La revista digital d'Enderrock
- 82
El musicòleg valencià ha publicat 'Sempre a la contra i avant', una biografia sobre Zoo
Josep Vicent Frechina: «Les reproduccions de Zoo a Spotify i YouTube sumades superen els 100 milions»
Zoo ha estat un grup cabdal en la història de la música en valencià. La seva popularitat no s’ha limitat només a l’àmbit lingüístic del català, sinó que ha dinamitat murs que fins aleshores eren infranquejables per a les propostes de pop-rock fetes en la llengua pròpia
Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Xavi Torrent.
Ara, el musicòleg Josep Vicent Frechina s’ha endinsat en les cançons del grup per filar la història de la banda a Sempre a la contra i avant. La història de Zoo a través de les seves cançons (Sembra Llibres). N’hem volgut parlar amb ell pocs dies abans que el llibre es posi a la venda i avançar-ne, en primícia, les primeres pàgines.
A qui s'adreça el llibre?
És un llibre que intenta explicar el que ha passat en l’àmbit de la música en valencià en els darrers 10 anys. És un llibre que pot interessar al que tinga una certa sensibilitat cap a la nostra cultura perquè també és una reflexió sobre la situació de la cultura valenciana i catalana en general. Però, sobretot, va dirigit als fans de Zoo.
A la introducció dius que Zoo ha estat ‘el producte cultural vernacle amb major projecció global i transversal’. Per què?
Perquè és el que arriba més lluny en la producció cultural que s'ha fet al País Valencià en els darrers 20 anys. És indubtablement la que ha arribat a més públic: les reproduccions d’Spotify i de YouTube sumades superen els 100 milions. Al concert de comiat hi havia entre 30 i 40.000 persones. Eixes dimensions de seguiment popular no les ha tingudes cap altra proposta cultural al País Valencià. Només Pep Gimeno 'Botifarra' s’hi pot apropar i no amb un seguiment massiu, sinó per continuïtat.
La irrupció de Zoo amb "Estiu" és impressionant. En aquell moment ja detectes que estem davant d’un fenomen com el que ha sigut Zoo?
Quan vaig sentir el primer disc vaig pensar que estava davant d'una cosa extraordinària. Hi ha moments que et marquen en la vida. I jo recorde quan vaig sentir per primera vegada el CD Tempestes venen del sud (Propaganda pel fet!, 2014) i vaig sentir seguides “Vull”, “Estiu”, “Corbelles” i “Carrer de l'amargura” d’una atacada. Recorde que estava al cotxe conduint tornant d'una conferència que havia fet a Bétera i me'l posí. Vaig haver de parar el cotxe de l'emoció. Em vaig emocionar completament i vaig pensar que allò era una cosa molt grossa, però no pensava que tindria esta dimensió, perquè altres vegades m’han emocionat coses molt grosses que no han tingut, pràcticament, seguiment. Però clar, ja hi havia hagut la viralització de la cançó “Estiu”. És important recordar quin era el panorama que teníem en eixos moments a la música en valencià: Obrint Pas acabava de plegar, Orxata havia anunciat que se separava… Estàvem en un moment que semblava que anàvem de baixada i de cop apareix Zoo i veus que no només no s'acaba, sinó que va a més. Personalment va ser una experiència emotivament molt intensa.
Al fil d'això que dius, sembla que hi hagi un fil de continuïtat: Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat, Orxata…
Totalment. Zoo és la síntesi i la culminació de tot el que han fet eixos grups. S’ha creat una escena basada en dos ingredients imprescindibles, que són la música festiva i reivindicativa amb un contingut polític molt clar, amb diferents matisos, en les cançons. És una escena que inaugura a lo bèstia Obrint Pas, que genera una base consolidada de públic picant moltíssima pedra i que, després, té continuïtat amb La Gossa Sorda i Aspencat. Orxata, que en principi no seguia eixa línia, acaba pertanyent de ple a eixe moviment i expandint-lo per totes bandes gràcies a una proposta més iconoclasta, més oberta i menys encasellable. I Zoo arriba en el moment en què tots estos estan replegant, entoma este públic i l’expandix més encara. Així que sí, jo crec que hi ha un fil conductor que comença amb Obrint Pas i acaba amb Zoo.
