La revista digital d'Enderrock
Parlem amb la cantadora d'Oliva Maria Bertomeu sobre el disc debut 'L'assumpció'
La Maria: «Cal apostar per noves sonoritats per evitar generar un buit de creació»
.jpg)
.jpg)
Maria Bertomeu, coneguda artísticament com La Maria, natural d’Oliva i estudiant al Conservatori de Catarroja, va emergir a l’escena en novembre del 2021 quan va penjar a les xarxes la cançó popular “Arranquen vinyes”.
Text: Moisés Pérez. Fotos: Juan Miguel Morales.
La seva veu és imponent, trencadissa i delicada, capacitada per emocionar i despertar sentiments; unes cordes vocals apoteòsiques i sigil·loses que debuten ara amb un primer disc, L’assumpció (Propaganda pel Fet!, 2023). Es tracta d’un EP transgressor i personal, que transporta la música tradicional cap a contrades sintètiques no gaire habituals, on hi ha una reivindicació des de la modernitat dels sons populars que han habitat els pobles i les viles del País Valencià. Tot confeccionat a manera d’artesana de la música folk, sense deixar cap detall a la improvisació. Pura orfebreria melòdica.
L’1 de novembre del 2021, encara a l’època més dura de la pandèmia, vas penjar un vídeo a Twitter interpretant la vella havanera tradicional d’Alcàsser “Arranquen vinyes”. Aquella peça s’ha fet absolutament viral amb gairebé 180.000 visualitzacions. T’ho esperaves?
Maria Bertomeu: Per a res. De fet, vaig pensar que quasi sempre que feia versions d’artistes valencians després no tenien massa repercussió. I em va semblar que si feia una cançó tradicional, segur que la repercussió encara seria menor perquè, malauradament, la gent infravalora aquest estil de música. Va ser una sorpresa grandíssima.
La teua irrupció a l’escena ha estat a través del cant d’estil, que no és l’habitual entre la gent jove. Quines influències musicals tenies abans de practicar aquest gènere?
M.B: Sempre he escoltat tot tipus de gèneres. Els meus pares m’han clavat la música a casa des de molt jove, escoltant grups molt variats de la península, de rock, pop i altres estils. La música popular no s’escoltava massa, però des de ben xicoteta vaig començar a familiaritzar-me amb l’arrel perquè l’escoltava a les Falles. A partir d’aleshores vaig començar a escoltar més música tradicional valenciana, d’estil més folklòric, i vaig interessar-me cada vegada més fins a trobar els referents de tot aquest món.
Arran de l’èxit a les xarxes, quan vas decidir emprendre l’aventura i el desafiament de gravar el teu primer disc?
M.B: Abans de la viralització d’aquella cançó popular ja havia pensat de gravar el meu primer disc. Era un plantejament molt innocent, és a dir, de fer-ho tot a casa, d’implicar els amics que estaven especialitzant-se en tasques de producció musical i, per descomptat, amb una perspectiva que fora de baix cost, d’una persona que s’iniciava en el camp de la música i no tenia cap suport. A partir de l’èxit viral del tema es van obrir uns ventalls enormes, tant amb la cooperativa Neu al Carrer, que s’encarrega de dur-me la representació i la comunicació, com amb la discogràfica Propaganda pel Fet!, que ha estat com un boom que no m’esperava per a res. No debades, m’ha permès enregistrar la meua música en un estudi gran com el de Tono Hurtado.
Hi ha hagut altres cantants que t’han ajudat a créixer, com ara Xavier de Bétera. Quina ha estat la seua aportació?
M.B: És el meu professor al Conservatori de Catarroja, un gran professional. Ha estat una persona molt transgressora pel que fa a la música tradicional, i al folklore. De fet, sempre ens ha animat a innovar, tant a mi com a la resta de companyes de l’aula, per fer allò que desitjàrem i volguérem en la música tradicional, ja que es tracta d’un gènere tan vàlid com qualsevol altre. Si en altres estils podem innovar, per què no ho podem fer amb la música tradicional? De fet, tenim altres exemples de mescles ràndom, que són perfectament vàlides i sonen ben xules amb el pop-rock, el punk o el reggae en un mateix disc. Per tant, per què no es pot exportar i fer exactament el mateix amb la música tradicional? S’ha d’innovar i crear noves formes. La música tradicional no es pot quedar endarrerida, hem d’evitar que quede ancorada en el passat. I Xavier de Bétera és la persona indicada, la més competent, per animar-nos a descobrir nous límits i dur la música tradicional a un altre nivell.
