Quedem a mig matí, i com que no vol prendre res, demano un cafè amb llet i una aigua per a les dues. Mar Pujol ho agraeix i confessa que li costa molt beure aigua. Un inici revelador i adequat per a una conversa que serà sobre un disc que es titula, precisament, D’aquesta aigua no en beuré (Hidden Track Records, 2026)

Text: Èlia Gea. Fotos: Michal Novak.

Ens endinsem en la difícil tasca de posar paraules a cançons que, en realitat, parteixen d’experiències més corporals i intuïtives, tot i buscar sempre l’equilibri racional. Gravat i produït per Jordi Matas i Joan Pons al Teatre de Ca l’Eril Studio, la cantautora de Prats de Lluçanès ja no canta des d’un rebost acollidor, sinó des de la immensitat d’un riu mutable. 



El teu anterior llarga durada, ‘Cançons de rebost’ (Hidden Track Records, 2024), va ser un èxit. Va superar expectatives?
Sí, va superar totes les expectatives, tot i que jo hi creia molt. És guai que les coses vagin bé, però alhora això m’ha generat una pressió de voler-ho fer millor. Amb aquest tercer àlbum m’he fet moltes olles, i això no m’ha deixat espai per a la creativitat. Va haver-hi un punt en què descartava totes les cançons que començava. Però també penso que això ha estat bo, perquè la pressió m’ha bloquejat, però alhora m’ha fet currar-m’ho més per trobar altres camins.
 
Sents que la societat també ens empeny a una necessitat d’autosuperació constant, de fer coses noves i millors?
Sí, tot i que la meva intenció tampoc era fer res fonamentalment diferent. Volia fer un altre disc com Cançons de rebost, però amb temes nous, i crec que ho he aconseguit, tot i que amb certa distància. Hi ha diferències entre un àlbum i l’altre, sobretot pel que fa a l’energia i les lletres. No tenia ganes de dir-me a mi mateixa què havia de fer, perquè un disc ha de ser transparent, amb la voluntat que no sigui superflu, sinó que expressi alguna cosa que m’hagi travessat.
 
Com vas superar la pressió o el bloqueig?
No sé si va ser superar-ho, però vaig anar fent. Amb Cançons de rebost em van sortir els temes fàcilment, perquè estava completament enamorada i a l’inici d’una relació. En canvi, ara he estat de mudança, fent concerts... i no brollava tant l’energia per escriure cançons. Però ara em dedico a això, i si no faig cançons, no tinc concerts.
 
Això t’ha obligat a ser més metòdica a l’hora de crear?
No, però sí a trobar espais i temps per compondre. Fins ara no creia en les residències artístiques, perquè sempre havia escrit a casa quan m’inspirava, però aquesta vegada n’he fet dues, al Centre d’Art i Natura de Farrera i al Convent de Pontós, i m’ha anat superbé. Tenia ganes de crear, però no trobava el lloc i el moment. Al final, he agraït la pressió, perquè m’ha fet dedicar-li el temps que volia i necessitava. Tenia energia creativa però no l’estava enfocant en la música, com si el pas estigués tallat, i m’ha calgut obrir les comportes.



Una diferència entre un disc i l’altre és que si ‘Cançons de rebost’ era càlid, recolliment i fusta, el nou és aigua, immensitat i blau.
D’aquesta aigua no en beuré l’he situat en un lloc obert, enmig de la immensitat. És un disc més dur i més dens, i no tan plàcid i rialler. Tampoc és fred, però no bressola com Cançons de rebost. Crec que ha estat per un canvi d’etapa vital, més madura, i també d’aigües. Abans vivia a Prats de Lluçanès, per on passa la riera de Merlès, un espai petit i protegit pels arbres, i ara soc a Sant Quirze de Besora, que és allà mateix, però hi passa el riu Ter, que té més cabal i desemboca al mar. Ha estat un canvi de paradigma.
 
El canvi d’aigües t’ha inspirat el títol ‘D’aquesta aigua no en beuré’?
És una expressió que m’ha representat molt els darrers anys, perquè com a artista, i com a persona, he de conviure sempre amb la contradicció. He d’acceptar que ara puc defensar fermament una idea que d’aquí a dos anys potser ja no pensaré però necessito afirmar-la per agafar-me a tot el que em sembla arrel o veritat.
 
És a dir, hi ha una certa ironia en el títol?
Sí, perquè és una afirmació tan rotunda que segurament tard o d’hora me l’hauré de menjar amb patates. Tot i això, em cal dir-la perquè forma part de l’experiència de viure, i aquestes contradiccions són el que em permet aprendre. Per exemple, m’he plantejat ser a Spotify com a artista pensant a qui serveix i per què s’utilitza la cultura? Puc viure amb amor i generar espais de bellesa, partint de l’horror i del dolor? M’interessa abordar la contradicció i com ens relacionem amb el present, de manera que és important vigilar en tot el que crec. Me n’adono quan parlo amb ma mare, que viu tranquil·lament i a qui, de vegades, la Mar més polititzada s’enfronta amb molta força. Vull dir-li el que crec, però potser d’aquí a uns anys ho veuré diferent o ho viuré des d’un altre lloc. Per això cal estar atents de fins on volem arribar amb veritats que, en el present, ens semblen absolutes. I això és extrapolable al món, perquè les veritats absolutes fan molt de mal i destrueixen fonaments tan bàsics com els drets humans.
 
