La revista digital setmanal d'Enderrock
- 63
Per Helena Morén Alegret
Els mil i un llibres musicals per al 2015 (part II)
Aquest segon article literari-musical (aquí podeu repescar el primer) es podria titular també ‘de vegades ens en sortim’, com aquella cançó dels Manel, però continuaré la saga dels mil i un llibres perquè, de fet, la captiva captivadora Xahrazad a Les mil i una nits és una de les primeres veus que van demostrar no només que parlant la gent s’enten, sinó que amb les històries la gent es pot salvar de la mort. Perquè, no ens enganyem, la crisi està sent una mort en vida per a massa gent (segons la OIT, al món hi ha més de 200 milions d'aturats, quasi 1.700 milions de treballadors pobres, de menys de dos dòlars diaris, i un mínim de 21 milions d'esclaus) i mai està de més donar una bona dosi de vida a la vida. Que no hi ha res millor que agafar forces dels llibres, i els d’aquí tenen a més l’al·licient d’oferir un vessant musical.
El primer que us recomano per la seva actualitat immediata és un de petit –de mida–, tan petit que l’edita l’editorial Minúscula, però són tan riques les seves 180 pàgines... Es diu Tefteri. El libro de las cuentas pendientes i, amb traducció de Miquel Izquierdo, l’escriu Vinicio Capossela. Aquest és un cantant –d’origen italià però nascut a Hannover– que crec recordar que vaig descobrir fa molts anys quan me’l va esmentar Pascal Comelade en alguna entrevista, i des d’aleshores he anat seguint el que ha fet. I per sort en aquest temps ell mai no ha abandonat l’oportunitat de venir a visitar Barcelona (ha actuat des de la plaça del Rei fins a la sala Barts), també gràcies a una claca considerable de seguidors entre la comunitat italiana. I el cito primer perquè just aquesta setmana el tenim per la ciutat: dijous 19 de març serà al CCCB amb motiu del Kosmòpolis, fent un recital acompanyat de Dimitris Mistakidis i Valeria Bergalli, sobre El quadern grec de Vinicio Capossela...
Però tornem al llibre, el Tefteri. El libro de las cuentas pendientes ens ha d’ampliar la mirada de la crisi per veure-hi més enllà (com diu també Macaco a l’entrevista a l’Enderrock d’aquest mes de març, hem de superar “el mantra de la crisi” que ens envaeix l’ofici de viure). I el Tefteri ho fa fixant-se en els músics clàssics de rebetico (un nom que conté tanta rebel·lia com fantasia), una música que van portar a Grècia els cristians turcs que hi van emigrar: música urbana, apàtrida, sense tabús, cançoner del desencant, el blues dels desarrelats: “El rebético es un lamento que se canta en coro, pero se baila solo”. I el canta qui “ha sufrido y puede comunicar su dolor, sin esconder cómo se lo ha buscado”. “El mangas es un hombre que ha sufrido y que, por tanto, merece un respeto. Es el hombre que dice la verdad en un mundo de mentirosos”.
El treball de Capossela sobre els helens negres ve de lluny, com ja es va poder veure al documental Indebito (2013) d'Andrea Segre, on Capossela era coautor i protagonista de la pel·lícula, així com al disc Rebetiko Gimnastas (Warner). I la recuperació per no caure en l’oblit encara ve de més antic: ell cita la pel·lícula Rembetiko (1983) o els instruments que solen ser-ne els reis: guitarra, busuqui i baglama. El Tefteri parla també del públic que aplega el rebetico des de la crisi, com a música que fa que les coses creixin i no s’enfonsin del tot, fent de la taverna l’espai on s’allibera l’ànima...
