Text: Enderrock. Fotos: Arxiu.
L’objectiu és posar en relleu la qualitat de la música catalana dels darrers 25 anys, però, sobretot, posar en debat la importància dels discos com a unitat cultural i de la música popular en la nostra llengua per elaborar una discoteca bàsica de l’escena catalana actual. Una referència cultural i històrica que dibuixa la banda sonora d’un temps i d’un país.
Per establir una proposta consensuada que aplegués diferents mirades i tarannàs s’ha demanat als experts elegir 50 títols preferits i elaborar un rànquing amb els 10 títols més puntuats. El criteri perquè un disc entrés a la llista ha estat que com a mínim la meitat del repertori fos en català.
Els participants que han votat –i ressenyat– són periodistes i crítics de mitjans de comunicació d’arreu dels Països Catalans, tant especialitzats com generalistes, i de diverses generacions, perquè ja sabem que les preferències musicals de cadascú estan estretament lligades a les nostres vivències personals. El resultat, que per a alguns pot ser sorprenent i per a d’altres pot sonar previsible, és un ajustat retrat sonor del panorama musical català contemporani. Un inici de segle que, de ben segur, ha estat el període més prolífic i de major qualitat i diversitat de la producció musical als Països Catalans en els àmbits del pop, rock, cançó, folk, urbana i electrònica.
El rànquing dels 50 millors discos en català del s. XXI l’encapçala
Alegria (Drac/Virgin, 2002) d’
Antònia Font, seguit per
10 milles per veure una bona armadura (Discmedi/Warner, 2011) de
Manel, i
Agost (Discmedi, 2004) d’
Els Pets. Els segueixen el debut de
Manel,
Els millors professors europeus (Discmedi, 2008);
45 cerebros y un corazón (Fina Estampa, 2017) de
Maria Arnal i Marcel Bagés;
Les cançons tel·lúriques (Satélite K, 2008) de
Roger Mas;
Tempestes vénen del sud (Propaganda pel Fet!, 2014) de
Zoo;
Maria (Picap, 2002) d’
Adrià Puntí;
Orgànic (Sonifolk, 2001) de
Miquel Gil; i
Set tota la vida (Sinnamon Records, 2007) de
Mishima.
>> FES EL TEU TOP 50! <<
A la discoteca bàsica de la música popular catalana del segle XXI, amb 400 referències, lideren Antònia Font, Manel, Roger Mas, El Petit de Cal Eril, Els Pets i Pau Vallvé, amb cinc discos cadascú, i Xarim Aresté, Pascal Comelade, Mazoni, Mishima, Oques Grasses, Ferran Palau i Quimi Portet, amb quatre àlbums, amb un total de 291 noms referenciats.
RÀNQUING DELS 50 MILLORS DISCOS DEL SEGLE XXI
50.
MACEDÒNIA
Posa’m un suc
(Discmedi, 2003)
Les quatre generacions de ‘fruites’ del grup infantil i juvenil
Macedònia, el projecte creat i dirigit pel compositor moianès
Dani Coma, van generar una quinzena de discos al llarg de vint anys, des del seu naixement el 2001 –quan va rebre el Premi Joventut a la segona edició del Sona9– fins al comiat el 2021.
Ressenya al número 400: Ariadna Sala.
49.
MUSHKA
SexySensible
(Dale Play Records, 2024)
Referent de la música urbana en català,
SexySensible de
Mushka va merèixer el Premi Enderrock de la crítica al millor disc del gènere. Les dicotomies del disc, però, fan evident que el segle XXI defuig moltes de les etiquetes d’altres èpoques, les músiques ja no es poden encasellar i la maresmenca ha fluït al seu aire fins al darrer
Nova bossa (Dale Play, 2025).
Ressenya al número 400: Aina Ustrell.
48.
ANNA ANDREU
Els mals costums
(Hidden Track Records, 2020)
L’aposta de la cantautora de Sant Quirze del Vallès és que l’engranatge sigui el més orgànic possible, per molt lent que li suposi el procés de composició. L’equilibri entre el so i la idea d’
Anna Andreu traspua des del seu debut en solitari fins a
La mida (2022) i
Vigília (2024), tots editats amb el mateix segell.
