Es diu Miquel Sancho, però vol que se’l conegui artísticament com a Sanxo. Aquest jove d’Artà presenta el seu primer disc, 'Es meu tema pendent' (Blau). Hem parlat una estona amb ell de les motivacions de les cançons

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Arxiu.

Qui és Sanxo?
És la convergència de moltes coses: anys de conservatori, estudis de filosofia, esgotament mental i ganes de començar una aventura fresca i actual, un espai que et doni per pensar amb una música més relaxada.

Ja havies fet cançons abans de ser Sanxo?
He fet cançons des dels 16 anys. Tinc una burrada de cançons sense publicar, però n’hi ha moltes que si les revís ara em fan vergonya. Durant el confinament, el 2020, vaig publicar una cançó de Nadal que es deia “Seguim fent vida de Nadal”. És l’única cançó que he presentat i que no és al disc, però no té res a veure amb el que faig ara.



És un disc on predomina l’aire intimista.
Jo dividesc el disc en dues parts. Quan vaig començar a escriure’l tenia una ansietat brutal. I quan dic ansietat, vull dir ansietat de veres, no estar nerviós un dia. Ansietat amb conseqüències greus. No vaig agafar la baixa a la feina, però entenc que altres persones ho facin. Jo soc molt estoic en aquest aspecte. Va arribar un punt que em costava viure. A part d’anar a teràpia, que és el que millor m’ha anat, vaig recuperar l'espai de la música, que feia un any i mig o dos que havia deixat. Vaig començar a fer cançons sobre temes que em preocupen.

Com quins?
Per exemple, “Sa veu” xerra de la possibilitat de contar les teues coses a una altra persona. Verbalitzar els meus problemes interns és el que millor m’ha anat i mai no m’ho hauria pensat. Després d’anar a teràpia em va sortir aquesta cançó. Acabo d’explicar els meus problemes a aquesta senyora que no conec de res i que em cobra per escoltar-me, i em sento molt millor. La sensació és que els problemes ara són en mans d’una professional. Jo ho recomano moltíssim. Les primeres cinc cançons, que en principi havien de ser un EP tenen aquest caire, anades d’olla mentals meues.



I la resta?
Vaig continuar el disc amb coses de fora que també em creaven ansietat. Veure com es degrada el medi ambient -d’aquí ve “La mar”-; la impossibilitat de trobar casa, que encara n’estic buscant; l’acceptació que tinc una certa addicció al mòbil i a les xarxes socials…

Estàs millor de l’ansietat? T’ha ajudat la musica?
I tant! La música em va ajudar des del primer moment, perquè tot el temps que passava a l’estudi eren hores en què no pensava en les meves merdes. Però l’ansietat no es cura, s’acaba acceptant. La saps dur al dia a dia perquè és una part de tu i no hi pots renunciar. La domestiques, l’entens i hi dialogues. Això fa que sàpigues fins on pots arribar.



Ara què? Prepares el directe?
Estic pendent de confirmar dates, però és molt complicat començar en aquest món. La formació de directe serem tres i tindrem un format molt flexible per adaptar-nos a qualsevol espai. Jo cant i toco el piano, Francesc Negre toca la guitarra i té un sintetitzador i Jaume Gelabert, que és el coproductor, tira efectes i ritmes. El que sí que tenim clar és que serà un directe molt mogut, perquè la gent no s’avorresqui.