I alhora, també és més important que mai, des de l’altra banda, ser igual de categòrics?
Exacte! Hem d’acceptar la vulnerabilitat de la contradicció, perquè no ens fa estúpids ni ens treu poder de decisió.
 
Quines són les arrels del teu pensament actual?
M’he fet molt aquesta pregunta. I el que em ve al cap, per hippy que soni, és justament l’amor. Tot el que ressona amb amor em sembla una arrel fiable i irrefutable.
 
A la primera frase del disc dius: ‘En un got d’aigua jo m’ofegaria’ (“Mitja vida”). Et costa prendre decisions?
Prendre decisions és molt dur. I, en un projecte musical com el meu, n’he de prendre tota l’estona i he de dir que no molt sovint. De vegades penso que tant de bo algú pogués decidir per mi, però he de dur el timó, perquè és la meva carrera. N’estic aprenent, però se’m fa molt gros. Viure de la música ha suposat fer-me autònoma, no tenir un horari fix i, tot i estar currant tot el dia, sentir que no soc productiva. Tot i així, m’agrada fer tot el que serveixi per al projecte, des de fer factures fins a portar les xarxes. Però hi ha molta energia invertida en qüestions que no són estrictament musicals. A més, crec que el mòbil fa molt de mal. De fet, ara fa un mes que no tinc Instagram, i me’l vaig instal·lant i desinstal·lant.



Avui, tenir un projecte artístic sense Instagram és una utopia?
Sí, tret que siguis un artista amb molt de renom. Sortir-ne de tant en tant em funciona, tot i que segur que l’algoritme em penalitza. Tot i això, no vull que passi per sobre de la meva salut. Instagram fa molt de mal, perquè ens pren molt d’espai per a la creativitat, ens ho dona tot fet i ocupa tot l’espai de pensar, crear i desenvolupar.
 
‘Voldria mirar-te com veuen els altres, que hi veuen més clar’, dius a “Ulls clucs”. Amb quina perspectiva veus la vida?
Soc molt analítica, i de vegades m’agradaria mirar com ho fan altres persones, sobretot des d’un punt de vista amorós. Per exemple, el feminisme m’ha ajudat moltíssim i m’ha donat moltes eines, però de vegades només sé veure el món des d’aquesta lent, i m’he de preguntar si hi ha coses que m’enfaden a mi, intuïtivament o emocionalment, o si és només des d’aquesta òptica. La lletra de la cançó em va anar perfecta, perquè estava en un punt decisiu de la vida i em va ajudar a tocar de peus a terra. I, alhora, ser analítica també forma part del meu present, i no vull, ni puc, passar-ho per alt.
 

LA SENTÈNCIA DE LES FLORS

“No seria estrany” és una apologia a les petites coses, alhora que una crítica al món que ens ha tocat viure?
Vaig fer una formació molt guapa amb el programa d’acompanyament Iltiŕ Hub, que vol acostar el paradigma regeneratiu a projectes que generen impacte positiu al territori. Volen anar més enllà de la sostenibilitat i de pal·liar els mals que estem generant a la terra i a la comunitat, amb la intenció de millorar-ne les condicions. I tot això, donant moltíssima importància a l’arrelament a l’entorn, entenent-lo com la gent del territori i també el que se’ns oblida que està viu com els boscos, el rius, els animals, les pedres...
 
Parles d’un estil de vida més natural i intuïtiu. Com s’hi arriba?
En aquesta cançó dono més pes a la intuïció que a la raó, tot i que penso que totes dues són igual d’importants. A més, hi ha la influència de Xarim Aresté, que un dia, xerrant, em va dir: ‘D’un boig es diu que ha perdut la raó, però és al contrari; és la raó el que et fa tornar completament boig’. La idea em va inspirar molt i per això la lletra abraça la part més espiritual i instintiva.
 
Cantes una frase bonica i alhora dura: ‘Tot això no seria estrany en un altre món’. No et sembla molt derrotista?
Segurament hi ha altres llocs del planeta on es fa més cas a la natura, però no els podem sentir des d’aquí. Certament, estic en un punt derrotista, perquè em fa molta por la força que va prenent l’extrema dreta. No entenc quin sentit té que Trump, i tota aquesta penya, estiguin manant, perquè el seu pensament és contrari a la vida i al cor. Que les flors dictin sentències, si us plau. Dit això, en el fons, com tothom, visc la meva quotidianitat i, per sort, estic envoltada de gent molt maca.
 
Això et fa mantenir l’esperança?
Sí, completament. I també penso molt en els artistes que són a l’avantguarda cultural. M’interessen perquè tenen un poder artístic molt heavy. El seu pensament és contrari a la dreta i a la ultradreta, que no tindran mai ningú amb el mateix poder artístic. No tindran mai artistes com Sílvia Pérez Cruz.