Quin goig quan una lletra cantada fa caure cada síl·laba tònica allà on toca! Quan melodia i mètrica encaixen com un guant en una mà. Quan l’oient té la sensació que el músic canta amb la naturalitat de qui parla. Totes aquestes virtuts, no tan freqüents com voldríem entre els nostres músics, brillen esplendorosament als dos discos que l’eivissenc Isidor Marí ha gravat amb el seu nom al segle XXI: 'Ansa per ansa' (Discmedi, 2006) i 'Serà molt fort' (Discmedi, 2013)

Text: Jordi Martí Fabra. Fotos: Juan Miguel Morales.

En el primer, desplega un amor entregat als romanços tradicionals i un càlid ofici d’artesà de cançons precioses i arrelades, que brilla especialment en títols com “Una cançó que no es cansa” i “Eivissa, petit bocí”. També és l’àlbum en què reivindica el cant redoblat, tresor de la música popular eivissenca, primitiu i ultragenuí, inscrit en la cançó moderna com la baula d’una cadena que, ben aviat, podrem seguir escoltant al duo català-eivissenc L’Arannà. Pel que fa al segon disc, conté catorze adaptacions magistrals de clàssics de Bob Dylan, dels quals capta l’esperit i el fons humanista per traslladar-los a una llengua rica i gens pedant i a un imaginari en què, per exemple, el llegendari bandoler John Wesley Hardin esdevé el trabucaire eivissenc Toni Negre.
 
Precisament de la mà del bard de Duluth va començar el camí musical d’Isidor Marí. A començament dels anys seixanta, el seu germà gran, Joan Bernat Marí, va anar a estudiar a Vermont, als Estats Units. I va tornar carregat d’uns discos de folk que, naturalment, el van impactar. El 1966, amb l’incipient duo Isidor i Joan, amb Joan Murenu, ja van fer una primera adaptació al català de “Blowin’ in the Wind” que no va sortir del reduït àmbit de l’illa. Molt poc després, quan Marí va anar a estudiar a Barcelona, va descobrir que la colla del Grup de Folk anava pels mateixos camins i respirava les mateixes influències. I encara anys més tard, com els diversos corrents que venien del Grup de Folk a Catalunya, i com la llavor d’Al Tall al País València, a Eivissa va sonar un ‘clic’ i l’exemple del folksong nord-americà va mutar en una música reivindicativa i aferrada a la tradició i el paisatge més immediat.
 
El 1973, Isidor Marí, Murenu i Victorí Planells van formar un grup que per un malentès va acabar dient-se Uc i que va passar a la història amb un cançoner gloriós, especialment el dels dos primers discos. Amb Uc, Marí va signar algunes cançons que s’han fet veritablement eternes i populars. Per damunt de totes, “Flors de baladre”. Uc va desfer-se i refer-se sense Isidor Marí, mentre aquest compartia aficions i cançons amb Eduard Estivill i Montse Domènech, amb qui va formar el supergrup Falsterbo Marí, i es dedicava a una tasca com a filòleg i sociolingüista especialment fructífera, impulsant per exemple el curs de català Digui, digui i el diccionari terminològic Termcat. Aquests són alguns dels mèrits pels quals se li ha atorgat recentment la Creu de Sant Jordi. De la seva carrera com a cantautor i militant folk no se n’ha dit res. Però almenys en el cas d’Isidor Marí, cançó i filologia no deixen de ser vessants diferents d’una mateixa muntanya. Un bocí de cultura catalana plantat al mig del mar.