Acaba amb Zoo? No et sembla que hi pot haver relleu?
Això és imprevisible. Quan va eixir Zoo ningú s’esperava que aquell membre secundari d'Orxata tinguera possibilitat de crear una cosa tan gran. No era previsible de cap manera. Ara pot passar el mateix, pot eixir una proposta que ocupe eixe espai. En estos moments eixe espai de música festiva amb seguiment massiu de públic està ocupat per La Fúmiga, Auxili i Pep de la Tona. El que passa que La Fúmiga, per exemple, ja ha virat cap a un pop urbà amb un contingut més sentimental en les lletres i sense tanta connotació política. L'escena que ocupava això, està a punt perquè l'ocupe altra gent, però de moment no ha eixit cap proposta que tinga pinta de continuar.
En tot el procés d'investigació i d'escriptura del llibre, has trobat alguna cosa que t'hagi sobtat?
He aprofundit una mica i he aconseguit connectar coses que m'havien passat desapercebudes. He descobert matisos i missatges dins de les cançons que en una escolta menys atenta i menys analítica m'havien passat per alt. M’he trobat un grup que aconseguix una perfecció que no havíem vist fins ara. Les seues lletres han tingut un ressò popular i han començat a quedar. Ara mateix, en les manifestacions de la DANA, veus pancartes amb alguna frase de Zoo. Han tingut una gran habilitat per a fer lletres plenes d’espurnejos poètics que van directes a la idea. Hi ha aforismes i frases redoníssimes que fan d’esquer per a captar més gent. Hi ha frases com 'Que no tot en la vida és faena, que morir és no viure lluitant' [“Vull”] que són realment molt poderoses des del punt de vista poètic. I encara cal destacar que són autocrítics i que no tenen pudor en exhibir febleses o contradiccions en les lletres. I això fa que es genere una empatia molt gran, perquè no ens parlen des d'una superioritat moral, sinó que expressen el que pensen sense tallar-se a l'hora de reconéixer que també són contradictoris, per exemple 'Matem també a eixe fatxa que portem endins' [“Correfoc”]. No sé si algú altre en diria de tan explícites i tan crues.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=YYyoDgC7rsM[/youtube]
Vens de fer un llibre sobre Vicent Torrent i ara sobre Zoo. Què tenen en comú?
Que pertanyen al mateix corrent. Ho he parlat amb en Panxo [cantant de Zoo], perquè hi veig algun paral·lelisme amb Al Tall i algun amb Ovidi Montllor. Pense que el paral·lelisme és per formar part del mateix context i de la mateixa lluita històrica. Hi ha un corrent de pensament que ve des dels anys seixanta i que amb tots els matisos que es vulga ha anat travessant el temps i ha arribat a l'ara i que té una voluntat modernitzadora, internacionalista, que defensa sempre els perdedors, les classes subalternes, l’idioma… Tant Vicent Torrent com Zoo pertanyen a eixe corrent de pensament. Són materialitzacions diferents d’un mateix pensament de fons.
LLEIGEIX AQUÍ LES PRIMERES PÀGINES DE 'SEMPRE A LA CONTRA I AVANT':
A qui s'adreça el llibre?
És un llibre que intenta explicar el que ha passat en l’àmbit de la música en valencià en els darrers 10 anys. És un llibre que pot interessar al que tinga una certa sensibilitat cap a la nostra cultura perquè també és una reflexió sobre la situació de la cultura valenciana i catalana en general. Però, sobretot, va dirigit als fans de Zoo.
A la introducció dius que Zoo ha estat ‘el producte cultural vernacle amb major projecció global i transversal’. Per què?
