Text: Pablo Sánchez. Fotos: Arxiu i Michal Novak.

FILLS DE LES MALES HERBES

No recorde que ell volguera ser una cosa concreta. Uns deien mestre; altres, futbolista; uns altres –com jo– simplement pare. Aleshores, com es pot arribar tan lluny en una cosa per a la qual no et vas preparar? Hi ha tota una sèrie de casualitats meravelloses que dibuixarien el fenomen Zoo com jo l’he entés però, com a germà, parlaré millor de l’ideòleg.

Nascuts a Oriola, vam caure molt prompte a viure a Gandia, amb poc arrelament natal, però menys encara a la nostra nova ciutat. Els dos forasters, de discreta alçada, pot ser que estiguérem destinats a passar desapercebuts en un col·legi públic d’un racó molt humil, replè de superherois de barri.

Però Toni vol/volia formar part de tots. De bons i roïns, de rics i pobres. Ja de xicotet, el ‘tolosabe’ tenia una capacitat d’anàlisi de les situacions digna d’un filòsof, i el seu control del llenguatge feia de la seua dialèctica una cosa realment extenuant, pesada, per a amics, germans, pares i professors.



Toni va guardar amb afecte, durant trenta anys, eixe camaleònic esperit social, els seus aprenentatges més foscos i el seu control obsessiu pel llenguatge, que també va adoptar genialment cap als seus caps, en la multitud de curioses faenes que va encarar. Fins que, quan a ell li va vindre millor, les va posar totes juntes al servei d’una moneta a qui ja havia soltat la corretja feia anys amb rapejos finíssims en les seues maquetes de Sophy Zoo. La preqüela va nàixer d’una de les seues múltiples crews: la del hip-hop, el carrer i el desmadre/batibull/desgavell de València.

És curiós que, mentre molts dels seus amics estàvem desenvolupant la nostra vida i art dins d’un circuit que englobava la música i la propaganda, ell, que no feia fàstics ni a la música ni a la propaganda, va preferir sentir-se una miqueta fora d’això... Potser per la petjada/influència del nostre pare, escriptor, rebel, d’arrel roja en una terra blava. Per què el papà no publicava el que escrivia?... “Perquè no m’agrada! No vull participar d’eixa colla de...” No sabíem a què es referia però ens feia entendre que ací fora, en el públic i el visible... hi ha una terra hostil.

I així va ser com Panxo va tardar a entrar, perquè també estava a gust fora. I ara se n’ix, perquè ací, en el raval, amb els fills de les males herbes, a la contra i avant, continua tenint sa casa. I ací ha forjat la seua persona i alguns dels sentiments que l’acompanyaran sempre. La ràbia, l’amor i la millor de les sintaxis.



Panxo no deixarà mai de ser una de les millors plomes de la història de la música valenciana, però segur que encara necessita combinar la seua carrera amb les escenes quotidianes. No el maregeu. Ja tornarà, a l’hora que li vinga millor.