El teu primer EP, L’assumpció, és una visió personal de la música tradicional, amb un cant d’estil valencià adobat d’electrònica. Què hi has volgut exposar?
M.B: L’assumpció, com el mateix nom indica, és una assumpció a un altre nivell d’entendre la música tradicional. Tot i que és cert que la tradició té unes característiques molt fortes, també és veritat que cal crear noves cançons, apostar per noves sonoritats i incorporar instruments actuals a la música d’arrel per evitar generar un buit de creació. La intenció ha estat crear i impulsar un altre vessant de la música tradicional, adaptat al segle XXI, així com exposar una assumpció personal i musical que va des de la interpretació de la cançó “Arranquen vinyes”, que va ser un punt de partida molt important, fins al dia d’avui. Es tracta d’un àlbum concebut com una història, que acaba sent la meua trajectòria personal, estructurat en diverses etapes.
El disc està dividit en sis romanços, que representarien aquestes etapes vitals?
M.B: Exacte! És un disc plantejat com si fos un llibre, amb un pròleg i un epíleg que són les meues iaies, “La iaia del pis” i “La iaia de la mar”, i després hi ha la resta de cançons. Cadascuna és un capítol de la meua vida, des del moment vital d’“Arranquen vinyes” fins al final. Al disc, per exemple, hi ha altres cançons com ara “L’esclat”, que per la seua denominació forma una frase a manera de missatges per enviar al voltant del llibre-disc que hem creat.
M.B: La música tradicional va nàixer en un moment ancestral desconegut, però segurament ho va fer a través d’un home o una dona que cantava a l’hort o a casa seua. Era un cant funcional per adormir els xiquets, per a cuinar o per a llaurar, on s’utilitzava allò que hi havia a l’abast, ja siguin culleretes, plats o cassoles. Després ja s’hi van incorporar les guitarres, els llaüts, les bandúrries o els instruments de vent. I si a dia d’avui tenim bases electròniques, per què no anem a crear igualment nova música tradicional amb els nous recursos musicals que tenim? És, precisament, el mateix que feien aleshores. Si ara som afortunats de tenir nous instruments, hem de fer nova creació.
La cançó inclou també un tram melòdic de danses. El disc vol ser un expositor de les sonoritats de la terra existents a les entranyes del País Valencià?
M.B: Tot el treball, si s’analitza des d’un vessant musical, té unes estructures, acords, formes de tocar i compassos característics de la música tradicional valenciana, tot i que a simple vista pugui semblar que estiga fet de forma aleatòria. Al disc, tot té un sentit. Hem utilitzat estructures i formes de compondre antigues, i aquest és un dels trets més singulars, com ara la incorporació del Misteri d’Elx al quint romanç.
De fet, el Misteri d’Elx se suma a altres elements de la música popular. Hi ha un component de reivindicació d’un gènere que no ha gaudit de prou atenció mediàtica?
M.B: Clar que sí! Per gravar el disc hem agafat diferents elements de la música tradicional valenciana i els hem acabat transformant. Hem escollit, per exemple, el Misteri d’Elx perquè es tractava d’una tradició il·licitana en la qual no es deixa participar les dones i on les estructures musicals són absolutament rígides. D’aquesta manera hem volgut trastejar amb la música d’arrel aportant el punt reivindicatiu de les dones, i ho hem explicitat a través d’una tonada que, d’altra banda, és preciosa. Hem abraçat expressament aquest Misteri d’Elx des d’un vessant musical i no des de cap prisma religiós.
Amb l’adopció d’una temàtica relacionada amb la mort, escenificada amb el toc de campanes a peces com “Sepeli”, hi ha un aire de misticisme entremesclat amb unes sonoritats modernes que poden recordar, en certa manera, Tanxugueiras.
