Bubota Música celebra quinze anys com a segell de referència en l’escena musical independent de Mallorca. En aquesta dècada i mitja, el segell ha viscut dues etapes, la primera fins a la pandèmia del 2020 amb Joan Cabot al capdavant i la segona, sota la direcció de Pep Toni Ferrer. N'hem parlat amb tots dos

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Arxiu.

Com va començar Bubota Música?
Joan Cabot: Bubota va començar com una mena de club de singles, on la gent feia una aportació i rebia quatre singles l’any. La idea era publicar set polsades de bandes locals. Així és com vàrem arrencar. Hi ha coses de les quals estic especialment orgullós, com ser el primer segell que va publicar en Miquel Serra. I el mateix amb Marasme, que és una banda que ens flipa i que sempre hem pensat que és una de les millors que hi ha per aquí, tot i que pel seu estil, s’hagin mantengut com un grup underground.
Pep Toni Ferrer: Jo no hi era des del principi, però sí que hi vaig estar des de molt prest, donant una mà. Bubota Música va néixer fa quinze anys, arran d’una edició especial de sis EPs en format single de vinil. La gent s’hi apuntava i durant sis mesos, cada mes rebia a ca seva un vinil d’un grup diferent. Era una mica especial perquè no era qüestió d’anar a una botiga de discos i comprar, sinó que et deixaves dur pels criteris musicals de la discogràfica i descobries música nova.



Després d’aquests discos inicials per subscripció, us torneu un segell a l’ús.
J.C: Sí,. Bubota va estar mig adormida una temporada. Després, amb en Pep Toni, se’ns va acudir treure un parell de referències en CD. El primer que vàrem treure va ser Aucell Cantaire. I poc després el de les Forces Elèctriques d’Andorra. Va ser quan en Pep Toni i jo vàrem decidir ressuscitar Bubota com un segell més convencional. Després ens va caure del cel la Joana Gomila i la cosa va agafar una altra volada. I un projecte que havia de ser petitó, ens vàrem plantejar fer-lo més ambiciós.
P.T.F: Al principi jo ajudava en Joan, però amb el temps vaig anar agafant més protagonisme. Del 2013 al 2017 o 2018 li vaig donar una bona mà. Però l’any 2014 vaig tenir la meva primera filla i el 2018 la segona. Llavors ho vaig haver de deixar. Vàrem arribar a un acord i ell va continuar portant la discogràfica fins al Covid.

Com va afectar la pandèmia l’activitat de Bubota?
P.T.F: Amb l’arribada de la pandèmia, encara tot seguia sota la direcció d’en Joan Cabot, que s’encarregava de dur endavant el projecte. Vàrem treure el disc de Jorra i Gomora, el de Da Souza i el de Roger Pistola. I de sobte va aparèixer la Covid i aquelles tres edicions que estaven sortint des del gener del 2020 es varen quedar aturades. Va ser una crisi.
J.C: Jo ja estava molt cremat d’abans. Intentava viure d’això, cosa que a la llarga he vist que va ser un error perquè és molt complicat. L’any anterior a la Covid va ser l’any que vàrem treure més referències i ens va enganxar amb discos que no podíem ni promocionar, ni treure, ni presentar. Va ser una mala passada molt grossa. Vist en retrospectiva, tenc la sensació que se’ns en va anar de les mans. Jo mai havia pensat seriosament en la possibilitat de tenir un segell, i de sobte en tenia un i tenia grups que depenien o esperaven coses de nosaltres. No sé si ho vaig acabar de gestionar bé; potser no som prou organitzat ni centrat per fer un projecte gros. Sempre ens hem mogut més per les ganes de fer coses. Jo provenia de l’escena del Do It Yourself i de muntar coses underground.
P.T.F: Un cop passat el pitjor moment de la Covid, vàrem treure un disc que ja teníem compromès, que era Fràgil, de Saïm. Però aquell ja va ser el darrer que va fer. En Joan va decidir tancar aquella etapa i va deixar la discogràfica sense ningú al capdavant.



