Després de publicar diferents senzills, que demostraven la seva versatilitat musical, el cantant i compositor pegolí Josep 'Quinto', ha presentat un EP recopilatori que engloba els quatre senzills, a més de dos nous temes: 'V' (Primavera d’Hivern, 2024). Parlem amb ell d’aquest primer treball i de tot el seu univers

Text: Maria Folqué. Fotos: Arxiu.

Has començat a publicar música aquest any, i ja has tret el teu primer EP, ‘V’. Però, com comença el teu camí com a Quinto?
Jo vaig començar a fer música amb Reacció, un grup de rock que tenia amb uns amics del meu poble. Tanmateix, només féiem concerts a la nostra zona, i amb tot el que va comportar la pandèmia, ho vam haver de deixar. A partir d'allà, vaig concebre el meu projecte personal com a Quinto i vaig començar a preparar-me de la mà de la gent de Primavera d'Hivern, perquè jo sol no tenia ni idea de fer res, realment. L'Àlex, cantant de Tardor i el meu productor, va decidir apostar per mi, i de moment estem aquí.

'V' és una carta de presentació de Quinto?
Algunes de les cançons de l'EP les vaig compondre abans que jo em plantegés el meu projecte musical com a Quinto, simplement les feia, sense intenció de treure-les. El disc neix amb la intenció d'agafar totes les idees que vaig tenir durant l'any que vaig estar parat i, una vegada vaig tenir l'oportunitat i els mitjans, enregistrar-les totes. No és el procés habitual que segueixen els artistes avui en dia. He ajuntat sis cançons que no tenien per què anar en un mateix disc, perquè no tenen res a veure entre elles. Cada una és filla de son pare i de sa mare: tenen la seua pròpia història i el seu estil.

Com dius, les cançons del disc es mouen entre molts gèneres diferents. T'agrada explorar amb els estils?
Preferisc que no encasellar-me. Vull que em vegen com un músic versàtil. Considere que no forme part de cap estil en concret. Faig rock i faig rap, però no em considere ni rocker ni raper. No vestisc com un raper ni utilitze els mateixos codis que ells, vaig a la meua i intente gaudir i fluir amb la meua música.

Tant el títol del disc, com el teu nom, juguen amb el número 5. Per què aquest?
Quinto és el meu cognom, i 'V' era la firma del meu pare. Sent aquest símbol com una empremta personal, així que vaig decidir que volia que el meu projecte tingués aquesta estètica unificada, amb el número 5 que representés aquestes dues coses, el meu cognom i la firma del meu pare.



El disc és més aviat trist i de desamor, amb certa visió crítica. Quina història volies explicar amb ell?
És un disc de despit, es pot dir. Vaig començar a fer aquestes cançons quan vaig acabar la carrera de Sociologia i vaig haver de tornar a viure a casa dels meus pares. Tornar al poble se'm va ajuntar amb deixar-ho amb la banda, i la meua vida va fer un gir de 180 graus. Va ser un poc xocant per a mi. No és que hagués perdut res ni hagués sigut un canvi catastròfic, però vaig haver de buscar feina al meu poble per estalviar i tornar a viure, durant gairebé un any, amb els pares. Tot això es va ajuntar amb la meua facilitat, podríem dir, per escriure cançons tristes. Per a mi, la tristesa és molt necessària, i pense que a això li puc treure molt més suc. Però, tot i que les meues lletres siguen tristes, no crec que siguen pessimistes.

Creus que així les teves lletres poden arribar a més gent?
Costa molt arribar a la gent i trencar barreres, no només serveix l'amor per la música. M'encantaria intentar projectar la meua música cap a Catalunya, a banda del País Valencià, perquè pense que pot arribar a molta gent que li pot agradar de veritat. Abans, quan feia rock amb Reacció, a la gent li agradava aquest estil de festa major i festes populars que feien grups com La Gossa Sorda —que sempre han sigut un referent per a nosaltres com a artistes valencians—, perquè podien ballar. Ara, la música que es fa no és tant de festa per ballar, però sí que és veritat que la gent s'ho escolta tot molt més atentament. Per primera vegada a la meua vida he rebut elogis i enhorabones per les meues lletres. A mi sempre m'ha agradat molt escriure, però abans parlava molt més d'altres temes com la llibertat, i ara, en canvi, parle de mi i del que m'està passant, i la gent s'hi identifica molt més.

Justament l'estètica de “Blanc i negre” recorda a aquesta escena valenciana reivindicativa de la qual formava part La Gossa Sorda. T'has inspirat en tot aquest moviment musical?
Vaig començar a fer música sota la influència directa de grups com La Gossa Sorda o Smoking Souls, perquè som del mateix poble, i els tenia idealitzats. A més, si no escoltaves aquesta música durant l'adolescència, eres estrany. Com qui no escoltava Txarango amb 15 anys a Catalunya. Supose que vivia dins una xicoteta bombolla dins la bombolla musical del País Valencià. Com a músic —soc percussionista— també he estat en una banda, i la música orgànica que es fa també m'ha influenciat molt, i no he volgut abandonar-ho en el meu projecte personal. Tot i que en directe m'agrade més anar sol, vull que es note aquest passat musical.