M.B: Al final, totes les músiques tradicionals d’arreu del món beuen de les mateixes fonts, els cants de casa i els cants de la terra, l’origen de les tonades de la gent que feia cançons. Les músiques d’arrel tenen uns punts i nexes d’unió, que són els mateixos modes.
L’evocació de la música gallega sense perdre les arrels valencianes irromp també a la cançó “Amodiño”, una peça d’instrumentació amb tocs celtes, d’un vitalisme melòdic més elevat i cantada en gallec. Per què hi has inclòs aquest tema?
M.B: El gallec és fonamental en la meua vida. Vaig viure a Santiago de Compostel·la una temporada ben llarga, vaig estudiar-hi i, evidentment, Galícia ha quedat guardada en un raconet del meu cor, perquè vaig poder observar el mateix problema lingüístic que al País Valencià. He volgut cantar en la meua segona llengua, que és el gallec, encara que la tinc un poc rovellada. Vam disposar d’instruments com una viola de roda, que li dona el toc nòrdic que demanava la cançó. I també vam emprar panderetes gallegues en l’acompanyament musical.
La mort, la combinació de sonoritats i una aposta per les reminiscències d’un cant tradicional banyat de flamenc, de connotacions clarament aràbigues i mediterrànies, caracteritzen un altre dels romanços del disc, “Clavells i flors”. Aquests acompanyaments permeten atorgar un protagonisme més gran que en altres temes a les cordes vocals?
M.B: “Clavells i flors” és una cançó molt important per a mi, per què el començament hi ha unes palmes que transmeten un sentiment de malestar, d’estar molt enfadada, característic d’un moment vital que vaig travessar. Musicalment, la peça respecta uns compassos de 6/4 per a la incorporació de les malaguenyes. De fet, les palmes fan tota l’estona aquest ritme. En canvi, en altres moments de la peça ja entren a escena uns compassos diferents, però nosaltres volíem tenir aquesta malaguenya al principi. El tema, tal com dius, aposta per unes referències flamenques perquè, al remat, tota la música tradicional de la franja de la Mediterrània occidental, és a dir, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i Andalusia, empra pràcticament les mateixes notes. Ara bé, en cada zona dels territoris banyats per la nostra mar Mediterrània es treballa d’una manera diferent.
L’1 de novembre del 2021, encara a l’època més dura de la pandèmia, vas penjar un vídeo a Twitter interpretant la vella havanera tradicional d’Alcàsser “Arranquen vinyes”. Aquella peça s’ha fet absolutament viral amb gairebé 180.000 visualitzacions. T’ho esperaves?
Maria Bertomeu: Per a res. De fet, vaig pensar que quasi sempre que feia versions d’artistes valencians després no tenien massa repercussió. I em va semblar que si feia una cançó tradicional, segur que la repercussió encara seria menor perquè, malauradament, la gent infravalora aquest estil de música. Va ser una sorpresa grandíssima.
Holi! Aquesta és una cançó de cant valencià que faig al conser i me llena de orgullo i satisfacsion pujar-la perquè pugueu escoltar la música popular d'abans... i d'ara! Clar que si 💗🎶 acostumeu l'oïda que aniré pujant-ne méeees 🎧💓 pic.twitter.com/4bWM5DAHM5
— La Maria 🍇 (@lamariabs_) November 1, 2021
La teua irrupció a l’escena ha estat a través del cant d’estil, que no és l’habitual entre la gent jove. Quines influències musicals tenies abans de practicar aquest gènere?
M.B: Sempre he escoltat tot tipus de gèneres. Els meus pares m’han clavat la música a casa des de molt jove, escoltant grups molt variats de la península, de rock, pop i altres estils. La música popular no s’escoltava massa, però des de ben xicoteta vaig començar a familiaritzar-me amb l’arrel perquè l’escoltava a les Falles. A partir d’aleshores vaig començar a escoltar més música tradicional valenciana, d’estil més folklòric, i vaig interessar-me cada vegada més fins a trobar els referents de tot aquest món.