Ressenya al número 400: Joan S. Luna.
47.
BELDA & SANJOSEX
Càntut
(Bankrobber, 2016)
El projecte
Càntut entén les cançons tradicionals com a llegat viu i no com a peces de museu. El primer disc que respirava el seu tarannà i que va obrir el camí va ajuntar el cantautor bisbalenc
Sanjosex i l’acordionista folk sabadellenc
Carles Belda.
Ressenya al número 400: Olga Ábalos.
46.
PAU VALLVÉ
La vida és ara
(autoeditat, 2020)
A finals del 2006, el nord-americà
Bon Iver es va refugiar en una cabana de caça en un bosc de Wisconsin amb l’objectiu de superar un desengany i va gravar
For Emma, Forever Ago (autoeditat, 2007). Del confinament del 2020 també en va sorgir un disc del barceloní
Pau Vallvé que va marcar tota una generació.
Ressenya al número 400: Blai Marsé.
45.
LA IAIA
Les ratlles del banyador
(Música Global Discogràfica, 2011)
El trio osonenc va irrompre amb el pop-folk cru d’
Ernest Crusats,
Jordi Casadesús i
Jordi Torrents i va guanyar el Sona9 gràcies a temes com “Jo vull ser la meva iaia”. Després va gravar un parellde discos, fins al 2022 que
Crusats es va estrenar en solitari.
Ressenya al número 400: Toni Jaume.
44.
XARIM ARESTÉ
Un idioma nou
(RGB Suports, 2024)
Alquimista lliure, el músic flixanco
Xarim Aresté esdevé un bandautor al desè disc i se serveix dels referents clàssics per enfrontar-se al món actual i reflexionar sobre la humanitat. Després de liderar
Very Pomelo, el seu blues-rock vocal i guitarrístic s’enfronta a la música com un llenguatge sagrat.
Ressenya al número 400: Irene Desumbila.
43.
MARALA
Jota de morir
(Propaganda pel Fet!, 2022)
El trio català-valencià-balear de la palmesana
Clara Fiol, la pedreguerina
Sandra Monfort i la santcugatenca
Selma Bruna va lliurar el seu segon i darrer àlbum amb
Jota de morir, Premi Enderrock a millor disc de l’any,
ex aequo amb
Motomami (Sony, 2022) de
Rosalia. La seva vida efímera les va portar a plegar el 2025 amb una minigira que va acabar a Torrent.
Ressenya al número 400: Cati Moyà Pons.
42.
QUIMI PORTET
La Terra és plana
(Música Global Discogràfica, 2004)
El vigatà
Quimi Portet toca des dels 15 anys, i té una sòlida trajectòria amb una desena de discos en català en solitari i com a guitarrista i compositor d’
El Último de la Fila.
La Terra és plana va ser un disc feliç, per a ell i el públic, i, com diu ell mateix, un dels més pertorbats.
Ressenya al número 400: Joan Arenyes.
41.
ENRIC CASASSES I PASCAL COMELADE
La manera més salvatge
(Discmedi, 2006)
Quan van gravar junts per primera vegada,
Enric Casasses ja havia escrit una vintena de poemaris i
Pascal Comelade publicat més del doble de discos, sempre des dels marges i fruit de la necessitat cultural per deixar testimoni d’una creació feréstega.
Ressenya al número 400: Miquel Martínez Vila.
40.
INADAPTATS
Homenatge a Ovidi
(Bullanga Records, 2004)
L’actitud punk d’
Inadaptats sempre ha anat lligada al lema ‘si tu vols, pots’. Al llarg d’una quinzena d’anys, el grup de Vilafranca del Penedès va traficar amb una manera de viure alternativa, on convivien la música i la política. Tot i haver aturat l’activitat el 2005, han reactivat la banda el 2015, 2017 i 2022.
Ressenya al número 400: Roger Palà.
39.
