Des d’Algemesí, Aina Escrivà va debutar com a Naina amb l’EP 'Atrevida' (Halley Records, 2025), cinc temes de pop electrònic que la van fer despuntar a l’escena. La jove artista ha posat ara els fonaments amb el seu primer llarga durada, 'Vives o mortes' (Halley Records, 2026), que, seguint el mateix estil de pop urbà, mostra els dubtes i conflictes interns d’una persona jove

Text: Maria Folqué. Fotos: Charlie Gradolí.

Just l’any passat vas presentar l’EP de debut, 'Atrevida', amb què vas fer un 'boom'. Com ho has viscut?
Ha sigut tot molt boig, perquè soc una xiqueta de 19 anys que l’últim any ha viscut coses que no hauria imaginat ni en els millors somnis. No podia concebre rebre tanta estima per part de persones que no conec, i que la música que un dia vaig fer a la meva habitació agradi tant. La gent del meu voltant m’ha dit que estan contents i orgullosos amb mi, perquè toco de peus a terra i continuo amb la meva vida i amb els meus estudis com abans.
 
No han passat ni deu mesos i arriba el teu primer llarga durada, 'Vives o mortes'. Tenies clar que no volies deixar escapar l’onada?
A mesura que anava fent Atrevida tenia clar que només seria un primer tastet. Volia ensenyar alguns dels temes que estava fent per definir el meu projecte, però alhora em vaig guardar cançons per a més endavant. Les vaig voler incloure en un disc més contundent, donant-me més temps per crear. Així i tot, sent una artista emergent, no volia que el meu primer EP, que m’encanta, quedés oblidat al fons de l’armari. I per això he decidit incloure’l també en aquest disc, que té catorze cançons, perquè la gent que em descobreixi amb Vives o mortes també pugui escoltar Atrevida.
 
El disc s’obre justament amb el tema que li dona nom, “Vives o mortes”, que parla de dubtes existencials. Per què començar així, entre dubtes i dicotomies? 
La cançó està inspirada en l’experiment del Gat de Schrödinger, que expressa la dualitat entre la vida i la mort, entre existir o no, i jo ho he volgut traslladar a la corda fluixa entre estar bé o malament, tenir dies bons i dolents... De fet, tot el disc té moments en què expresso aquesta dualitat de si vull sentir-me viva o només sobreviure els dies més tristos. Vaig agafar aquest concepte per titular el disc perquè, a banda que crida l’atenció per la seva contundència, també resumeix com em sento i com sento aquest treball. 




“Fàcil” també té aire de dubte, però amb un final reconfortant que diu que tot anirà bé. Vols ser optimista?
És necessari dubtar i pensar que, igual que de les coses bones en vivim, de les dolentes n’aprenem. Moltes dificultats que la vida ens posa al davant no depenen de nosaltres, i no podem fer més que acceptar-les i seguir endavant. “Fàcil” està enfocat a l’amor, l’altra tònica del disc, però no en un sentit romàntic, sinó referit a totes les formes possibles, al país, la llengua, la meva família, la meva parella, el meu quasi-alguna cosa... Tots aquests amors es concentren al llarg del disc i complementen tots aquests dubtes i inseguretats dels quals parlava abans.
 
L’amor a la llengua i al país s’expressa a “Al meu país”, en col·laboració amb Ginestà. La dediques al País Valencià?
Sí, jo em refereixo al País Valencià, però segurament Ginestà la portarà al seu terreny a Catalunya. En el meu cas, parlo sense pèls a la llengua de la situació política actual. Ens estem podrint i no ens n’estem adonant, per això era el millor moment per fer un homenatge a la terra. Volia fer un himne dedicat al país que m’ha vist créixer i ser qui soc, i fer pensar a la gent sobre el que està passant. Els músics ens hem de comprometre i al País Valencià encara més. Tot i que em moc en un espai mainstream, voldria traslladar aquest missatge a gent a qui potser no arribaria d’una altra manera.

Creus que és important no perdre el caràcter reivindicatiu de la música, i sobretot l’escena musical valenciana?
Soc una fidel defensora que cadascú faci música per al que li agrada. Hi ha molta gent que diu que la música en valencià ha de ser reivindicativa sempre, però també es poden tocar temes quotidians i, de fet, sempre ho he fet a les meves cançons. Però la veritat és que jo soc de les que es posicionen. M’agrada fer saber en quin punt estic i defensar els meus drets com a persona, com a dona i com a membre del col·lectiu LGTBIQ+. Tots tenim dret a viure i a poder-nos expressar sense cap mena de problema.




El renaixement de l’escena valenciana ha experimentat el darrer any una gran tendència femenina, amb noves artistes com Abril, Esther, Colomet, La Maria, La Xica o Bèrnia. És important tenir referents, sobretot en una indústria tan masculinitzada? 
És molt important i, així i tot, penso que encara no tenim l’espai que mereixem. L’escena musical, sigui valenciana, catalana o mundial, sempre s’ha percebut com a masculina i crec que la societat no és realment conscient del paper tan crucial que tenim les dones en la música. Per això és guai veure com l’escena valenciana comença a renéixer amb artistes com Abril i Esther, però també amb els projectes de Malifeta o La Xica. 
 
Quina és la teva visió de cara al futur del panorama? 
Estic contenta que a poc a poc siguem més, però sobretot hem de tenir molt clar que no ens podem comparar entre nosaltres. És molt important tenir present que si les dones de l’escena musical ens ajuntem serem més fortes, i aquest és el missatge que cal compartir. Perquè si no fem pinya entre nosaltres ens tombaran, com ja ha passat tantes altres vegades.