I anem canviant de ports i de banda sonora, però ja que hem ancorat a Grècia convidats per un italià (escriu Capossela: “El país que ha sido la madre cultural de Europa es el chivo expiatorio de los pecados de Europa”), aprofito per salpar cap a la pròxima Itàlia de la mà de Joan Isaac, perquè aquest cantautor nostre italianòfil m’ha comunicat que a la primavera publicarà un nou disc que es dirà precisament Joies italianes, entre les quals hi ha meravelles com “Modí” del mateix Capossela –una cançó feta a partir de la carta que escriu la dona al pintor Modigliani en temps tant o més durs que els nostres– i aquesta “Atenes en flames” que Isaac regala als lectors de l’EDR en exclusiva, fent duet amb el meu també sempre admirat i autor de la lletra Luis Eduardo Aute. És un bon himne contra ‘el lladrocini’, perquè recordem, com també recull Capossela, que perquè "el fascismo nace más del desinterés que de la violencia", no es poden repetir errors... No perquè sí el lema dels grecs és: “Eleftheria i Thànatos” (llibertat o mort).
Però no cal anar a Grècia i Itàlia per sentir certes pulsions, Barcelona mateix va ser una rosa de foc... I l’alegria de viure i un sentit de la llibertat individual molt acurat també és un valor que defensa el llibre de converses Jaume Sisa, el comptador d’estrelles (Empúries, 2015). Realitzades pel i amb el periodista Donat Putx, aquest ha sabut oferir un recorregut del cantautor galàctic que es llegeix com es beu un glop d’aigua, però amb un deix màgic, ja que les seves paraules inspirades tenen el que es diu un long lasting taste. Però en aquest cas no descobriré més del que ja us vam avançar, convidant-vos a llegir-ne el primer capítol com a tast al web d’Enderrock.
En canvi, us he de recomanar també un músic que apareix diverses vegades citat per Sisa perquè sovint han tingut trajectòries paral·leles. Si Sisa surt del Poble Sec (com Serrat cinc anys abans), Manel Joseph va emergir de Gràcia, en un moment en què els barris de Barcelona tenien molta més personalitat que avui dia. És el que queda ben clar a El nét del vigilant. La Plateria i altres retalls de Manel Joseph (i ho fa, tot s’ha de dir, a la mateixa editorial, Edicions Els Llums, que ha editat Sol de Lluna ple (Poesia 1974-1999), la poesia completa de Víctor Obiols, conegut en el món musical com a Víctor Bocanegra).
Els temps difícils, però, no es circumscriuen lluny d’aquí ni sempre en temps remots, perquè sembla que tampoc no hagi estat ni sigui fàcil viure en una illa tot l’any, com explica Joan Miquel Oliver amb enginy a Setembre, octubre, novembre (L’Altra Editorial). Antònia Font semblava tenir tot el temps del món per anar traient discos, però la seva ànima es concentra en els seus últims tres mesos de vida, això sí, sense especificar-ho, només els defineix com ‘tres mesos d’apunts al natural’ i fa gravitar una frase a les primeres pàgines del llibre que reapareix cap a les últimes: ‘De vegades també sembla que viure a Mallorca converteix la meva presència a Barcelona en un fet inexplicable’. I davant aquesta inefabilitat de l’existència Oliver hi contraposa, d'una banda, el grup de ciclosofistes (que practiquen un esport que s’han inventat que consisteix a mesclar filosofia i ciclisme) amb els quals l’autor es disposa a ‘prendre mides a la gent que vagi sortint’ a cada etapa del llibre, i d’altra banda, resulta que en qui es fixa és en tota una colla d’alpinistes –que podrien ser aquells samurais que cantaven Antònia Font, ves a saber–, però sobretot en un, Miquel Riera, que resulta que és el rei del psicobloc a Mallorca, que es mou i fa les Amèriques o li mostra la Mallorca d’alt standing de club nàutic i resorts...