CARLES DÉNIA
El paradís de les paraules
(Comboi Records, 2011)
El
cantaor de Gandia diu ‘Soc talment la branca tendra del salze que el vent du de banda a banda’ a “Tot i que em creia fort i ferm com una roca”, el tall que obre la joia de disc. Poesia i cant s’agermanen en tretze musicacions de bella potència entre sons valencians i andalusins que travessen els temps.
Ressenya al número 400: Josep Vicent Frechina.
38.
ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN
Anna Roig i L’Ombre de Ton Chien
(Satélite K, 2009)
El debut de la cantautora penedesenca
Anna Roig jugava amb l’humor del desamor a través d’una ‘comediant’ inspirada en la
chanson i en mites gastronòmics com la
fondue, el
champagne o la
vichyssoise. El projecte va tenir continuïtat en dos discos més i va culminar amb el desè aniversari.
Ressenya al número 400: Joan Josep Isern.
37.
ORCHESTRA FIRELUCHE & PAU RIBA
Segona florada
(U98 Music, 2022)
Fidel a 50 anys de llibertat i a la disrupció com a manera d’entendre la vida,
Pau Riba (1948-2022) va tornar a demostrar que la paraula, encara que no es canti, també és música, en aquest segon àlbum –i últim de la seva trajectòria artística– al costat de l’original
Orchestra Fireluche.
Ressenya al número 400: Emma Granyer.
36.
SANPEDRO
L’atracció monumental
(Cydonia, 2007)
Després de guanyar el Sona9 i debutar amb
La porta estreta (Música Global, 2003), va plantar les arrels del pop independent en català amb temes com “Dalinianes”, dedicat a Salvador Dalí. El segon treball del quintet barceloní, però, va ser el que va aconseguir la seva consolidació.
Ressenya al número 400: Ferran Amado.
35.
ELS SURFING SIRLES
LP
(Bankrobber, 2009)
El quartet punk-rock de Vallcarca, il·lustrat amb la veu pel poeta
Martí Sales, va agafar el nom de la música surf i el mot en caló ‘sirla’, que vol dir navalla. L’àlbum va obrir una tetralogia amb
Eix Transversal (2010),
Romaní, semen i sang (2011) i
Música de consum (2013), editats per Bankrobber.
Ressenya al número 400: Sergio Lozano.
34.
GOSSOS
Oxigen
(Música Global Discogràfica, 2007)
El grup manresà ha anunciat per al 2027 una gira per celebrar les dues dècades del seu gran èxit “Corren”. La jugada els va sortir rodona amb el vitalista
Oxigen –on van incloure el senzill cantat amb
Macaco–, un dels discos més populars del pop-rock català del primer quart de segle.
Ressenya al número 400: Susana Paz.
33.
ELS JÓVENS
Els Jóvens
(El Niño de la Hipoteca Records, 2018)
Després d’actuar a la final del Concurs Sons 2017, el grup alacantí va deixar tothom bocabadat per una revisió fresca i suggerent del folk. L’imaginari autèntic i popular de lletres iròniques amb tendresa sàvia casaven a la perfecció el so de la rondalla i les estructures pop. Amb tot, el projecte liderat per Pep Mirambell i René Macone va gravar un sol disc i va plegar.
Ressenya al número 400: Helena Martín Cuevas.
32.
EL PETIT DE CAL ERIL
Energia fosca
(Bankrobber, 2019)
El bandautor pop de Guissona deia que l’expansió de l’univers tenia a veure amb la presència d’una misteriosa energia fosca. La setena entrega va arribar després de deu anys de carrera, que l’havien consolidat com una figura indiscutible de l’escena.
Ressenya al número 400: Oriol Serra.
31.
XAVIER BARÓ
La màgica olivera
(Klhämør Records, 2011)
Una força poètica esborronadora que agafa l’oient pel clatell i l’obliga a capbussar-se en les profunditats de la terra i de la cançó tradicional. Això fa créixer la màgica olivera imaginada pel visionari cantautor d’Almacelles
Xavier Baró. No hi ha
true crime de pa sucat amb oli, sinó històries reals per sucar-hi pa.