El primer senzill que vas publicar com a Quinto, i que forma part d'aquest disc, és “Ara què fem?”. Per què et vas decidir per presentar el projecte justament amb aquesta cançó?
Per a mi és el millor tema que he fet mai, pel que fa a l'estructura. És el típic tema que escolte i no em crec que siga meu. No per tirar-me flors, sinó perquè és d'un estil que no m'havia esperat mai fer. Escolte molt més rap que R&B, però volia provar nous ritmes. Pensava que “Ara què fem?”, tenia una potència molt bèstia i resumia qui soc jo entre els versos més rapejats, la part més cantada de les tornades, i la part més orgànica al final. Resumia també molt ve la meua idea de presentar-me com una persona molt versàtil.

Obres el disc amb “Ethos”, un rap molt cru. Per què presentar-te amb un tema així de dur des del principi, i no tan versàtil com deies?
Per la importància de les lletres. Aquest tema havia de ser d'una manera completament diferent: molt més cantat, amb guitarres de fons, més paregut a “Petjades”. Però la lletra és tan crua i trista, que la música em demanava alguna cosa a l'alçada. Preferia que fos una hòstia a la cara de l'oient i que li posés la pell de gallina escoltant la lletra. Al final, a la cançó estic parlant de la música com un verí, com un problema i com una solució. Moltes vegades em pregunte per què he pujat al carro de la música ara, que no és moment i que he de parar de fer el 'xiquillo'. Però ho porte per dins, no ho puc parar. M'encanta fer música i obrir-me, i a “Ethos” faig una declaració d'intencions, una carta de presentació per explicar aquest debat intern de no saber si faig això perquè estic enamorat de la música o si ho faig perquè per a mi és com un verí, i no puc parar d'escriure.

Com apuntaves, els ritmes ballables i el rap dur fan un gir a un pop més melòdic i trist a “Petjades”, una col·laboració amb Esther. Com neix aquest tema?
Esther i jo som col·legues i volíem fer una col·laboració des d'abans que jo engegués el meu projecte com a Quinto. Estàvem considerant diverses opcions, havíem mirat diferents temes, i al final li vaig dir a Esther que si féiem un tema, volia que fos una col·laboració de veritat, no de donar-li ja tot fet i que ella fes un vers només. Llavors la vam fer junts des de zero, i això també va condicionar al producte final, que va canviar amb l'estil de cantautora d'Esther, molt més minimalista i focalitzat en les lletres. Segurament si hagués fet el tema sol, li hauria donat més ritme i hauria sigut més agressiu, però vam saber trobar el punt mig dels dos.



Les dues úniques cançons que no vas revelar abans de publicar el disc van ser “Ethos” i “Però”, justament la primera i l'última del disc. Per què aquestes?
Són la intro i la outro del disc. Totes dues tenen molt en comú: no hi marque un estil molt definit i són molt més rapejades. “Ethos” és la carta de presentació, i “Però” és la justificació de tot el que he parlat en el disc, justament comença dient “jo no soc raper, però rapege, no soc rocker, però rockege, no sé estimar-te, però t'estime”. Hi estic tocant els temes principals del disc, que són l'amor i el desamor, la crítica personal cap a mi mateix i la meua forma d'obrir-me, i la versatilitat d'estils que toque. Hi haurà gent que dirà que soc un friqui per fer cada cançó d'un pal diferent, però jo no faig sempre el mateix perquè m'avorrisc. Necessite jugar amb la música i, de totes maneres, com que és una carta de presentació, pense que no tinc res a perdre per fer el que poca gent als Països Catalans s'ha atrevit a fer. Crec que hi ha unes dinàmiques molt marcades en la indústria musical, i que hi ha molt pocs grups que s'hagen atrevit a desmarcar-se, excepte grups com Adala o Crim, que van a la seua, però s'han aconseguit fer un lloc al panorama.

Has tret el disc, has començat a fer els primers bolos... Com encares el teu projecte a partir d'ara?
He tingut la gran sort de poder començar a fer concerts, i de trobar un equip que m'ha ajudat a fer tot això possible. No estem forrats i no anem a fer-nos rics amb això, però poder estar a gust fent música i aportar el meu missatge, sense estar pendent del món, s'agraeix. Em seria impossible anar sol contra el món, perquè no em podria permetre res del que estic fent, ni treballant 10 anys i estalviant-ho tot. Però tinc moltes ganes de seguir, de fer créixer el projecte i, com que ara ja m'he presentat, vull començar a crear nous temes dins d'una temàtica més concreta. I si la gent m'escolta i li agrada, millor que millor.