El quartet mallorquí Alanaire va publicar a finals de 2024 la seva segona referència 'Fer com si tot fos no res' (U98 Music), un treball que mostrava l'evolució de la banda cap a un pop igual de serè que sempre, però més orgànic que el debut 'Albor' (Promo Arts Music, 2022). Fruit d'aquelles sessions de gravació, van quedar aparcades inicialment algunes cançons que ara la formació ha recuperat en l'EP de tres cançons 'La mort i la pluja' (autoeditat, 2026). En parlem amb ells

Text: Sergi Núñez. Fotos: Arxiu.

Què representa 'La mort i la pluja' respecte a 'Fer com si tot fos no res’?
Laura Serra (cantant): Aquest EP no és un trencament, sinó més aviat la cara B de Fer com si tot fos no res. Les cançons varen ser gestades i gravades a la vegada que les de l’anterior disc, i reflecteixen que Alanaire, encara que va voler experimentar amb altres maneres més orgàniques de fer música, no va oblidar els seus inicis, més introspectius i reflexius, on, a través de l’electrònica, ens mostram vulnerables, plens de preguntes existencials sense resposta.

Per què heu volgut gravar L'EP a La Casamurada i amb la producció de Dani Ferrer?
L.S: Sempre hem cercat, dins el nostre abast de possibilitats, fer les coses el millor que podem. Tant per Fer com si tot fos no res com per aquest EP cercàvem un productor que ens entengués musicalment, i a la vegada, pogués aportar el seu estil i idees. Trobar-se amb en Dani va ser un cop de sort. No és fàcil trobar algú que es prengui el temps per escoltar-te, per entendre les teves referències musicals, i intenti formar part, com un músic més, del procés de creació. Gràcies a ell, vàrem poder gravar a La Casamurada, i això ens va permetre estar una setmana tancats a l’estudi i centrar-nos només en fer música i acabar les cançons. Tot això contrasta amb el procés de creació del primer disc, Albor, que va ser molt més autogestionat, gravat a casa i fet dins el tumultuós dia a dia.

"Cucu cucu" representa un canvi estilístic molt notable, amb molta electrònica i una estètica sonora més saturada. Voleu distanciar-vos del so més indie i acústic?
Joan Pérez-Villegas (bateria): No ha sigut una decisió premeditada. De fet, les tres cançons es van gravar la mateixa setmana que la resta del disc Fer com si tot fos no res, però vam considerar que no encaixaven en el so del disc i que mereixien un espai diferent. L'electrònica és un element del qual mos vam distanciar al darrer disc, però que havia estat present al nostre so des dels inicis. Diria que el canvi més dràstic que abordam a "Cucu cucu" és el tractament de la veu, "corrompent-la" a la postproducció.

Quin és el vincle entre "Cucu cucu" i la poesia d'Emily Dickinson?
J.P.V: Dickinson té un poema anomenat "Yo no soy nadie, quién eres tu?" (en la seva traducció al castellà). S'hi dona una conversa una mica absurda i que va inspirar-me per escriure la lletra. Tant la cançó com el poema reflexionen sobre fina línia que separa el que és transcendental i el que és banal.

"Pols i terra" parla del moment en què una persona se sent perduda i no sap cap a on dirigir-se?
L.S: Descriu una sensació de desorientació quan et deconstrueixes, quan et buides i arribes, gairebé, a una pèrdua de la identitat pròpia. Però és en aquest espai on emergeix la recerca i el retrobament amb una mateixa, amb una força i una honestedat major.

"Tres segons, una vida sencera" parla del suïcidi a través d'una conversa entre la persona que ja no hi és i una altra que intenta comprendre-la. 
J.P.V: Sí. Quan algú mor per mort natural o a una edat que es considera "acceptable", hi ha una sèrie de protocols i de codis socials que faciliten la vivència del dol i la comunicació del condol per part de persones més o menys properes. En canvi, al voltant del suïcidi impera la confusió i, sovint, el silenci. Aquest silenci sovint aïlla a les persones més afectades i no ajuda a pal·liar el dolor. Per mi, escriure aquesta cançó va ser la manera que vaig trobar d'enviar el meu condol, d'abraçar les persones que més patien la pèrdua.