Ressenya al número 400: Jordi Martí Fabra.
30.
CLARA PEYA
Estómac
(Satélite K, 2018)
La pianista i compositora empordanesa va signar els seus inicis amb
Xazzar, i després va destacar amb aquest disc en solitari, Premi Enderrock al millor disc de l’any per la crítica. Era el punt d’inflexió d’una carrera compromesa i prolífica amb
Perifèria (2020) i
Corsé (2023), a Vida Records, o
Nuca (HTR, 2026).
Ressenya al número 400: Joan Trias.
29.
FERRAN PALAU
Blanc
(Halley Records, 2017)
El músic d’Esparreguera es va donar a conèixer el 2003 com a membre d’
Anímic i, en paral·lel, va emergir un cantautor folk i pop amb l’autenticitat arrelada.
Ferran Palau es va inventar el pop metafísic, fet de silencis, espais sonors i lletres suggeridores en un tercer treball encalcinat com el més preuat per la crítica.
Ressenya al número 400: Ofèlia Carbonell.
28.
TXARANGO
Benvinguts al llarg viatge
(Discmedi, 2012)
La banda de
Marcel Làzara,
Alguer Miquel i
Sergi Carbonell va arrencar amb força amb l’àlbum de benvinguda d’una trilogia iniciada per Discmedi –amb treballs tan populars com
Som riu (2014) i
El cor de la Terra (2017)– i que va culminar amb
De vent i ales (2020) i
El gran ball (2021) amb Halley Records.
Ressenya al número 400: Carles Pujol.
27.
DA SOUZA
Salsa agredolça
(Bubota Discos, 2019)
El 2023 el quintet mallorquí va posar fi a una trajectòria de més d’una dècada. Abans, però,
Da Souza van tenir temps de poder signar cinc discos ressenyables. Consolidada com una de les bandes amb més personalitat i imaginació del pop independent, amb
Salsa agredolça van encarar una recta final que van cloure amb
Dies d’attrezzo (Bankrobber, 2022).
Ressenya al número 400: Sandra Tello Grau.
26.
MAR PUJOL
Cançons de rebost
(Hidden Track Records, 2024)
El segon treball de la cantautora de Prats de Lluçanès
Mar Pujol va fer evolucionar l’estil del seu debut,
Trepa (autoeditat, 2022), cap a una sonoritat molt més crua. La inspiració de les cançons va néixer vora una llar de foc, entre fusta i penombres, i hi destaca la musicació “Flor de nit” de Joan Josep Camacho Grau.
Ressenya al número 400: Montse Virgili.
25.
LA LUDWIG BAND
La mateixa sort
(The Indian Runners, 2021)
El segon àlbum del sextet barceloní-espollenc va ser guardonat per la crítica amb el Premi Enderrock al millor disc de l’any. Les claus van ser el seu rock-folk fresc i proper, les tornades corejables i enganxoses però mantenint la riquesa de les melodies i que Quim Carandell és el millor lletrista de la generació actual.
Ressenya al número 400: Èlia Gea i Palma
24.
SISA
Malalts del cel
(Satélite K, 2016)
L’immens cantautor galàctic
Sisa –com
Pau Riba i tants altres– va crear el gruix de la seva discografia durant el segle XX, amb fites històriques com
Qualsevol nit pot sortir el sol (Zeleste/Edigsa, 1975) o
La Catedral (Zeleste/ Edigsa, 1977). Tot i això, el disc del seu comiat és expressament remarcable per les reflexions profundes i una poètica alhora lliure, innocent i fantàstica que perviurà en el temps.
Ressenya al número 400: Santi Carrillo.
23.
TARTA RELENA
Ora Pro Nobis
(The Indian Runners, 2019)
L’octubre del 2026 el duet folk barceloní, format per Marta Torrella i Helena Ros, celebra deu anys de trajectòria. En el seu debut amb
Ora Pro Nobis clamaven un prec col·lectiu, que els va obrir una escletxa que posteriorment els ha permès portar la seva música arreu del món amb
Fiat Lux (The Indian Runners, 2021) i
És pregunta (Latency, 2024).