Mentrestant, els ciclosofistes lluiten contra les inclemències dels temps d’hivern a Mallorca i dels pensaments rancis (tancats) que hi abunden, i davant els illencs immobilistes planten cara a la vida. Com escriu Oliver: “Improvisam la ruta, param si un lloc ens agrada, parlam amb la gent, no ens marcam cap objectiu, no tenim en compte el calendari, deixam passar el temps i no ens preocupa fins on arribarem. Ens movem, però vivim el present i ens agrada ser on som en cada etapa del viatge”. Aquest fragment podria restar ben bé com a manifest ciclosofista, tot i que realment el subjecte d’estudi d’Oliver –aprofundint cada vegada més en la seva perspectiva estètica de partida– és Riera. Aquest té un món interior tan ric com el que sembla, perquè és tal com viu, fins i tot per fer “coses impossibles” –per això segurament és que el tria com a personatge per fer-li una biografia, però pretenent fer aquesta, fa de mirall a l’autor per veure’s des de diferents prismes (des del “maniàtic patològic” fins al ciutadà “en contra de les retallades” i altres pensaments a torrentades) i al costat de diferents individus a qui va admirant també la d'altres satèl·lits (des del barranquista Toni Calero fins a en Fullana, molt més que el tècnic de llums d’Antònia Font, però també desembarcant a Catalunya i sabent reconèixer una poeta com Núria Martínez-Vernis). Perquè Oliver no es planteja ‘l’art com quelcom superior i intocable’, tampoc separat, sinó que més aviat pensa que ‘l’art ha de ser a prova de bomba, ha de funcionar en qualsevol circumstància’. Aquesta és la diferència, no valen imitacions ni succedanis. I quan es reconeix i se li reconeix l’art, entre l’escriptura automàtica, és un pensament eufòric (“‘D’on ho treus? Quines putes idees’, diu algú com si acabàs de descobrir el món sencer”), i tot és tan vell i tan conegut com anar en bicicleta. Oliver apunta cap al final: “Un artista pop és lliure i no respon davant ningú”. I ell pot escriure tant de sabates com de capells, i que ningú no li vingui amb romanços ni cançons que no faci ell amb els seus ‘rollitos’.
En canvi la mateixa editorial edita ara Puja a casa (L’Altra Editorial) de Jordi Nopca, Premi Documenta 2014. Nopca ha estat alabat per Enrique Vila-Matas, que en diu: "Arribarà un dia que no caldrà repetir al jove Nopca que el seu humor corrosiu i talent europeu han dinamitat i dinamitzat la literatura del seu país: ho entendrà a la primera". I només cal endinsar-se en la lectura d'algun dels seus relats i llegir fragments tan rodons com aquest:
"Barcelona és adorada pels turistes, però passa per un moment delicat. Al passeig de Gràcia s'hi han instal·lat algunes de les botigues més cares del món. Ciutat Vella resplendeix amb l'orina dels visitants anglesos, suecs, italians i russos, que es barreja sense fer escarafalls amb les evacuacions líquides autòctones. A Sarrià, Sant Gervasi i Les Corts hi ha veïns que tenen com a única ocupació passejar el gosset i conservar el patrimoni familiar. Pedralbes té una concentració important de cases amb jardí, porters amb uniforme i escoles de negocis: també hi ha dones que rejoveneixen passant per la vareta màgica del quiròfan. El Poblenou ha estat conquerit recentment per multitud d'hotels de luxe i per empreses que es dediquen a contactar amb el més enllà tecnològic. L'Eixample és ple de vells i d'algun jove hereu que encara no sap si vol continuar estudiant o prova sort a l'estranger o es penja de l'aranya del menjador. El barri de Gràcia vol continuar allotjant dissenyadors, artistes i estudiants obsessionats a mirar pel·lícules i sèries en versió original subtitulada. Eren gent amb sort fins que van començar a perdre les feines: ben aviat no es podran permetre els lloguers, que són massa alts, i hauran d'instal·lar-se en algun racó de Sants, Nou Barris o Sant Antoni, on encara es pot viure a un preu més o menys assequible. N'hi ha que, foragitats d'aquestes zones, han de buscar-se un apartament en un lloc més modest, gairebé sempre situat als límits de la ciutat: la Verneda, el Bon Pastor, Ciutat Meridiana, la Marina del Port.
