Text: Emeri Vidal. Fotos: Xavier Mercadé

La jornada del divendres arrencava amb la ràbia post-punk dels madrilenys Juventud Juché i amb la proposta intimista de l’ex-Slowdive  Neil Halstead. El primer dels dilemes a resoldre quant a coincidència de concerts va ser haver de triar entre Ezra Furman i Mourn. El jove nord-americà tornava a casa nostra amb la seva proposta basada en el rock'n’roll en la línia de Johnatan Richman, amb un saxo persistent i fent gala de bones cançons, moltes de les quals apareixeran en un nou treball que publicarà les properes setmanes. Evidentment l'hora no el va afavorir, ja que la calor a les 7 de la tarda era de justícia, però el poc públic que presenciàvem el xou en vam poder gaudir plenament.

La millor opció a aquella hora era visitar El Bosc, el pinar de la masia on hi havia els escenaris petits. Xoel López actuava al Vaixell, una barqueta de pescador, on va oferir una actuació solvent, sol amb la guitarra i l’harmònica. Va començar joiós amb “Hombre de ninguna parte” i “Caballero”. El final amb “De piedra y arena mojada” va fer fins i tot que la gent arranqués tímidament a ballar. Els següents d'actuar van ser els granadins Grupo de Expertos Solynieve. El grup de Manu Ferrón i J de Los Planetas va començar amb problemes d’equalització, que intentaven compensar amb el seu bon humor i que es van arreglar a partir de “Claro y meridiano”. No van faltar reivindicacions, amb oda inclosa a Varoufakis.

Benjamin Clementine va ser l’encarregat d’estrenar l’escenari Estrella Damm en el que era el seu debut per les nostres terres. Ho va fer al costat d'una banda amb violoncel, bateria i un altre teclat que acompanyaven puntualment els grans protagonistes de l’escenari, és a dir, la fantàstica veu de l’anglès i el seu piano de cua. Va presentar el que de moment és el seu únic disc, At Least for Now (Behind, 2015), i es va convertir en un dels primers moments destacats del festival, amb una actuació delicada i hipnòtica que, a grans trets, podríem emparentar amb Antony.

Com si no volgués destorbar l’estat en què havia quedat l’espectador després d’allò, Joan Miquel Oliver va començar la seva actuació també en mode relax. Van ser dues cançons per deixar que la gent es ressitués. A la tercera, “Pegasus”, va començar la marxeta, o com ell ho va anomenar, 'reggaeton' mediterrani: l’adaptació del seu repertori al format de festival. Va acabar amb una potent versió de “Lego”.

El cap de cartell del divendres, però, era el grup de Filadèlfia The War on Drugs, que s’està convertint en el nou portaveu del rock americà alternatiu des que Wilco va decidir reposar per un temps. Lost in the Dream (Secretly Canadian, 2014) és un treball fantàstic que recull i reactualitza tota aquesta herència nord-americana, el gran disc que podia haver gravat algun dia Bruce Sprinsteen si hagués mirat cap al futur i no cap al passat. El concert va girar al voltant d’aquest disc i va mostrar com n’estan de confiats i compenetrats a l’escenari. Només per començar ja van atacar “Burning”, i “Red Eyes” va aparèixer a mig concert. La cosa no va decaure, i amb un Adam Granduciel encertadíssim a la guitarra, la seva mescla d’hipnotisme i èpica el van convertir en el gran concert de la primera nit.

L’increïble so que van desplegar els nord-americans va condicionar tota la resta: per començar, Nueva Vulcano, que arrencaven just després a l’escenari La Masia, el més complicat quant a sonorització. Les ganes dels barcelonins van fer que la cosa anés millorant a mesura que avançava el concert. Els britànics Martha també són tot ganes, potser massa. El seu repertori ple de bones melodies va quedar una mica deslluït en un directe amb excés de velocitat i menys detallista que en estudi.

Super Furry Animals eren els encarregats de tancar l’escenari gran. Tornaven a actuar per aquí després d’un temps aturats a causa dels projectes paral·lels del cantant Gruff Rhys. El concert va començar esbojarrat, com és costum en ells. A la part central es van centrar en mitjos temps que van fer decaure una mica la cosa. Van aconseguir reprendre el bon camí encadenant “Juxtaposed with U”, “Something 4 the Weekend” i “Golden Retriever”, però el final va tornar a ser un pèl massa psicodèlic per a les 3 de la matinada en un festival.

Va tancar la nit l’electrònica ballable de Tiger & Woods i la sessió de DJ Coco.

Podeu veure més fotografies del Vida en aquesta galeria, i llegir la crònica completa del festival en aquest enllaç.