Ressenya al número 400: Maria Sancho.
22.
RENALDO & CLARA
L’amor fa calor
(Primavera Labels, 2020)
El tercer àlbum de la lleidatana Clara Viñals marca l’inici d’una nova etapa on les cançons prenen menys camins de cantautora habitual i més d’una artista curiosa i juganera, embarcada amb sintetitzadors brillants. Un viratge pop i electrònic que va seguir amb el següent disc,
La boca aigua (Primavera Labels, 2023).
Ressenya al número 400: Àlex Oro.
21.
MAZONI
Eufòria 5 - Esperança 0
(Bankrobber, 2009)
El dopamínic tercer disc en català del bandautor bisbalenc Jaume Pla ‘
Mazoni’ va culminar el camí iniciat amb
Esgarrapada (2006),
Si els dits fossin xilòfons (2007) i l’etapa anterior anglòfila amb
Holland Park i el disc
7 Songs for a Sleepless Night (2003). Tot un estendard del segell Bankrobber amb una dotzena de gravacions i himnes a reivindicar.
Ressenya al número 400: Helena Morén Alegret.
20.
LA TROBA KUNG-FÚ
Clavell morenet
(K. Industria Cultural, 2006)
Després de la irrupció del popular mestissatge de
Dusminguet a la dècada dels noranta del segle passat, la segona gran banda del vallesà
Joan Garriga,
La Troba Kung-Fú, va ser com una locomotora que va transportar la felicitat a festes i festivals ben carregada de rúmbia, dub, rock i blues. La primera vagoneta de la nova revolució va ser l’imbatible
Clavell morenet.
Ressenya al número 400: Guillem Vidal.
19.
MIGUEL POVEDA
Desglaç
(Taller de Músics / Discmedi, 2005)
Un dels artistes més prestigiosos de la seva generació, el jove
cantaor flamenc badaloní
Miguel Poveda, va prestar la seva veu als poetes catalans. Fruit d’un encàrrec del Taller de Músics, va superar prejudicis per gravar un disc que encara avui és referencial per l’atreviment, per una qualitat fora de dubte i per fusionar elements
a priori incompatibles.
Ressenya al número 400: Jordi Novell.
18.
OQUES GRASSES
Fans del sol
(Halley Records, 2019)
El septet osonenc, liderat pel cantant, lletrista i compositor Josep Montero, és una de les formacions més populars i influents del pop català del segle XXI. Creada el 2010 i consolidada com una banda referencial des de la pandèmia,
Oques Grasses ha gravat sis àlbums i ha fet història amb una fita increïble per a un artista en català, omplir quatre estadis olímpics en el seu comiat.
Ressenya al número 400: Sergi Núñez.
17.
OBRINT PAS
Benvingut al paradís
(Propaganda pel Fet!, 2007)
Obrint Pas es va fundar el 1993 a les aules de l’Institut Benlliure, al barri de Marxalenes de València, i tres anys després va guanyar el concurs de maquetes d’Enderrock. El 1998 va publicar l’EP
La revolta de l’ànima (45 Revolucions Records), i el 2011, el darrer disc,
Coratge (Propaganda pel Fet!), poc abans d’acomiadar-se el 2014.
Benvingut al paradís és una de les cúspides de la seva trajectòria.
Ressenya al número 400: Moisés Pérez.
16.
ELS AMICS DE LES ARTS
Bed & Breakfast
(Nòmada 57 Records, 2009)
El 2025 van bufar les espelmes de 20 anys als escenaris. En aquestes dues dècades han signat un grapat de grans èxits, però si hi ha un treball amb el qual van tocar la campanada va ser
Bed & Breakfast, una fantasia discogràfica digna del millor teatre musical a la catalana.
Ressenya al número 400: Manuela Alandes.
15.
REMEI DE CA LA FRESCA
L’ham de la pregunta
(Bankrobber, 2024)
El compromès quartet de pop-punk d’Arbúcies va participar a la recta final del Sona9 2020 i l’any següent va llançar el debut homònim amb el segell The Indian Runners. El 2024 van afinar la punteria amb lletres sense pèls a la llengua i la contundència sonora per facturar un incisiu
L’ham de la pregunta, Premi Enderrock com a millor disc de l’any.
