El Diluvi presenta el seu darrer disc, 'El primer ball', i plega per un temps indeterminat

Flora Sempere (El Diluvi): «Mo n’anem, però això no és un adeu, és un fins prompte»

El Diluvi clou la seva primera etapa i ha anunciat que plega per un temps indeterminat. Abans, però, ha presentat la cançó "El caminant" -en col·laboració amb Carles Belda- i ha reunit en un disc d'edició limitada anomenat El primer ball (Halley Supernova) tots els senzills llançats aquest 2023. Parlem del nou disc i de l'aturada que farà el grup amb la cantant Flora Sempere
 
Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Lluck Tomas.


El Diluvi presenta el seu darrer disc i plega. Dieu que no és un adeu per sempre. Això vol dir que tornareu?
Estes coses mai se saben del tot, però sincerament la nostra idea inicial és que tinga una durada temporal. No passa res. Portem 12 anys sense parar. Pareix que no, però 12 anys són molts anys. No hem parat mai, no hem fet com altres grups que s'han agafat un any sabàtic, ni tan sols en la pandèmia. El Diluvi vam ser dels pocs grups que vam tindre molts concerts. Sí, durant la pandèmia van caure moltíssims els concerts i eren amb moltíssimes restriccions, però no vam parar. Hem creat discos mentre encara feien concerts, i ha sigut una intensitat molt alta la del treball que ha fet que desconnectem d'altres coses, com és la família, les parelles, de la nostra vida personal… Ara ho hem parlat i tots necessitem parar. Estem en un moment de la nostra vida en què necessitem dedicar una miqueta més d'atenció a la part que havíem deixat de banda per culpa de l'amor i a l'estima que tenim al grup, que ens encanta.

És un disc pensat pel comiat o un disc que coincideix amb el comiat?
Portem una bona temporada pensant en com acabar, en quina era la millor manera. I vam pensar en fer un parell de cançons més i sumar-les a les que ja tenim per fer un disc. Mo n’anem, però això no és un adeu, és un fins prompte. Ho vam pensar l’estiu, que va ser quan vam gravar “La mentida”, i també “El caminant”, que és la darrera que ha eixit. Al final, vam pensar que els senzills que hem anat traient durant tot l'any més estes dues cançons conformarien un petit disc, de curta durada. El traiem ara i acabem amb un regal per al nostre públic.



Aquest disc l'heu anat donant a conèixer en petites dosis. Us agrada aquesta manera de treballar o us agradava més fer els discos com s'havien fet tota la vida?
Esta pregunta te la contestaré jo a nivell personal, encara que estiga parlant en nom d’El Diluvi, perquè això no ho he arribat a parlar amb els meus companys. A mi m'agradava més com es treballava antes. Pareix que tot es feia com en més de mimo; ara tot és molt immediat, has d'anar creant sense parar. Costa més fer coses ben lligades. Has d'estar creant constantment. O eres una persona que té les coses superorganitzades, o et toca anar un poc en la llengua fora i intentar veure de quina manera ho fas.

Suposo que tot té coses bones i coses dolentes, perquè a l'època dels senzills ja es treballava així... Però amb un disc et podies permetre el luxe de dir que aquesta cançó ja sé que no ho petarà, però jo hi crec i m'agrada i vull que estigui el disc.
Sí, m'alegra que ho diguis perquè a mi, precisament, el que m'agradava d'un disc era això: que podies permetre del luxe de posar cançons que sabies que tal volta no anaven a ser el megaèxit de l'estiu, però que tenien una cosa que ens agradava, que l'havíem fet amb moltíssima estima i que volíem que estigués. I hi podia estar. Sabies que hi havia dues o tres cançons que anaven a ser les més escoltades, però les altres aportaven riquesa al disc, tant de lletres com musicalment.



Us han quedat cançons al tinter? Us queden moltes coses encara per dir?
La veritat és que sí. Nosaltres tenim la manera de treballar de fer molt i després triar. I la veritat és que han anat quedant cançons i algunes fins i tot estan gravades. Tal volta quan tornem poden eixir com un altre regal: 'mireu, això és el que vam fer i no ho vam arribar a treure'.

Aquesta és una aturada d’El Diluvi o de tots vosaltres de la música? És a dir, hi ha algú del grup que vulgui seguir fent música durant aquest temps amb algun altre projecte?
Fins on jo sé, i ho hem parlat, l'aturada és per a tots. Crec que ara mateix ningú no està amb les forces necessàries per engegar cap altre projecte, siga amb un altre grup o en solitari. Això no significa que dintre de sis mesos algú tinga ganes de fer alguna cosa. De moment això no ha passat. L'últim que hem parlat és que necessitem parar. Un grup és una cosa molt bonica però molt sacrificada, també.



Vau començar a veure com un divertiment fent aquelles versions de l'Ovidi. Sí. Quin balanç feu d'aquests 12 anys?
Això també ho hem parlat. Fem un balanç molt positiu. Ens emocionem quan pensem en allò que hem creat d'aquesta manera tan espontània, perquè realment El Diluvi no va ser un projecte superpensat. Vam néixer per amenitzar l'obertura del casal Tio Cuc, fent-li un homenatge a Ovidi Montllor. Ens va agradar i vam continuar i, més tard, vam començar a fer les nostres cançons pròpies, però que ha sigut tot un procés molt natural en què han anat forjant-se unes amistats, un estil propi i que ens ha portat molta feina i molta il·lusió. Hem crescut junts i jo crec que tots ens hem aportat coses molt bones i molt boniques els uns als altres.

Als últims concerts esteu fent un documental. Com serà?
A veure, estem intentant documentar una miqueta este final. Però no sé si arribarà a ser documental. Estem intentant fer alguna cosa especial per acomiadar-nos, fer un recull del que és un concert, de com és darrere dels escenaris… Però encara no tenim clar quina forma li donarem, volem anar pensant-ho. Estem fent este recull perquè ens agradaria acomiadar-nos del nostre públic el millor possible.



Hi ha altres grups valencians que pleguen: Tardor, Smoking Souls, Mafalda… És casualitat? Hi influeix la situació política?
Crec que hi ha un poc a tot. Jo no puc parlar per la resta de grups, però jo crec que sí, que la situació política, evidentment, ens ha desanimat moltíssim a tots. Veus que els passos que havies fet endavant a nivell cultural i lingüístic ara van anar cap arrere. I fa por. . Però també crec que tots els grups que acabes de mencionar fa molts anys que no parem. Mafalda també porta una barbaritat de temps sense parar. Donant-ho tot, movent-se, creant coses xulíssimes, per exemple. Són molts anys donant-ho tot, i s’ajunta tot: que el clima polític no ajuda i que necessites aquest parèntesi per atendre't a tu mateixa i a les teves situacions personals. Parem poder tornar amb més força, eh? Crec que nosaltres trobarem moltíssim a faltar el públic i a tots vosaltres. Això ens donarà precisament la força que tal volta ara necessitem per agafar una altra volta esta il·lusió i este poder.