L'Àngels Quintana i en Fèlix Palme encara havien hagut de provar sort fora de les fronteres barcelonines, mudant-se fins a L'Hospitalet. Feia gairebé dues dècades que vivien de lloguer en un pis d'Hostafrancs...".
Inicis de relats com aquest us atraparan, i a més Nopca els ha volgut il·lustrar musicalment per a l'EDR fent-nos la llista de Spotify de les cançons que ha fet aparèixer en aquestes històries urbanes que us faran barrinar alhora que passar una bona estona, com si això fos Hollywood (almenys en la forma).
Des d’una altra mena de perifèria va escriure Santi Balmes (Love of Lesbian) el llibre La doble vida de les fades (Principal dels Llibres / La Vecina del Ártico, 2014). Balmes hi fa diversos exercicis d’estil literari, amb moments brillants plens de la seva ironia implacable, com aquest: “Durant el teu captiveri psicomotriu vas centrar-te a estudiar aquells llibres de filosofia i vas aprofundir en el camp de la literatura; sí, literatura de tots els estils que configurà els acabats dòrics de la teva personalitat actual i de la teva cultura vastíssima; totes aquelles arts que un noi de la teva edat tendeix a rebutjar d’entrada perquè no té paciència ni temps, aquell temps que, irònicament inverteix en bestieses. Perquè, al contrari que tu, la resta de la teva generació s’ha caracteritzat per transformar el temps en una trituradora d’escombraries”.
Els seus personatges guerregen amb cruentes batalles mentals (“he construït la meva psique amb massa revolts”), que generen somriures agredolços al lector: “...adonar-te que ets un imbècil és un procés lent, que de vegades demana tota una vida”; “Menyspreem els dispersos. Dipositem tot el nostre odi en aquells que canvien massa vegades de vida”; “Fugiu dels intel·lectuals com de la pesta: transformen el que és fàcil en una cosa incomprensible amb els seus mots de jeroglífic. L’artista, no obstant, defineix el més complex en quatre versos simples”; “El no-res sempre conté alguna cosa”; “El seu ego inflat no és res més que una pantalla protectora, perquè, de fet, les mofetes no se suporten a si mateixes!”; “és molt recomanable iniciar un relat només quan tens clar com s’acabarà. Just al revés de la vida”; i del relat que dóna títol al llibre: “penso que ja és hora de dir que la màgia, com l’amor, l’atracció, la sort o la vil sensació de l’infortuni, són estats transitoris en tot ésser viu (...) les emocions són aus migratòries”. Tot escrit des de “el somni agredolç d’aquell que se somia i mai no ÉS”.
Per a aquesta última reflexió és important el fet que existeixen autoproduccions que contradiuen aquests pensaments lapidaris i a partir de pedres construeixen edificis personals i compartibles. És el cas del còmic-disc que s’ha fet Joan Thelorius. La cultura del selfmade també ha arribat aquí. I és que potser els anglosaxons han aconseguit fer-nos creure que les històries de superació personal només poden passar al Harlem i espais mítics nord-americans (i no és per menystenir novetats gens menyspreables, com les dues biografies que han sortit de Neil Young, El sueño de un hippie, editat per Malpaso, i Shakey. La biografía de Neil Young, editada per Contra) o en barris perifèrics de les ciutats postindustrials d’Anglaterra (i sortir-se d’addiccions dels homos ludens, no només musicals, com la menjada de coco que explica la reedició de Malpaso de La invasión de los marcianitos de Martin Amis, prologada pel videoaddicte de Steven Spielberg). Però aquí mateix tenim exemples que han de donar pautes a vides més properes (i igual passa amb els pentagrames). Compreu o demaneu per Sant Jordi algun d’aquests llibres citats, llegiu-los com si us hi anés la vida i ja veureu com en sortireu revitalitzats.
