Pocs grups balears poden presumir d’una trajectòria tan longeva i amb tant d’èxit com la del grup Cap Pela, que ha dedicat tres dècades al registre particular d’utilitzar la veu com a únic instrument. Des de la seva creació el 1994 han fet més de 400 concerts i han gravat una desena de discos, que completaran l’any vinent, que inclouen tots els estils, amb un repertori que abasta des d’èxits internacionals fins a cançons tradicionals, nadales i composicions pròpies

Text: Miquel Junk Serra. Fotos: Arxiu.

La seva carrera va ser mereixedora del Premi Enderrock de la Música Balear 2025 a la Trajectòria. Parlem de la seva dilatada trajectòria amb un dels seus membres, Joaquim Domènech.

 
Després de tres dècades, quin és el present de Cap Pela?
Estam gaudint del dia a dia. Trenta anys després, cada concert que feim encara és un gust. Però pot passar que un dia l’exigència ens cansi, i tan amics. No sabem quan serà, tot i que de vegades ens ho plantegem. Possiblement, com que tots venim del món vocal, si avui ens separàssim en un parell de dies ja cercaríem una coral per continuar cantant. És com una necessitat. I Cap Pela la compleix. El 2026 publicarem un nou disc, que serà de cançons pròpies i versions de música tradicional, dos aspectes que sempre han format part del nostre repertori.
 
Com vau rebre el Premi Enderrock a la Trajectòria?
Sempre rebem els premis amb molta iŀlusió, i sobretot a la trajectòria. No soc jo per avaluar qui té una carrera més bona que la nostra, però que ens tinguin en compte i ens valorin és tot un luxe.

Com és que un grup de joves l’any 1994 va decidir crear un grup exclusivament vocal?
Érem estudiants de magisteri musical, aleshores una carrera de nova creació, i tots formàvem part de la Coral Universitària, amb la qual fèiem un repertori molt clàssic. Un dia va sorgir la idea de fer música a capel·la però amb música moderna. No va ser gaire seriós, ni teníem la idea de fer un grup que durés trenta anys.
 
Va ser un projecte original a la Mallorca d’aquell moment?
Sí, perquè només coneixíem altres grups com les catalanes Stupendams, els italians Neri per Caso o Take 6 dels Estats Units. Aquests darrers feien una música que era una mena de gòspel negre modernitzat i inteŀlectualment amb un nivell molt alt. Una passada! Amb aquests referents vàrem crear la nostra idea i des del principi va tenir molt bona acceptació.
 


Com van ser els primers assajos?
Varen ser un taller de feina, un assaig i error comunitari. Ara hem canviat molt, perquè ja ens coneixem, sabem quines són les nostres virtuts i el que cadascú pot explotar millor. Actualment els assajos ja els enfoquem molt més a la funció i a les textures de cadascú.
 
Has dit que entre el públic va tenir molt bona acceptació. Què recordes dels primers concerts?
Vàrem començar molt novells i ens va costar sortir del so de coral per fer-ne un de més modern com la majoria de grups a capella. Però quan ho vàrem aconseguir, hi havia gent que es pensava que dúiem música gravada o músics rere l’escenari i se sorprenia. És una cosa que ens ha perseguit sempre. Al disc De cap vàrem intentar afegir-hi instruments, però al final vàrem llançar bases instrumentals fetes amb les veus. Tot plegat va quedar molt carregat i és el manco natural que tenim. Però va sortir molt potent, m’agrada el resultat.
 
Van ser fàcils els primers anys de Cap Pela?
La veritat és que sí. El camí ens va venir fet tot sol. Tots érem instrumentistes i ens va sorprendre molt l’acceptació que teníem fent música vocal. Va ser una roda, ens vàrem veure ficats dins un tren que anava a gran velocitat i vàrem fer molts de concerts.


 

DE MALLORCA A ITÀLIA

Durant els primers anys ja vau participar en diversos concursos i amb molt bons resultats.
Sí, havíem participat a un concurs a Mallorca i un altre a Alcúdia, on vàrem coincidir amb Antònia Font, que també començaven, però no en vàrem guanyar cap dels dos. Després ens vàrem presentar a un altre a Verona i el vàrem guanyar. Va ser una manera de donar-nos a conèixer, un èxit personal i una targeta de presentació molt atractiva, perquè allà mateix ja ens varen començar a oferir concerts.
 
