De què serveixen les cançons? Algunes són per ballar i relacionar-se; altres són un manual d’instruccions; n’hi ha moltes per a una declaració; també n’hi ha que evoquen episodis passats o amics que ja no hi són… i hi ha les ‘cançons d’intervenció’ pensades per a la lluita i el compromís en moments convulsos com els que vivim. En parlem amb Pi de la Serra.

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Juan Miguel Morales

Vivim un moment polític complicat, com a país i com a individus… Com et trobes?
És lamentable des del punt de vista humà. Està comprovat que quan hi ha situacions d’aquestes, la gent no està bé. A mi m’han sortit coses i altres persones m’han dit que estan nervioses, deprimides, estressades… D’aquest tema, cap estament polític en fa cas. Tant se’ls en fot. Això passa sobretot en els entorns urbans. La gent està emprenyada, decebuda, histèrica… Els polítics haurien de vetllar per la gent perquè em sembla que en aquest moment no estem gaire bé de salut mental. Encara no hem arribat al punt de Sarajevo, que durant la Guerra dels Balcans patia bombardejos constants, i hi va haver un estudi fet per psiquiatres que deia que la població de la ciutat necessitava tractaments amb urgència. Vaig voler anar a la manifestació de l’11 de novembre en favor dels presos polítics i ho vaig notar molt. ‘Som República… i encenem els mòbils com a protesta’. Necessitem fer coses i anar-hi junts...!

Les cançons poden ajudar a superar una situació tan dura com aquesta?
Sí, està estudiat i tot. Si una concentració o una manifestació acaba en un acte musical adient amb el que es demana, la gent ho entén millor, s’aglutina més i se’n va més convençuda. El meu mànager i jo hem fet passos a Òmnium Cultural i a l’Assemblea Nacional Catalana per explicar-los que tinc unes cançons que són per ara. Però no he obtingut cap resposta. A la manifestació de l’11 de novembre en favor dels presos polítics érem molta gent, potser un milió de persones. Com és que no es va acabar amb un gran acte musical? Com és que ni tan sols se’ls va ocórrer? Som molts els que hauríem actuat encantats i la gent hauria quedat més contenta.

Bé, sí que hi va haver dos apunts musicals, amb els Violoncels per la Pau (“El cant dels ocells”) i La Fera Ferotge amb dues cançons d’Ovidi Montllor.
Ah, sí? Doncs on jo era ningú se’n va assabentar. Jo m’estimava molt la Muriel Casals i ens coneixíem molt. Érem molts amics, des de feia anys. Però em vaig veure obligat a no anar a cantar al Concert per la Llibertat del Camp del Barça perquè no em pagaven i altres sí que cobraven, com els tècnics… Li vaig dir que jo no demanaria més que 1 euro, però que com a mínim hi havia d’haver el gest perquè sóc un professional. I volia saber on anaven exactament els diners… Em va saber molt greu no anar-hi, però ja que tenim unes cançons d’intervenció les hem de fer servir!

Què són les cançons d’intervenció?
És un gènere de la cançó d’autor molt vinculat a l’espectre de l’esquerra revolucionària, que connecta el segle XV de François Villon –a qui van comdemnar a mort, tot i que no van executar la sentència– amb Joe Hill o Víctor Jara, tots dos assassinats. Són cançons que tenen a veure amb la llibertat, una lluita permanent des que la humanitat no és matriarcal, per dir-ho d’alguna manera.

Tu n’has fet unes quantes d’aquestes…
Sí, són cançons que vaig escriure durant el franquisme. Hi ha gent que em diu que sembla mentida que cançons meves escrites fa tants anys encara tinguin vigència… i jo els responc que encara es demanen les mateixes coses: llibertat i amor. I en la situació que estem patint, encara més. Moltes d’aquestes cançons les he tornat a cantar, encara que en algunes he fet alguns retocs al text.




POLÍTICS I CANTANTS
Els cantants sempre heu tingut una mala relació amb els polítics…
Són dos mons diferents. D’una banda, hi ha uns senyors que canten, que som nosaltres. Fem cançons d’intervenció i som molt apreciats per la gent. I, de l’altra, hi ha unes persones que intenten fer servir uns mecanismes d’alliberament, que són els partits polítics. Ens situem en aquesta conjuntura que em cau tan malament que és la democràcia, i més quan la sento en boca dels neofeixistes de Madrid. Perquè, què és la democràcia? La imposició de la majoria sobre la minoria! Per tant, uns i altres estem molt separats. Als polítics se’ls en fot la realitat artística –no en dic cultura perquè per mi seria una altra cosa–, però haurien d’aprofitar que al nostre país tenim moltes cançons d’intervenció i hi ha molts cantants disposats. Aquesta és la realitat.

Quins requisits creus que ha de tenir una cançó d’intervenció?
No sabria dir-ho, no sóc musicòleg… però són cançons tenen a veure amb els fets socials i amb el que passa a cada moment. Em sembla obvi que la “Cançó en i” és una cançó d’intervenció i en canvi “Suau” no ho és. Però no sabria com explicar-ho, més val que ho facin els estudiosos de la Cançó.

Tal com dius, entre les teves cançons d’intervenció hi ha la “Cançó en i”. Per què és important avui en dia?
Comença dient ‘la policia està al servei dels ciutadans…’. La vaig fer per situacions com l’actual, com la que es va viure l’1 d’octubre! M’han arribat veus que diuen ‘potser hi ha gent que es pensa que ja no la vols cantar…’. Què els puc respondre? Fa una mica de riure, perquè la meva feina és cantar cançons i més si el context és l’adequat.

Encara que estiguin fetes fa 40 anys...
És igual el temps que fa que les vaig escriure. Si serveix a la gent, és igual de vàlida. El que passa és que potser ja no interessa… Perquè en el procés també hi ha gent de dretes.

Però el procés ha tingut una banda sonora que ha recuperat algunes cançons, des de “L’estaca” fins al “Passi-ho bé”…
Jo sempre em fixo més en el que passa als ambients rurals que a la ciutat. Crec que va ser molt interessant el que va passar abans de l’1 d’octubre, aquells dies en què la policia i la Guàrdia Civil arribava als pobles, ocupaven un diari o una empresa, es posaven en situació d’alerta traient el seguro de l’arma, i la gent anava a cantar-los el “Passi-ho bé” de La Trinca. Allò va ser brutal!

Per un autor com tu, pot arribar a ser desesperant fer cançons per a una situació que quan ens pensàvem que ja l’havíem superat hi tornem a caure?
Qui ho ha dit que s’havia superat? Algú ha pensat que el Partit Popular no ve de Fuerza Nueva? Algú recorda que encara existeix la Fundación Franco i que hi ha el monument de Tortosa al mig del riu? I que van fotre fora el jutge Baltazar Garzón quan començava a investigar el franquisme? Això no s’ha superat mai. Mai! Només ha canviat el color dels uniformes de la policia: abans eren grisos i ara són blaus. No s’ha superat res ni ho volen superar! Des del punt de vista mèdicosocial són psicòpates. Un psicòpata és una persona que nega la realitat: ‘Estoy muy contento que el artículo 155 haya funcionado tan bien…’.