L'estiu passat, Santero y Los Muchachos va presentar Cantina (Actúa Music Entertainment, 2021), que li va valdre el guardó a millor disc de rock als IV Premis Carles Santos de la música valenciana. Enguany presenten el projecte complet a 'Royal Cantina' (Actúa Music Entertainment, 2022), un doble disc que explora el doble vessant del grup: l'acústic i l'elèctric. Avui estrenem en exclusiva "Sheriff", una mostra del rock reposat que facturen a 'Royal', i conversem amb Miguel Angel Escrivá, líder de la banda, sobre el tercer treball discogràfic del grup valencià

Text: Nil Ortiz. Fotos: Juan P. Fajardo.

A "Sheriff" parleu d'un amor no correspost.
És un capítol pel qual vaig passar i pel qual segurament ha passat molta gent. El rebuig o la ruptura et fa sentir una mica decaigut, però després sempre ve acompanyat d'un ressorgiment que te'n fa sortir més fort i airós. En el disc també hi ha unes quantes batalles més, però sobretot moltes cançons en clau de bar. Probablement, és el disc menys seriós pel que fa a les temàtiques.

La majoria de cançons són autobiogràfiques?
Sí, són bastant autobiogràfiques o pròximes; no em fa falta mirar gaire lluny per trobar les històries que explico a les cançons, bé siguin pròpies o viscudes pels meus. Qualsevol persona té un munt d'històries i de sentiments... No tothom té la capacitat de materialitzar-ho en una cançó, però els músics sí. 'Royal Cantina' és un disc compost durant la pandèmia, i té un fort component de bar i d'enyor a aquest espai.
Les cançons i les relacions comencen i acaben en un bar. Pels músics és la nostra església, el lloc on tots acabem i comencem. Les bandes sempre es munten a prop o al voltant d'un bar i crec que amb la pandèmia l'enyor d'aquests espais va ser més latent i em vaig veure amb la necessitat de fer-los un homenatge.

Al disc doble trobem un so propi del rock de finals dels 60 i principis dels 70. Com definiries el rock de Santero?
Solem dir que fem un rock reposat, un rock molt melòdic amb certes arrugues de les vivències que hem passat –no tenim 20 anys precisament–. Venim de bandes rockeres de més voltatge, som les brases d'antics focs, i això es tradueix en la maduresa d'aquest estil. Tenim les mires posades al country rock americà, pel qual han passat moltes bandes incloses els Stones –als discs de principis dels 70–. Ens agrada molt que aflori el pop més clàssic, jugar amb caràcter, però sense anar-nos-en a ritmes accelerats ni posar molta més potència. Musicalment, quins canvis heu volgut incloure en aquest disc doble?
Royal, la part elèctrica, crec que deixa més clar que mai que practiquem rock reposat, però és un disc doble on Cantina també mostra molta versatilitat, i inclou fins i tot un bolero. Ens hem tret tots els codis i paràmetres que portàvem, tota l'escola que teníem l'hem abocada en aquest disc doble.

A l'hora de compondre les cançons, quin paper han jugat aquests dos estils tan marcats (acústic i elèctric)?
Royal Cantina té aquesta dualitat. Parlem molt del so de Cantina com a acústic i Royal com a elèctric, però la intenció en ambdós és que hi hagi bones melodies, cors... Així i tot, hi ha cançons que no es poden portar a un estat o l'altre. Cantina no és només una qüestió de so sinó també compositiva: més petita, més lleugera, més personal, més despreocupada... I Royal, la part elèctrica, continua sent igual de despreocupada, però no es podria empetitir perquè necessitem aquestes eines, sobretot el volum, per poder-les defensar.



Des d'un inici, estaven molt encasellades a cadascun dels estils?
Al final, les cançons les pots disfressar i les pots portar a un terreny o un altre, però per exemple un bolero com hi ha a Cantina no el pots portar a la part elèctrica i algun altre tema de la part acústica no el pots vestir massa més. Per tant, hi ha uns quants temes que es queden amb la forma original i altres que neixen per tenir el suport d'instruments de major descàrrega.