PD: En tot cas, els llibres per als músics deuen ser una altra mena de carta oberta a la seva audiència. Com escriu el Neil Young més hippy: “Tocar és un treball solitari. He de fer-lo perquè sempre ho he fet i segurament continuaré fent-lo. El meu rotllo és la música. M’ho passo bé quan el so és bo, el públic està ficat a la feina i la música és rellevant. Si un d’aquests elements falla, estàs fotut, vas acabant inadvertidament amb tu mateix, a poc a poc. Els tres elements són necessaris”. O: “Només sóc un somiador, però tu ets només un somni”.
El primer que us recomano per la seva actualitat immediata és un de petit –de mida–, tan petit que l’edita l’editorial Minúscula, però són tan riques les seves 180 pàgines... Es diu Tefteri. El libro de las cuentas pendientes i, amb traducció de Miquel Izquierdo, l’escriu Vinicio Capossela. Aquest és un cantant –d’origen italià però nascut a Hannover– que crec recordar que vaig descobrir fa molts anys quan me’l va esmentar Pascal Comelade en alguna entrevista, i des d’aleshores he anat seguint el que ha fet. I per sort en aquest temps ell mai no ha abandonat l’oportunitat de venir a visitar Barcelona (ha actuat des de la plaça del Rei fins a la sala Barts), també gràcies a una claca considerable de seguidors entre la comunitat italiana. I el cito primer perquè just aquesta setmana el tenim per la ciutat: dijous 19 de març serà al CCCB amb motiu del Kosmòpolis, fent un recital acompanyat de Dimitris Mistakidis i Valeria Bergalli, sobre El quadern grec de Vinicio Capossela...
Però tornem al llibre, el Tefteri. El libro de las cuentas pendientes ens ha d’ampliar la mirada de la crisi per veure-hi més enllà (com diu també Macaco a l’entrevista a l’Enderrock d’aquest mes de març, hem de superar “el mantra de la crisi” que ens envaeix l’ofici de viure). I el Tefteri ho fa fixant-se en els músics clàssics de rebetico (un nom que conté tanta rebel·lia com fantasia), una música que van portar a Grècia els cristians turcs que hi van emigrar: música urbana, apàtrida, sense tabús, cançoner del desencant, el blues dels desarrelats: “El rebético es un lamento que se canta en coro, pero se baila solo”. I el canta qui “ha sufrido y puede comunicar su dolor, sin esconder cómo se lo ha buscado”. “El mangas es un hombre que ha sufrido y que, por tanto, merece un respeto. Es el hombre que dice la verdad en un mundo de mentirosos”.
El treball de Capossela sobre els helens negres ve de lluny, com ja es va poder veure al documental Indebito (2013) d'Andrea Segre, on Capossela era coautor i protagonista de la pel·lícula, així com al disc Rebetiko Gimnastas (Warner). I la recuperació per no caure en l’oblit encara ve de més antic: ell cita la pel·lícula Rembetiko (1983) o els instruments que solen ser-ne els reis: guitarra, busuqui i baglama. El Tefteri parla també del públic que aplega el rebetico des de la crisi, com a música que fa que les coses creixin i no s’enfonsin del tot, fent de la taverna l’espai on s’allibera l’ànima...
I anem canviant de ports i de banda sonora, però ja que hem ancorat a Grècia convidats per un italià (escriu Capossela: “El país que ha sido la madre cultural de Europa es el chivo expiatorio de los pecados de Europa”), aprofito per salpar cap a la pròxima Itàlia de la mà de Joan Isaac, perquè aquest cantautor nostre italianòfil m’ha comunicat que a la primavera publicarà un nou disc que es dirà precisament Joies italianes, entre les quals hi ha meravelles com “Modí” del mateix Capossela –una cançó feta a partir de la carta que escriu la dona al pintor Modigliani en temps tant o més durs que els nostres– i aquesta “Atenes en flames” que Isaac regala als lectors de l’EDR en exclusiva, fent duet amb el meu també sempre admirat i autor de la lletra Luis Eduardo Aute. És un bon himne contra ‘el lladrocini’, perquè recordem, com també recull Capossela, que perquè "el fascismo nace más del desinterés que de la violencia", no es poden repetir errors... No perquè sí el lema dels grecs és: “Eleftheria i Thànatos” (llibertat o mort).
