Ventura va morir el 2022, i l’any passat ho vam voler reactivar.

 

Sí, i per això vam haver de buscar un nou aliat, que ha estat Marcel Casellas , un gran coneixedor del folk i també del món de la cobla. Hem aprofitat els arranjaments originals i el Marcel n’ha compost uns quants més. El resultat és un espectacle i un disc molt interessants, que van més enllà del que havíem fet amb l’esbart, on els Quicos teníem un paper secundari.

 


 

La cobla és molt més que la sardana i els aires del sud són molt més que la jota, perquè també hi ha fandangos i boleros. Musicalment parlant, són els símbols de dues Catalunyes però tenen el gran nexe d’unió del Mediterrani. Per aquest motiu, la fusió sorgeix d’una manera més natural del que podria semblar. La tenora brilla molt i reforça l’aire mediterrani de la jota. Naltros sempre hem defensat que la jota és tan catalana com la sardana i la fusió reforça aquesta idea, tant pel que fa al context, com pel contingut i la sonoritat. 

 

  

El disc és una declaració de principis. El repertori ha vingut determinat per la primera selecció que va fer Jesús Ventura però, com fem sovint, hem canviat algunes lletres. A “La jota més bella” hem aprofitat per introduir el discurs ideològic de la fusió, amb una lletra absolutament al servei del nostre discurs. I fins i tot hi ha una referència al poeta Joan Maragall: ‘Si busqueu entre les danses, que es fan i que es desfan / la sardana és la més bella / i la jota és la més gran’. 
 

La majoria de cançons, tant les que va arranjar Ventura com les que ha treballat Casellas , estan pensades per al lluïment de la cobla. I “Vals jota” és una peça susceptible de ser interpretada per qualsevol cobla, ja no només amb els Quicos , i és un bon exemple de la idea de trencar esquemes. A Catalunya hi ha formacions instrumentals que tenen una sonoritat molt definida i que, com en el cas de la cobla, classifiquem i atribuïm al gènere concret com la sardana, però que poden encaixar en qualsevol música.
 

Exactament, perquè si Aneu a Grècia, a Cuba o al Brasil podeu trobar l’essència d’aquests països en la música moderna i no només en la tradicional. Les seves músiques estan en constant evolució. Si aneu a una discoteca de Grècia us adonareu sempre que la música que sona us fa saber que sou en aquell país. I això és molt interessant, perquè a Catalunya tot just ho estem començant a construir.

 

 

Tenim el problema que, en els mitjans oficials, la difusió de la música se centra només en espais dedicats a l’entreteniment. No tinc res contra cap tipus de música, però no veig bé que la difusió de la música catalana enfosquisca un tant per cent molt gran de la creació del país. No és just que hi hagi una difusió mediàtica només de determinats estils, i que a més sigui a costa de deixar sense aparador el noranta per cent de la música que es fa a Catalunya.

 

Certament hi ha una realitat de creació artística i musical immensa i per això cal democratitzar l’accés als mitjans i buscar un equilibri. Qualsevol creació artística d’un músic de les Terres de l’Ebre hauria d’arribar a tot Catalunya, perquè no som grups locals. Si gravem un disc o escrivim un llibre en català, ho estem fent perquè arribi arreu del meu país, no només per als nostres veïns.