Arran de l’èxit a les xarxes, quan vas decidir emprendre l’aventura i el desafiament de gravar el teu primer disc?
M.B: Abans de la viralització d’aquella cançó popular ja havia pensat de gravar el meu primer disc. Era un plantejament molt innocent, és a dir, de fer-ho tot a casa, d’implicar els amics que estaven especialitzant-se en tasques de producció musical i, per descomptat, amb una perspectiva que fora de baix cost, d’una persona que s’iniciava en el camp de la música i no tenia cap suport. A partir de l’èxit viral del tema es van obrir uns ventalls enormes, tant amb la cooperativa Neu al Carrer, que s’encarrega de dur-me la representació i la comunicació, com amb la discogràfica Propaganda pel Fet!, que ha estat com un boom que no m’esperava per a res. No debades, m’ha permès enregistrar la meua música en un estudi gran com el de Tono Hurtado.
Hi ha hagut altres cantants que t’han ajudat a créixer, com ara Xavier de Bétera. Quina ha estat la seua aportació?
M.B: És el meu professor al Conservatori de Catarroja, un gran professional. Ha estat una persona molt transgressora pel que fa a la música tradicional, i al folklore. De fet, sempre ens ha animat a innovar, tant a mi com a la resta de companyes de l’aula, per fer allò que desitjàrem i volguérem en la música tradicional, ja que es tracta d’un gènere tan vàlid com qualsevol altre. Si en altres estils podem innovar, per què no ho podem fer amb la música tradicional? De fet, tenim altres exemples de mescles ràndom, que són perfectament vàlides i sonen ben xules amb el pop-rock, el punk o el reggae en un mateix disc. Per tant, per què no es pot exportar i fer exactament el mateix amb la música tradicional? S’ha d’innovar i crear noves formes. La música tradicional no es pot quedar endarrerida, hem d’evitar que quede ancorada en el passat. I Xavier de Bétera és la persona indicada, la més competent, per animar-nos a descobrir nous límits i dur la música tradicional a un altre nivell.
El teu primer EP, L’assumpció, és una visió personal de la música tradicional, amb un cant d’estil valencià adobat d’electrònica. Què hi has volgut exposar?
M.B: L’assumpció, com el mateix nom indica, és una assumpció a un altre nivell d’entendre la música tradicional. Tot i que és cert que la tradició té unes característiques molt fortes, també és veritat que cal crear noves cançons, apostar per noves sonoritats i incorporar instruments actuals a la música d’arrel per evitar generar un buit de creació. La intenció ha estat crear i impulsar un altre vessant de la música tradicional, adaptat al segle XXI, així com exposar una assumpció personal i musical que va des de la interpretació de la cançó “Arranquen vinyes”, que va ser un punt de partida molt important, fins al dia d’avui. Es tracta d’un àlbum concebut com una història, que acaba sent la meua trajectòria personal, estructurat en diverses etapes.
El disc està dividit en sis romanços, que representarien aquestes etapes vitals?
M.B: Exacte! És un disc plantejat com si fos un llibre, amb un pròleg i un epíleg que són les meues iaies, “La iaia del pis” i “La iaia de la mar”, i després hi ha la resta de cançons. Cadascuna és un capítol de la meua vida, des del moment vital d’“Arranquen vinyes” fins al final. Al disc, per exemple, hi ha altres cançons com ara “L’esclat”, que per la seua denominació forma una frase a manera de missatges per enviar al voltant del llibre-disc que hem creat.
CANT D’ESTIL I ELECTRÒNICA
El primer capítol, “Mont vetlatori”, mostra l’evolució del cant, des de la part amb guitarra clàssica fins a l’emergència de la sonoritat electrònica. És una fusió de dos mons que semblaven poc en contacte.M.B: La música tradicional va nàixer en un moment ancestral desconegut, però segurament ho va fer a través d’un home o una dona que cantava a l’hort o a casa seua. Era un cant funcional per adormir els xiquets, per a cuinar o per a llaurar, on s’utilitzava allò que hi havia a l’abast, ja siguin culleretes, plats o cassoles. Després ja s’hi van incorporar les guitarres, els llaüts, les bandúrries o els instruments de vent. I si a dia d’avui tenim bases electròniques, per què no anem a crear igualment nova música tradicional amb els nous recursos musicals que tenim? És, precisament, el mateix que feien aleshores. Si ara som afortunats de tenir nous instruments, hem de fer nova creació.