Ressenya al número 400: Xavier Cervantes.
14.
MARIA JAUME
Nostàlgia Airlines
(Bankrobber, 2024)
Després de guanyar el Sona9 i publicar dos discos més enfocats a estils com la cançó d’autor i el pop melòdic –
Fins a maig no revisc (Bankrobber, 2020) i
Voltes i voltes (Bankrobber 2022)–, la mallorquina
Maria Jaume va fer un gir cap a l’electrònica i el pop urbà –amb producció del seu còmplice
Lluís Cabot– amb un disc que va revolucionar el projecte musical i va rebre el Premi Enderrock a millor disc de l’any segons la crítica.
Ressenya al número 400: Maria Folqué Mondragón.
13.
ROGER MAS I LA COBLA SANT JORDI CIUTAT DE BARCELONA
Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona
(Satélite K, 2012)
L’esperit i el llegat de la cançó d’autor del solsoní
Roger Mas i el so tradicional de cobla de la
Sant Jordi - Ciutat de Barcelona van assolir la màxima sublimació en passar de l’estat sòlid al gasós en un àlbum que va escriure una de les pàgines més apassionants de la història de la música catalana, i que va tenir una segona part dotze anys després.
Ressenya al número 400: Lluís Gendrau Julià.
12.
ANTÒNIA FONT
A Rússia
(Slurp! / Música Global Discogràfica, 2001)
El cançoner del quintet mallorquí té moltes cançons icòniques i discos que són bells i inoblidables, però el seu segon treball va suposar la consolidació d’
Antònia Font i d’una manera de fer cançons entre el pop independent i la patxanga, situada entre la música popular i l’ofici d’escriure bones lletres.
Ressenya al número 400: Franc Lluís Giró.
11.
SOPA DE CABRA
Plou i fa sol
(Música Global Discogràfica, 2001)
El 2026 el grup gironí
Sopa de Cabra celebra els quaranta anys de trajectòria. Un periple intermitent que, amb el lideratge de
Gerard Quintana i
Josep Thió, ha tingut algunes aturades i sotracs, i que amb aquest disc va marcar un final dolorós, per plorar amb l’últim sospir de
Joan ‘Ninyín’ Cardona, abans de tornar a sortir el sol.
Ressenya al número 400: Xavier Castillón.
10.
MISHIMA
Set tota la vida
(Sinnamon Records, 2007)
La banda barcelonina de pop-rock liderada pel bandautor
David Carabén va assolir un dels seus cims compositius amb
Set tota la vida, que l’enlairava amb
spleen baudelairià i situava
Mishima com un dels grups cabdals de l’escena catalana. Per celebrar el desè aniversari de l’àlbum, l’any 2018 Enderrock va dedicar-li un tribut amb una vintena d’artistes convidats.
Ressenya al número 400: Marta Salicrú.
9.
MIQUEL GIL
Orgànic
(Sonifolk, 2001)
Hi ha discos que marquen una època, i
Orgànic del
cantaor de Catarroja
Miquel Gil va canviar la manera d’entendre la música d’arrel als Països Catalans. Amb aquest disc, un dels fundadors dels mítics
Al Tall, abanderats de la
riproposta, va fer un cop de puny a la taula per quadrar el cercle entre el folk i la poesia gràcies a la veu trencada i l’experiència d’un artesà de la cançó.
Ressenya al número 400: Joaquim Vilarnau.
8.
ADRIÀ PUNTÍ
Maria
(Picap, 2002)
Amb la mítica banda
Umpah-Pah, el cantant
Adrià Puntí va fer corejar “La catximba i els rostolls d’Angelina” com una estrella del rock. I, després, als primers discos en solitari, produïtsper
Quimi Portet, va ser un referent per la qualitat compositiva i interpretativa. Si
Maria va ser el disc dedicat a la mare, uns anys més tard
La clau de girar al taller (Satélite K, 2015) va ser per al pare.
