Text: Andrea Romanos. Fotos: Xavier Mercadé

Fer del Parc del Fòrum un espai agradable per a tothom no és una tasca fàcil. El festival Cruïlla ho aconsegueix amb una nova edició que ha portat una oferta variada i diversa, on han brillat artistes de renom per a tots els gustos, des de Kendrick Lamar fins a CocoRosie, d'Aloe Blacc a Damien Marley. El tarannà 'fet a casa' i local del festival el consolida com l'opció segura de l'estiu barceloní.

El festival Cruïlla defuig etiquetes i esquiva encasellaments. Més que en la línia artística, cal buscar la filosofia del festival en els seus serveis i equipaments. El model de cita musical que es proposa és senzill: un cartell de qualitat complementat amb tota mena d'activitats artístiques i culturals que el doten de personalitat. Castellers, grafits, documentals musicals i una oferta gastronòmica variada en són només algunes.

L'eclecticisme imperant al Cruïlla es feia patent des de l'obertura de portes. Tres escenaris engegaven quasi simultàniament la tarda de divendres, i l'oferta no podia ser més heterogènia: els ritmes africans d'Osibisa, els compassos jazzístics de Troker i la proposta experimental de CocoRosie en un mateix recinte. Les germanes Casady pujaven a l'escenari amb un look estrafolari que anava a la perfecció amb l'excèntric xou que estaven a punt d'oferir. Acompanyades d'un beatboxer i un teclista, el duo va centrar l'espectacle en els temes del seu darrer àlbum, Tales of a Grass Widow (Sub Pop and Touch & Go Records, 2013), tot i que també van tocar alguna cançó que deixava intuir com sonarà el seu proper disc, que sortirà a la tardor.

Menys oníric però igual de gamberro va sonar Jamie Cullum, que va tocar amb mestratge i actitud el seu repertori. Males notícies per als que, acabat el concert, van córrer a l'escenari Pay Pal a veure Of Monsters And Men. A l'hora de l'actuació es va anunciar que el baixista de la banda estava ingressat a l'hospital i que el grup sortiria amb retard i faria un concert més curt del previst. El xou no va arribar als 40 minuts i el públic només va trobar consol gràcies a "Little Talks", l'himne de la banda. 

Per sort, sabent el que quedava per endavant n'hi havia prou per desfer-se de tots els mals. L'estrella indiscutible de la nit no va ser altre que Kendrick Lamar. El raper nord-americà coneixia el seu públic i li va donar exactament el que demanava: una artilleria de grans èxits on la presència dels temes del darrer disc va ser residual. Els californians Vintage Trouble van oferir un dels espectacles més enèrgics amb el vocalista Ty Taylor barrejant-se amb el públic. Els australians The Cat Empire i Capital Cities recollien el testimoni fent ballar els fantasmes de l'esgotament a altes hores de la matinada.

La música negra s'imposa a la segona jornada
Si divendres majoritàriament hi actuaven bandes, els concerts de dissabte van ser molt més personalistes, amb actuacions tenyides d'un transfons afroamericà gràcies a la presència d'Emeli Sandé, Aloe Blacc, Lauryn Hill o Damian 'Jr Gong' Marley. L'expectació al voltant del concert de Lauryn Hill, portada fins a l'Olimp per la crítica musical, era màxima. La diva, però, va començar l'espectacle amb un notable retard i va decebre amb uns primers compassos que van endarrerir fins a la segona meitat la veritable arrencada del concert. El soulman contemporani Aloe Blacc, la poderosa veu d'Emeli Sandé i la personalitat pròpia de Damian Marley (que lluita sense descans per desfer-se de l'etiqueta de "fill de") van ser algunes de les actuacions que van aplegar més públic de la història del festival.

El toc rocker i fermall d'or el van posar els escocessos Franz Ferdinand, secundats pel veterà duet nord-americà Sparks, amb qui han format la superbanda FFS. El públic va tremolar durant la major part de l'espectacle i va acabar d'esclatar en els moments en què la banda liderada per Alex Kapranos va concedir tocar tres dels seus propis temes, "Do you want to", "Michael" i "Take me out".

El racó dels artistes locals
Si els grans noms internacionals són el distintiu de qualitat del Cruïlla, el que acaba d'arrodonir la programació i li dóna un segell particular és la presència dels artistes de casa. Ferran Palau, el projecte en solitari del cantant i guitarrista d'Anímic, va inaugurar el Lounge Mediterràniament la tarda de divendres davant d'un públic encara abillat amb ulleres de sol que es relaxava a les hamaques de davant de l'escenari. Poc després Els Catarres feien vibrar les estrelles amb el seu Big Bang (Música Global, 2015) particular, desprenent una energia que va recollir amb saber fer Mi Capitán. La banda liderada per Gonçal Planas està composta per músics provinents de diversos projectes –com Love of Lesbian, Standstill i Egon Soda–; en definitiva, és un grup d'amics que toquen el rock que els agrada i que connecten amb el públic com ningú.

No ho van tenir tan fàcil els artistes de la segona jornada, que des del Lounge van haver de lluitar contra la contaminació acústica: Coriolà feien esforços per fer-se escoltar per sobre d'El Puchero del Hortelano, instal·lats a l'escenari Time Out, i Miquel Serra havia de fer el mateix amb Xavier Rudd & The United Nations. Amb millors condicions van poder actuar The Gramophone Allstars Big Band i Carlos Sadness, que van aconseguir aplegar un públic nombrós tot i competir per horari amb Damian Marley.

Per si el cartell no fos prou, diumenge cinc artistes es van encarregar de tancar el festival a plena llum del dia. La poesia musicada de La Folie, l'ànima pop-folk de Sense Sal i Línia Maginot, i Asaf Avidan i la seva banda. A més, Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien van celebrar deu anys amb el Mar Mediterrani de fons. 

En aquest enllaç trobareu tota la galeria fotogràfica del festival Cruïlla, per Xavier Mercadé.