Però no cal anar a Grècia i Itàlia per sentir certes pulsions, Barcelona mateix va ser una rosa de foc... I l’alegria de viure i un sentit de la llibertat individual molt acurat també és un valor que defensa el llibre de converses Jaume Sisa, el comptador d’estrelles (Empúries, 2015). Realitzades pel i amb el periodista Donat Putx, aquest ha sabut oferir un recorregut del cantautor galàctic que es llegeix com es beu un glop d’aigua, però amb un deix màgic, ja que les seves paraules inspirades tenen el que es diu un long lasting taste. Però en aquest cas no descobriré més del que ja us vam avançar, convidant-vos a llegir-ne el primer capítol com a tast al web d’Enderrock.
En canvi, us he de recomanar també un músic que apareix diverses vegades citat per Sisa perquè sovint han tingut trajectòries paral·leles. Si Sisa surt del Poble Sec (com Serrat cinc anys abans), Manel Joseph va emergir de Gràcia, en un moment en què els barris de Barcelona tenien molta més personalitat que avui dia. És el que queda ben clar a El nét del vigilant. La Plateria i altres retalls de Manel Joseph (i ho fa, tot s’ha de dir, a la mateixa editorial, Edicions Els Llums, que ha editat Sol de Lluna ple (Poesia 1974-1999), la poesia completa de Víctor Obiols, conegut en el món musical com a Víctor Bocanegra).
Els temps difícils, però, no es circumscriuen lluny d’aquí ni sempre en temps remots, perquè sembla que tampoc no hagi estat ni sigui fàcil viure en una illa tot l’any, com explica Joan Miquel Oliver amb enginy a Setembre, octubre, novembre (L’Altra Editorial). Antònia Font semblava tenir tot el temps del món per anar traient discos, però la seva ànima es concentra en els seus últims tres mesos de vida, això sí, sense especificar-ho, només els defineix com ‘tres mesos d’apunts al natural’ i fa gravitar una frase a les primeres pàgines del llibre que reapareix cap a les últimes: ‘De vegades també sembla que viure a Mallorca converteix la meva presència a Barcelona en un fet inexplicable’. I davant aquesta inefabilitat de l’existència Oliver hi contraposa, d'una banda, el grup de ciclosofistes (que practiquen un esport que s’han inventat que consisteix a mesclar filosofia i ciclisme) amb els quals l’autor es disposa a ‘prendre mides a la gent que vagi sortint’ a cada etapa del llibre, i d’altra banda, resulta que en qui es fixa és en tota una colla d’alpinistes –que podrien ser aquells samurais que cantaven Antònia Font, ves a saber–, però sobretot en un, Miquel Riera, que resulta que és el rei del psicobloc a Mallorca, que es mou i fa les Amèriques o li mostra la Mallorca d’alt standing de club nàutic i resorts...
