Cinc anys després del darrer disc, Irreal (Música Global, 2018), el cantautor pop cardedeuenc Jordi Ninus presenta 'Podem tornar a ser ocells' (U98 Music, 2023): un quart treball que s’ha dedicat a ell mateix per tal d’emprendre un llarg viatge que té com a únic destí poder ser més feliç i valorar la importància de les petites coses que ens brinda la vida

Text: Sergi Núñez. Fotos: Elena Martínez.

Abans de la seva sortida, prevista per dimarts 24 de gener, estrenem en primícia el videoclip d'un dels temes del treball: "El nostre lloc".

"El nostre lloc" s'endinsa en l'autoconeixement i en establir un camí sense fi que permeti resoldre diferents preguntes: "Saber qui ets, on vas, què vols i d'on vens. Sembla fàcil saber-ho, però no ho és, perquè el camí és llarg i pedregós, però alhora amb molta llum i serenor", relata el cantant. Acompanyat per una bateria electrònica, sintetitzadors i guitarres acústiques, Ninus fa un cant a l'amor cap a un mateix i cap a totes aquelles persones que formen part de la vida de cadascú. 



Després d’haver tocat molts anys com a bateria a Rembrandt42 vas iniciar la teva aventura en solitari el 2014. Què et va dur a fer el pas?
Ja feia molt de temps que tenia les meves pròpies cançons, i quan vam veure que Rembrandt42 no acabava de funcionar, vaig aprofitar per continuar el meu camí en solitari i treure a la llum les cançons que tenia guardades al calaix fins aquell moment. A més, tenia ganes de deixar la bateria i poder posar-me al capdavant d’un projecte.

Vas néixer el 1982 a Cardedeu com a Jordi Viladecans. D’on ve el nom de Ninus?
En realitat Ninus és el nom del fill d’una amiga meva. Es diu Gerard, però li diuen ‘Ninus’ i és un nen que ha estat molt de temps malalt. Quan va néixer li van diagnosticar un focus epilèptic i això li ha fet patir un autisme sever. La seva història em va inspirar tant quan començava amb el meu projecte que, després de parlar-ne amb la seva mare, vaig acabar manllevant el seu nom i li vaig dedicar el meu primer disc, Camina (Música Global, 2014).



Al teu darrer disc, 'Irreal', també hi vas incloure una dedicatòria. En aquest cas l’homenatjat va ser el teu pare.
Sí, vaig dedicar una cançó al meu pare, Josep Maria (“La roda”), tot i que en realitat es pot fer extensible a tot el disc. Malgrat que hi havia cançons lluminoses, estava marcat per la foscor i l’estat terminal del meu pare, que va morir just quan el vam acabar de presentar.

Dediques cadascun dels discos a algú?
Sí, de fet, mirant enrere m’adono que tots els meus discos estan dedicats... El segon disc, París (Música Global, 2016), el vaig dedicar a la meva parella perquè estàvem en un moment molt intens.



I a qui dediques aquest nou disc?
Podem tornar a ser ocells me l’he dedicat a mi mateix. El disc juga amb el simbolisme de l’ocell com un ésser capaç de volar i connectar amb els éssers que té al voltant. Aquest concepte em va venir al cap quan em vaig adonar que tot i tenir una vida ideal –soc pare, tinc uns fills preciosos, tinc una dona a qui estimo molt, tinc amor al meu voltant...– sentia una buidor que no era capaç d’entendre.

Quina era la causa d’aquesta buidor?
Vaig comprendre que no estava posant el focus correctament per estar bé amb mi mateix. Com a societat, hem normalitzat basar la nostra felicitat a complir desitjos que sovint són inassumibles, i això és el que ens genera aquesta buidor malgrat tenir un context idoni i propici. Cal desfer-se de l’ego i valorar les coses senzilles que de manera continuada ens aporten benestar.

En dues cançons, i en el mateix títol del disc, apareix la figura de l’ocell. És una metàfora per tornar a alçar el vol?
Sí, aquesta metàfora vol emfatitzar la llibertat individual i construir aquest viatge que he emprès per ser més feliç. Per això el disc està concebut com un trajecte a través de les cançons, que descriuen cadascuna una etapa diferent del procés.



Com has treballat el disc pel que fa a l’àmbit sonor i l’estilístic?
A Irreal vaig fer una aposta per un so molt comprimit i sintetitzat. Per exemple, la banda de pop-rock nord-americana Imagine Dragons van ser el punt de partida en l’àmbit sonor i la gran majoria d’instruments ja estaven programats. En canvi, en aquest disc he tornat a un so més orgànic, com el que ja havia demostrat en els meus dos primers treballs, Camina i París. Aquest cop he gravat acústicament la majoria dels instruments, com ara les bateries i el baix, tot i que en algunes parts també hi he mantingut algunes bases sintètiques.

La teva gran marca de la casa també és crear melodies corejables i enganxoses. És un objectiu que sempre busques a les cançons?
La idea neix de dins, de manera espontània. Un dels meus artistes preferits de l’adolescència era la banda sueca Roxette, que tenia unes melodies superenganxoses, i també m’al·lucinaven Michael Jackson i Phil Collins. Des de sempre m’han agradat les melodies, i per això, necessito que les cançons tinguin tornades lluminoses.

El disc el presentaràs en directe a diversos indrets del món, d’Europa a Sud-Amèrica. Com ha sorgit aquesta gira internacional?
Va ser gràcies a ser al lloc adequat en el moment oportú. El 2016, una noia que segueix la meva música em va venir a veure a un concert acompanyada d’un membre del Casal Català de Londres. Arran d’això, em va proposar fer un concert a la capital anglesa i va ser una experiència fantàstica i molt divertida en què em vaig poder donar a conèixer a la resta de casals catalans d’arreu del món. A partir de llavors, em van trucar per anar a tocar a Zuric, Colònia, Brussel·les, París... Ara he volgut tornar a estirar la mateixa corda i com que ja em coneixen, he tingut l’oportunitat no només de tocar a ciutats d’Europa com Nantes i Luxemburg sinó també de creuar l’Atlàntic i actuar a Montevideo i Buenos Aires. Són dos concerts que em fan moltíssima il·lusió!