Ressenya al número 400: Dimas Rodríguez.
7.
ZOO
Tempestes vénen del sud
(Propaganda pel Fet!, 2014)
La banda de Gandia
Zoo va publicar el seu primer disc el 2014, que ja incloïa els primers grans èxits, com “Estiu”, “Corbelles” i “Vull”, amb els quals va guanyar el Premi Enderrock a millor grup revelació de l’any. Després el van seguir un EP i dos llarga durades més d’estudi, fins que el 2025 el grup es va dissoldre.
Ressenya al número 400: Xavier Aliaga.
6.
ROGER MAS
Les cançons tel·lúriques
(Satélite K, 2008)
El sisè disc del cantautor solsoní inclou una bona part de musicacions de Jacint Verdaguer (1845-1902), amb poemes com “Caminant”, amb versos que han calat fins avui dia: ‘Mig segle fa que pel món / vaig, camina que camina’. En aquella època,
Roger Mas va sublimar la seva faceta de cantautor galàctic, seguint l’estela de grans noms com
Sisa.
Ressenya al número 400: Elisenda Soriguera i Farrés.
5.
MARIA ARNAL I MARCEL BAGÉS
45 cerebros y un corazón
(Fina Estampa, 2017)
La unió de la la cantant badalonina
Maria Arnal amb el guitarrista flixanco
Marcel Bagés es va concretar en quatre grans obres, abans que cadascú seguís la seva trajectòria per separat. El duo va voler fer front a noves formes del folk amb els EPs
Remescles, acoples i melismes (autoeditat, 2015) i
Verbena (Fina Estampa, 2017), abans d’assolir el seu zenit amb
45 cerebros y un corazón i
Clamor (Fina Estampa, 2021).
Ressenya al número 400: Consol Sàenz.
4.
MANEL
Els millors professors europeus
(Discmedi, 2008)
El disc de debut de
Manel no només serà recordat per ser el de la portada de les cadires buides, de ben segur que se seguirà escoltant en diverses generacions considerat un dels millors primers discos de la història de la música en català. El quartet barceloní el va gravar just després d’haver estat finalista del concurs de maquetes Sona9, i justament els vam descobrir i fer sonar en directe al programa homònim d’iCat.
Ressenya al número 400: Jordi Garrigós.
3.
ELS PETS
Agost
(Discmedi, 2004)
El 2024 el trio de Constantí va celebrar els 40 anys als escenaris publicant un doble vinil antològic de les seves quatre dècades. Just en el meridià de la seva carrera va despuntar
Agost, un disc que va marcar el pas cap a una tardor vital farcida d’històries que traspuen humanitat i lírics retrats generacionals. Una obra mestra construïda per
Lluís Gavaldà,
Joan Reig i
Falin Cáceres.
Ressenya al número 400: Luis Hidalgo.
2.
MANEL
10 milles per veure una bona armadura
(Discmedi / Warner, 2011)
El quartet barceloní va presentar el segon disc fent una música discreta i serena però amb una elaboració minuciosa, laboriosa i insinuant, que arribava al cervell i al cor. La bona feina el vafer mereixedor al seu dia dels PREMIS ENDERROCK DE LA CRÍTICA al millor disc de l’any i millor disc de pop-rock. Un àlbum-riu amb poques tornades però grans cançons.
Ressenya al número 400: Albert Puig.
1.
ANTÒNIA FONT
Alegria
(Drac / Virgin, 2002)
El quintet mallorquí
Antònia Font va signar seu el darrer disc el 2022,
Un minut estroboscòpica (Primavera Labels). Tot va començar el 1997 quan van despertar la intriga amb la maqueta i els dos primers àlbums, però el tercer ho va canviar tot.
Alegria s’ha convertit en la perfecció propera d’un disc de pop, del qual Enderrock va proposar el tribut col·lectiu
El pop d’Antònia Font: Versions halògenes (Discmedi, 2011).
Ressenya al número 400: Jordi Bianciotto.
ELS 400 MILLORS DISCOS DEL SEGLE XXI