La major part del repertori de Cap Pela són versions, però també teniu algunes peces pròpies. Quina és la vostra identitat?
Compondre és un llenç en blanc, com diuen els pintors. El procés és molt semblant al de qualsevol altre tipus de música. De vegades et surt primer una melodia, de vegades una lletra... i de vegades simplement neix d’una idea, d’un rif o d’una construcció de ritmes que tenim al cap. I després muntem la resta, però sempre cal trobar algun mecanisme que ens permeti començar. Cap Pela no seguim un patró únic. Quan componem una cançó pròpia sempre hi ha més exigència, perquè n’hi ha milers, però que tenguin un cert interès no n’hi ha tantes. Moltes han acabat descartades, tot i que potser podrien haver funcionat. Tot i que preferim fer versions dels artistes que ens agraden, als nostres discos hi poden conviure una cançó tradicional, una de pròpia, un estàndard de jazz i un tema de pop.
 
El 1998 vau enregistrar el primer disc, 'Cap Pela'. Com va ser?
Sí, tot i que abans ja havíem fet una maqueta. En vàrem fer una tirada de mil còpies i varen durar poc més d’un mes. Era una època en què encara es venien discos i vàrem decidir anar a un estudi a gravar el primer. Al·lucinàvem amb qualsevol cosa que fèiem. Cada cançó la volíem escoltar quaranta vegades. Va tenir molt bona acollida perquè era una novetat. De fet, vàrem fer la presentació a l’Auditòrium de Palma i el vàrem omplir. Va ser al·lucinant que un grup de joves que fèiem música coral aconseguíssim aquell èxit.
 


Al llarg de la vostra trajectòria heu fet moltes nadales. Per què?
Va ser a partir del cinquè disc, Per Nadal, perquè ens començaren a demanar concerts de Nadal i ens vam veure amb l’obligació de fer-les. Un disc de nadales era una demanda que ens feien molt i que sempre ajornàvem. I al final vàrem acabar assajant nadales durant l’agost. La gent que ens sentia devia pensar que no estàvem bé. Cal dir que les nadales tenen certa màgia. Ara fa divuit anys que feim un concert cada 25 de desembre a l’Auditori de Manacor i és sorprenent, perquè sempre està ple. Cada vegada intentam presentar un repertori diferent, perquè ens faria vergonya fer sempre el mateix.
 
Quines anècdotes recordes d’aquests trenta anys?
N’hi ha moltes, perquè l’evolució del grup ha estat molt guapa. Els concerts en directe enganxen molt, sobretot quan és un espai xulo o un festival important. Record especialment quan el 1998 vàrem fer de teloners de B.B. King a Mallorca. Estàvem molt nerviosos, però ell va ser molt amable i fins i tot ens va demanar que li signéssim un disc nostre. Era el món al revés, i quan els mites superen les expectatives en l’àmbit humà és l’hòstia. D’altra banda, tot i que ens agrada que a Mallorca el públic ens aviciï, un altre bon record és l’acceptació que hem tingut quan hem actuat a altres països, com Alemanya. Vàrem anar a Leipzig de caps de cartell a un dels festivals de cant a capel·la més grans d’Europa i la resposta va ser brutal. La ciutat s’aboca durant una setmana a aquest tipus de música.
 
També hi deu haver hagut moments difícils…
Molts, també. Quan l’aspecte musical no funciona és molt fotut. I quan el vessant tècnic no va bé encara és pitjor, perquè no depèn de nosaltres. Un dia, quan començava a haver-hi micròfons sense fils, ho vàrem passar realment malament. Tots varen començar a fallar i de totes les maneres possibles. Al final vàrem acabar cantant totalment a capel·la. Aquestes coses saben greu, sobretot pel públic, perquè ha vingut a veure’ns i no li podem oferir tot el que voldríem.
 


Quina és la fórmula per sobreviure tants anys amb el mateix grup i la mateixa gent?
Moltes vegades els grups es rompen perquè hi ha altres interessos o perquè hi ha una lluita d’egos, i això a Cap Pela no ha passat. Tots som solistes, tenim molt delimitades les nostres funcions i cadascú gaudeix del que fa. El meu ego quan em dedic a fer la part dels baixos, ritmes i beat box, a part dels arranjaments, queda totalment ple i gaudesc de sentir els solos dels altres. Però, evidentment, la nostra amistat també ha fet molt per arribar on som.
 
I amb tots aquests valors... heu pogut viure mai de Cap Pela?
Cadascú de nosaltres té la seva professió. Som professors de música al Conservatori, en un institut, a primària o a la Universitat. Per això hem durat trenta anys. Fem els concerts que volem i els que podem combinar amb la feina. Ens dedicam a la docència, però feim música i tenim el nostre propi projecte.