La cantautora folk de Valldemossa Júlia Colom ha llançat al mercat 'Miramar' (La Castanya, 2023), el seu tan esperat àlbum de debut. Un viatge al passat que sona com un vehicle clàssic equipat amb la tecnologia del futur. Un disc on la guitarra espanyola i els sintetitzadors conviuen en una harmonia màgica ple d’equilibris, però també de contrastos marcats.

Text: Marc Ferrer. Fotos: Adrià Cañameras.

'Miramar' és un títol molt evocador, però què significa?
Miramar em desperta emocions diferents i reuneix els elements de la persona que soc. És un lloc que és molt proper al meu poble, Valldemossa, a la Serra de Tramuntana de Mallorca, on hi ha un monestir i on Ramon Llull va fundar una escola. Personalment, és un indret on sempre he estat anant, i per a mi sempre ha tingut una faceta mística. D’altra banda, a mesura que he anat creixent m’he adonat que és un nom habitual que serveix per designar apartamentets costaners i turístics. I també és universal, perquè quan vas a Mèxic pots trobar-hi un Miramar, però no és el del monestir i Ramon Llull. El meu Miramar engloba del més general al més específic, és un espai identitari per jo i al mateix temps superuniversal. I, a més, m’agrada molt com sona [Riu].

I creus que amb el teu disc també ho aconsegueixes?
Sí, crec que hi ha gent que considera que fer un projecte ultralocal, en aquest cas, cantant en mallorquí i amb un repertori de cançons de ca nostra... pot ser molt provincià. No estic gens d’acord amb aquest pensament, crec que és lo més universal que existeix. Jo connecto amb les coses més locals dels llocs on vaig, i és el que em fa entendre la seva identitat. He fet un disc profundament de quilòmetre zero, però alhora molt universal.

És un disc molt equilibrat en els contrastos. Impressiona l’equilibri entre l’essència de música d’arrel i les textures electròniques dels arranjaments. Com hi has arribat?
M’havia d’agradar la música que volia fer. He anat trobant la manera d’enamorar-me de la meva música. He cercat els sons a través de la producció i he descartat moltes propostes que m’he fet. I el que ha quedat és el que més m’agrada. No sé si podria trobar un percentatge entre so sintetitzat i no, és simplement el que m’agrada.

]
Com valores la relació entre la veu, la guitarra i l’electrònica?
La recepta global per gravar aquest disc va ser considerar la veu com l’element més important. Cantar era el més rellevant. I això em va tranquil·litzar un poc perquè ha llevat pes a la producció. L’altre instrument crucial ha estat la guitarra espanyola, perquè és present a totes les cançons. Ni la guitarra ni la veu han estat modificades en cap sentit. Això va ser una voluntat meva, i a més també hi ha molt de cors, que soc jo mateixa fent diferents veus. I, al final, també hi ha un fort pes del ritme i les harmonies que són sintetitzadors o sonoritats modificades. Tot i això, no diria mai que és un disc tecnològic, però sí que evidentment juga amb sons modificats.

La producció ha estat una tasca compartida amb Martín Leiton?
Sí, ha estat un procés molt natural perquè en Martín és un músic conceptualment virtuós, però no en el sentit avorrit [Riu]. El seu univers musical és molt ric i màgic. La manera com viu la música té un punt molt real. No diu mentides, ni quan toca ni quan pensa. A mi m’interessa fer equip amb gent així, que vagi per feina.

El disc té set cançons originals i tres versions de tradicionals.
M’ha costat trobar la relació adequada entre les meves cançons i les tradicionals de Mallorca, per tal que convisquessin agradablement dins el disc. Que no es veiés molt diferenciat. Podria ser així i no passaria res, però el meu toc no m’ho permetria [Riu]. Havia de fer que totes les cançons fossin de Miramar.


Vas haver de distanciar-te perquè les teves cançons no beguessin massa de la cançó popular mallorquina?
Mentre feia les cançons no tenia gaire perspectiva de com quedaven les lletres i les músiques en el pla estilístic. El que m’ha fet gràcia és que hi ha cançons que la gent s’ha pensat que eren tonades populars i, en realitat, eren meves. Però, clar, la biblioteca musical és la que és i això a tots mos passa.

Per què has portat a primera plana aquest tipus de composicions populars mallorquines?
No volia que l’herència musical familiar quedés reduïda en el meu entorn més íntim, que fossin només per cantar-les a casa meva. No crec que hi hagi espais definits per a aquestes cançons i altres espais per a cançons d’escenari o de disc.

Quina filosofia hi ha darrere aquesta idea?
Crec que és una qüestió de valors personals. Per a mi tindria una connotació negativa deixar de banda el repertori tradicional de la meva vida, perquè al final són les cançons que m’han fet estimar la música d’una manera genuïna.



I més quan la transmissió oral està desapareixent?
Darrerament intento posar en valor que la transmissió oral m’ha fet arribar aquestes cançons a mi, i que jo he pensat en les vides que han viscut les cançons, com anaven canviant amb cada persona que les cantava. Em sento un recipient d’aquesta tradició.

Aquesta idea és la que sempre ha defensat el folklore. Com el veus en relació amb els estils de consum més generalitzat?
El folklore em sembla l’estil més modern que hi ha, perquè no està de moda ni mai deixa d’estar-ho [Riu]. El folklore va per lliure i va passant històricament a través de la vida i de les diverses generacions... A més, la transmissió oral fa que continuï existint. No segueix els paràmetres de les modes, existeix i prou.