La cançó inclou també un tram melòdic de danses. El disc vol ser un expositor de les sonoritats de la terra existents a les entranyes del País Valencià?
M.B: Tot el treball, si s’analitza des d’un vessant musical, té unes estructures, acords, formes de tocar i compassos característics de la música tradicional valenciana, tot i que a simple vista pugui semblar que estiga fet de forma aleatòria. Al disc, tot té un sentit. Hem utilitzat estructures i formes de compondre antigues, i aquest és un dels trets més singulars, com ara la incorporació del Misteri d’Elx al quint romanç.
De fet, el Misteri d’Elx se suma a altres elements de la música popular. Hi ha un component de reivindicació d’un gènere que no ha gaudit de prou atenció mediàtica?
M.B: Clar que sí! Per gravar el disc hem agafat diferents elements de la música tradicional valenciana i els hem acabat transformant. Hem escollit, per exemple, el Misteri d’Elx perquè es tractava d’una tradició il·licitana en la qual no es deixa participar les dones i on les estructures musicals són absolutament rígides. D’aquesta manera hem volgut trastejar amb la música d’arrel aportant el punt reivindicatiu de les dones, i ho hem explicitat a través d’una tonada que, d’altra banda, és preciosa. Hem abraçat expressament aquest Misteri d’Elx des d’un vessant musical i no des de cap prisma religiós.
Amb l’adopció d’una temàtica relacionada amb la mort, escenificada amb el toc de campanes a peces com “Sepeli”, hi ha un aire de misticisme entremesclat amb unes sonoritats modernes que poden recordar, en certa manera, Tanxugueiras.
M.B: Al final, totes les músiques tradicionals d’arreu del món beuen de les mateixes fonts, els cants de casa i els cants de la terra, l’origen de les tonades de la gent que feia cançons. Les músiques d’arrel tenen uns punts i nexes d’unió, que són els mateixos modes.
L’evocació de la música gallega sense perdre les arrels valencianes irromp també a la cançó “Amodiño”, una peça d’instrumentació amb tocs celtes, d’un vitalisme melòdic més elevat i cantada en gallec. Per què hi has inclòs aquest tema?
M.B: El gallec és fonamental en la meua vida. Vaig viure a Santiago de Compostel·la una temporada ben llarga, vaig estudiar-hi i, evidentment, Galícia ha quedat guardada en un raconet del meu cor, perquè vaig poder observar el mateix problema lingüístic que al País Valencià. He volgut cantar en la meua segona llengua, que és el gallec, encara que la tinc un poc rovellada. Vam disposar d’instruments com una viola de roda, que li dona el toc nòrdic que demanava la cançó. I també vam emprar panderetes gallegues en l’acompanyament musical.
La mort, la combinació de sonoritats i una aposta per les reminiscències d’un cant tradicional banyat de flamenc, de connotacions clarament aràbigues i mediterrànies, caracteritzen un altre dels romanços del disc, “Clavells i flors”. Aquests acompanyaments permeten atorgar un protagonisme més gran que en altres temes a les cordes vocals?
M.B: “Clavells i flors” és una cançó molt important per a mi, per què el començament hi ha unes palmes que transmeten un sentiment de malestar, d’estar molt enfadada, característic d’un moment vital que vaig travessar. Musicalment, la peça respecta uns compassos de 6/4 per a la incorporació de les malaguenyes. De fet, les palmes fan tota l’estona aquest ritme. En canvi, en altres moments de la peça ja entren a escena uns compassos diferents, però nosaltres volíem tenir aquesta malaguenya al principi. El tema, tal com dius, aposta per unes referències flamenques perquè, al remat, tota la música tradicional de la franja de la Mediterrània occidental, és a dir, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i Andalusia, empra pràcticament les mateixes notes. Ara bé, en cada zona dels territoris banyats per la nostra mar Mediterrània es treballa d’una manera diferent.