Mentrestant, els ciclosofistes lluiten contra les inclemències dels temps d’hivern a Mallorca i dels pensaments rancis (tancats) que hi abunden, i davant els illencs immobilistes planten cara a la vida. Com escriu Oliver: “Improvisam la ruta, param si un lloc ens agrada, parlam amb la gent, no ens marcam cap objectiu, no tenim en compte el calendari, deixam passar el temps i no ens preocupa fins on arribarem. Ens movem, però vivim el present i ens agrada ser on som en cada etapa del viatge”. Aquest fragment podria restar ben bé com a manifest ciclosofista, tot i que realment el subjecte d’estudi d’Oliver –aprofundint cada vegada més en la seva perspectiva estètica de partida– és Riera. Aquest té un món interior tan ric com el que sembla, perquè és tal com viu, fins i tot per fer “coses impossibles” –per això segurament és que el tria com a personatge per fer-li una biografia, però pretenent fer aquesta, fa de mirall a l’autor per veure’s des de diferents prismes (des del “maniàtic patològic” fins al ciutadà “en contra de les retallades” i altres pensaments a torrentades) i al costat de diferents individus a qui va admirant també la d'altres satèl·lits (des del barranquista Toni Calero fins a en Fullana, molt més que el tècnic de llums d’Antònia Font, però també desembarcant a Catalunya i sabent reconèixer una poeta com Núria Martínez-Vernis). Perquè Oliver no es planteja ‘l’art com quelcom superior i intocable’, tampoc separat, sinó que més aviat pensa que ‘l’art ha de ser a prova de bomba, ha de funcionar en qualsevol circumstància’. Aquesta és la diferència, no valen imitacions ni succedanis. I quan es reconeix i se li reconeix l’art, entre l’escriptura automàtica, és un pensament eufòric (“‘D’on ho treus? Quines putes idees’, diu algú com si acabàs de descobrir el món sencer”), i tot és tan vell i tan conegut com anar en bicicleta. Oliver apunta cap al final: “Un artista pop és lliure i no respon davant ningú”. I ell pot escriure tant de sabates com de capells, i que ningú no li vingui amb romanços ni cançons que no faci ell amb els seus ‘rollitos’.
En canvi la mateixa editorial edita ara Puja a casa (L’Altra Editorial) de Jordi Nopca, Premi Documenta 2014. Nopca ha estat alabat per Enrique Vila-Matas, que en diu: "Arribarà un dia que no caldrà repetir al jove Nopca que el seu humor corrosiu i talent europeu han dinamitat i dinamitzat la literatura del seu país: ho entendrà a la primera". I només cal endinsar-se en la lectura d'algun dels seus relats i llegir fragments tan rodons com aquest:
"Barcelona és adorada pels turistes, però passa per un moment delicat. Al passeig de Gràcia s'hi han instal·lat algunes de les botigues més cares del món. Ciutat Vella resplendeix amb l'orina dels visitants anglesos, suecs, italians i russos, que es barreja sense fer escarafalls amb les evacuacions líquides autòctones. A Sarrià, Sant Gervasi i Les Corts hi ha veïns que tenen com a única ocupació passejar el gosset i conservar el patrimoni familiar. Pedralbes té una concentració important de cases amb jardí, porters amb uniforme i escoles de negocis: també hi ha dones que rejoveneixen passant per la vareta màgica del quiròfan. El Poblenou ha estat conquerit recentment per multitud d'hotels de luxe i per empreses que es dediquen a contactar amb el més enllà tecnològic. L'Eixample és ple de vells i d'algun jove hereu que encara no sap si vol continuar estudiant o prova sort a l'estranger o es penja de l'aranya del menjador. El barri de Gràcia vol continuar allotjant dissenyadors, artistes i estudiants obsessionats a mirar pel·lícules i sèries en versió original subtitulada. Eren gent amb sort fins que van començar a perdre les feines: ben aviat no es podran permetre els lloguers, que són massa alts, i hauran d'instal·lar-se en algun racó de Sants, Nou Barris o Sant Antoni, on encara es pot viure a un preu més o menys assequible. N'hi ha que, foragitats d'aquestes zones, han de buscar-se un apartament en un lloc més modest, gairebé sempre situat als límits de la ciutat: la Verneda, el Bon Pastor, Ciutat Meridiana, la Marina del Port.
L'Àngels Quintana i en Fèlix Palme encara havien hagut de provar sort fora de les fronteres barcelonines, mudant-se fins a L'Hospitalet. Feia gairebé dues dècades que vivien de lloguer en un pis d'Hostafrancs...".
Inicis de relats com aquest us atraparan, i a més Nopca els ha volgut il·lustrar musicalment per a l'EDR fent-nos la llista de Spotify de les cançons que ha fet aparèixer en aquestes històries urbanes que us faran barrinar alhora que passar una bona estona, com si això fos Hollywood (almenys en la forma).