I després?
P.T.F: A principis del 2021 va venir Nita amb un disc que em va semblar superguapo. Li vaig demanar a en Joan Cabot si podia tornar a reprendre Bubota i em va dir que sí. I vàrem arrencar la segona etapa a partir d’aquest disc de Nita, Santa Paciència… i fins avui.
J.C: Jo tenia clar que no volia tornar. És molt estressant sentir-se responsable de música i d’artistes, de gent que estimes molt. A més, Bubota tenia un element especial: molts dels grups eren col·legues. Quan qualque cosa anava malament, em sentia fatal, a nivell personal i no només professional. Això feia que certes situacions em superassin. Em sabia molt de greu que les coses no funcionassin bé del tot. Jo volia que els grups rebessin l’atenció i l’energia que mereixien, que els discos funcionassin, que la gent pogués tocar a llocs adequats...

Hi ha un so propi de Bubota? Com el definiríeu?
J.C: Si ha existit, ha estat més fruit de la casualitat que de la intenció. És cert que hi havia una certa consanguinitat entre les bandes. Sempre hi havia elements que es repetien, i molts dels músics del segell sovint tocaven en més d’un grup de Bubota. Hi havia una relació personal directa.
P.T.F: Jo crec que sí que hi és. La sonoritat Bubota és bàsicament música amb instruments com baix, guitarra i bateria. No és un estil determinat com hardcore o indie exactament, sinó que tots toquen amb guitarra, baix, bateria i canten majoritàriament en català, un 90%. La part unitària és homogènia, i no tractam temes polítics. La música és més artística, emocional, amb un toc oníric i menys pensada per fer ballar la gent.
J.C: No ho vàrem xerrar mai de manera explícita, teníem clar que tots els discos havien d’estar cantats en català, això se donava per fet. I que la música fos interessant i estimada.

Què us motiva a continuar fent vinils en l’era de l'estríming?
P.T.F: Bàsicament perquè és on jo m’he criat. Els grups que formen part del segell també ho accepten i els agrada la idea. No volem canviar la situació musical, sinó preservar-la. Per exemple, el vinil de Saïm o de na Nita ja és una peça escassa, ja que se n’han fet poques còpies, i això fa que tenguin valor com a objectes. És com tenir un petit quadre o obra d’art i això crea un lligam especial que l’estríming no pot oferir.



Com definiries Bubota ara mateix: un segell, una família, una escena?
P.T.F: No crec que sigui una escena, sinó una família. És una filosofia i una manera de fer. A Mallorca ens coneixem tots, i intent crear lligams entre els grups perquè sovint cada grup va per la seva banda. A Bubota no volem això: ens agrada que es toqui acompanyats, que hi hagi solidaritat.

Com t’imagines els propers quinze anys de Bubota, Pep Toni?
P.T.F: No m’ho he projectat gaire perquè el temps ha passat molt aviat. Ja sabem quines propostes mourem l’any que ve, més o manco calendaritzades, però no tenim plans a quinze anys. Tant de bo puguem continuar ajudant grups que creen la seva pròpia música i expressen la seva visió del món. Amb això ja ens donam per satisfets.

Quina relació tens ara amb Bubota, Joan?
J.C: Cap ni una. Amb en Pep Toni som molt amics i ens estimam molt, però amb el segell tenc zero relació. Li vaig dir a en Pep Toni que no volia saber-ne res, i que fes el que volgués. De vegades m’explica coses i li don algun consell, però no hi ha cap vinculació amb el segell.

Com celebrareu aquests quinze anys?
P.T.F: Estam pensant a fer celebracions a partir de l’any que ve. Més que una gran festa d’un dia, farem cites periòdiques cada dos mesos en els quals tots els grups de Bubota puguin tocar. Ens agradaria fer festes a Mallorca, Barcelona i València… Ja ho veurem!