Parlem amb el cantant del grup, Pep Álvarez, sobre el darrer EP: 'Retorn Vol. II'

Bé, aquest seria el desè disc, però com que és un EP noltros considerem que és la segona part del novè. A Mallorca l’únic circuit musical que funciona és el de les revetlles i la nostra música hi va encaixar des del principi. La gent s’ha fet seves les cançons i ara n’estem cobrant els dividends, per dir-ho d’alguna manera. No vull semblar pretensiós, però som un grup històric i algunes de les nostres cançons ja formen part de l’imaginari col·lectiu de l’escena musical mallorquina.

 

Sí, totalment. Noltros componem cançons noves perquè ens sentim artistes i tenim inquietuds, però la gent ens continua demanant els clàssics. És un preu que hem de pagar però ho fem molt a gust. A poc a poc les cançons noves es van escoltant, però parteixen amb molt de desavantatge respecte a les antigues. Ho acceptem amb naturalitat desvinculant el fet creatiu de l’interès comercial.

 

Bàsicament, la manera d’entendre la música. Ens vàrem ajuntar a l’institut als anys noranta i quan vam gravar els primers discos ens pensàvem que havíem fet una cosa molt especial. La il·lusió, si no està ben continguda, pot contribuir a la frustració. Ara ens mirem l’escena musical com una manera d’entendre la vida, necessitem la música per alinear les nostres inquietuds i per estar bé amb noltros mateixos. I aquest caire més místic-filosòfic als inicis no l’hauríem entès, llavors la música era una cosa més superficial. Ja tenim 44 anys i en gaudim d’una manera més lenta i amb més gratitud.

En un cert moment vam necessitar parar i l’aturada ens va fer veure que vivíem més tranquils sense la música, però que no érem tan feliços. Quan vam tornar ens vam prometre que la música ens serviria per gaudir i no per patir.

 

Ho hem fet aposta. Volíem fer un disc de dotze cançons i treure’l d’un cop, però la discogràfica ens va fer veure que ja no s’estila i que era millor fer senzills. Vam posar les cançons acústiques al primer volum per les circumstàncies pandèmiques, i el vam poder presentar en petit format. I ara hem tret les més canyeres.

Quines són les preocupacions d’Anegats que es plasmen a les cançons? 

Vivim una lluita constant de creixement personal, perquè si se’ns acabessin les ganes de dir coses entraríem en la narcotització de la societat amb la qual discrepem. Mira, al principi amb la guerra d’Ucraïna, la gent patia i estava consternada, però han passat setmanes i la gent ja ho està normalitzant. I això passa amb moltíssimes coses. 

Però les vostres lletres no tenen aquest component social i polític. 

No, certament no som gaire combatius. Al primer disc, quan érem més joves, sí que volíem canviar el món. Ara ens agrada més posar en valor els moments quotidians i les petites coses que tenim, que amb el ritme frenètic amb què vivim no apreciem prou bé.

 

Res. Als primers dos o tres discos ens feia il·lusió agafar un vaixell i actuar al País Valencià i a Catalunya, però no hem sabut o no hi hem pogut connectar. En desconeixem els motius. A Mallorca gaudim d’una connexió molt forta amb la gent i ens sentim uns privilegiats. Molts mallorquins ens diuen que escoltar la nostra música és com tornar a casa. No tenim un gran anhel de conquerir altres territoris.

 

No, mai, perquè Anegats és el grup de la meva vida. Sí que tinc clar que quan això s’acabi continuaré en contacte amb la música i, si puc, dalt de l’escenari. De moment estem molt contents. L’any passat vam fer 31 concerts en 26 dels 30 municipis de l’illa. Ens pensàvem que enguany no tocaríem, però la gent ens demana. La flama encara és viva i hi ha continuïtat. Acabem de treure un disc i ja estem fent cançons per al proper.