Des d’una altra mena de perifèria va escriure Santi Balmes (Love of Lesbian) el llibre La doble vida de les fades (Principal dels Llibres / La Vecina del Ártico, 2014). Balmes hi fa diversos exercicis d’estil literari, amb moments brillants plens de la seva ironia implacable, com aquest: “Durant el teu captiveri psicomotriu vas centrar-te a estudiar aquells llibres de filosofia i vas aprofundir en el camp de la literatura; sí, literatura de tots els estils que configurà els acabats dòrics de la teva personalitat actual i de la teva cultura vastíssima; totes aquelles arts que un noi de la teva edat tendeix a rebutjar d’entrada perquè no té paciència ni temps, aquell temps que, irònicament inverteix en bestieses. Perquè, al contrari que tu, la resta de la teva generació s’ha caracteritzat per transformar el temps en una trituradora d’escombraries”.
Els seus personatges guerregen amb cruentes batalles mentals (“he construït la meva psique amb massa revolts”), que generen somriures agredolços al lector: “...adonar-te que ets un imbècil és un procés lent, que de vegades demana tota una vida”; “Menyspreem els dispersos. Dipositem tot el nostre odi en aquells que canvien massa vegades de vida”; “Fugiu dels intel·lectuals com de la pesta: transformen el que és fàcil en una cosa incomprensible amb els seus mots de jeroglífic. L’artista, no obstant, defineix el més complex en quatre versos simples”; “El no-res sempre conté alguna cosa”; “El seu ego inflat no és res més que una pantalla protectora, perquè, de fet, les mofetes no se suporten a si mateixes!”; “és molt recomanable iniciar un relat només quan tens clar com s’acabarà. Just al revés de la vida”; i del relat que dóna títol al llibre: “penso que ja és hora de dir que la màgia, com l’amor, l’atracció, la sort o la vil sensació de l’infortuni, són estats transitoris en tot ésser viu (...) les emocions són aus migratòries”. Tot escrit des de “el somni agredolç d’aquell que se somia i mai no ÉS”.
Per a aquesta última reflexió és important el fet que existeixen autoproduccions que contradiuen aquests pensaments lapidaris i a partir de pedres construeixen edificis personals i compartibles. És el cas del còmic-disc que s’ha fet Joan Thelorius. La cultura del selfmade també ha arribat aquí. I és que potser els anglosaxons han aconseguit fer-nos creure que les històries de superació personal només poden passar al Harlem i espais mítics nord-americans (i no és per menystenir novetats gens menyspreables, com les dues biografies que han sortit de Neil Young, El sueño de un hippie, editat per Malpaso, i Shakey. La biografía de Neil Young, editada per Contra) o en barris perifèrics de les ciutats postindustrials d’Anglaterra (i sortir-se d’addiccions dels homos ludens, no només musicals, com la menjada de coco que explica la reedició de Malpaso de La invasión de los marcianitos de Martin Amis, prologada pel videoaddicte de Steven Spielberg). Però aquí mateix tenim exemples que han de donar pautes a vides més properes (i igual passa amb els pentagrames). Compreu o demaneu per Sant Jordi algun d’aquests llibres citats, llegiu-los com si us hi anés la vida i ja veureu com en sortireu revitalitzats.
PD: En tot cas, els llibres per als músics deuen ser una altra mena de carta oberta a la seva audiència. Com escriu el Neil Young més hippy: “Tocar és un treball solitari. He de fer-lo perquè sempre ho he fet i segurament continuaré fent-lo. El meu rotllo és la música. M’ho passo bé quan el so és bo, el públic està ficat a la feina i la música és rellevant. Si un d’aquests elements falla, estàs fotut, vas acabant inadvertidament amb tu mateix, a poc a poc. Els tres elements són necessaris”. O: “Només sóc un somiador, però tu ets només un somni”.