Perquè és el que arriba més lluny en la producció cultural que s'ha fet al País Valencià en els darrers 20 anys. És indubtablement la que ha arribat a més públic: les reproduccions d’Spotify i de YouTube sumades superen els 100 milions. Al concert de comiat hi havia entre 30 i 40.000 persones. Eixes dimensions de seguiment popular no les ha tingudes cap altra proposta cultural al País Valencià. Només Pep Gimeno 'Botifarra' s’hi pot apropar i no amb un seguiment massiu, sinó per continuïtat.
Quan vaig sentir el primer disc vaig pensar que estava davant d'una cosa extraordinària. Hi ha moments que et marquen en la vida. I jo recorde quan vaig sentir per primera vegada el CD Tempestes venen del sud (Propaganda pel fet!, 2014) i vaig sentir seguides “Vull”, “Estiu”, “Corbelles” i “Carrer de l'amargura” d’una atacada. Recorde que estava al cotxe conduint tornant d'una conferència que havia fet a Bétera i me'l posí. Vaig haver de parar el cotxe de l'emoció. Em vaig emocionar completament i vaig pensar que allò era una cosa molt grossa, però no pensava que tindria esta dimensió, perquè altres vegades m’han emocionat coses molt grosses que no han tingut, pràcticament, seguiment. Però clar, ja hi havia hagut la viralització de la cançó “Estiu”. És important recordar quin era el panorama que teníem en eixos moments a la música en valencià: Obrint Pas acabava de plegar, Orxata havia anunciat que se separava… Estàvem en un moment que semblava que anàvem de baixada i de cop apareix Zoo i veus que no només no s'acaba, sinó que va a més. Personalment va ser una experiència emotivament molt intensa.
Al fil d'això que dius, sembla que hi hagi un fil de continuïtat: Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat, Orxata…
Totalment. Zoo és la síntesi i la culminació de tot el que han fet eixos grups. S’ha creat una escena basada en dos ingredients imprescindibles, que són la música festiva i reivindicativa amb un contingut polític molt clar, amb diferents matisos, en les cançons. És una escena que inaugura a lo bèstia Obrint Pas, que genera una base consolidada de públic picant moltíssima pedra i que, després, té continuïtat amb La Gossa Sorda i Aspencat. Orxata, que en principi no seguia eixa línia, acaba pertanyent de ple a eixe moviment i expandint-lo per totes bandes gràcies a una proposta més iconoclasta, més oberta i menys encasellable. I Zoo arriba en el moment en què tots estos estan replegant, entoma este públic i l’expandix més encara. Així que sí, jo crec que hi ha un fil conductor que comença amb Obrint Pas i acaba amb Zoo.
Acaba amb Zoo? No et sembla que hi pot haver relleu?
Això és imprevisible. Quan va eixir Zoo ningú s’esperava que aquell membre secundari d'Orxata tinguera possibilitat de crear una cosa tan gran. No era previsible de cap manera. Ara pot passar el mateix, pot eixir una proposta que ocupe eixe espai. En estos moments eixe espai de música festiva amb seguiment massiu de públic està ocupat per La Fúmiga, Auxili i Pep de la Tona. El que passa que La Fúmiga, per exemple, ja ha virat cap a un pop urbà amb un contingut més sentimental en les lletres i sense tanta connotació política. L'escena que ocupava això, està a punt perquè l'ocupe altra gent, però de moment no ha eixit cap proposta que tinga pinta de continuar.
En tot el procés d'investigació i d'escriptura del llibre, has trobat alguna cosa que t'hagi sobtat?
He aprofundit una mica i he aconseguit connectar coses que m'havien passat desapercebudes. He descobert matisos i missatges dins de les cançons que en una escolta menys atenta i menys analítica m'havien passat per alt. M’he trobat un grup que aconseguix una perfecció que no havíem vist fins ara. Les seues lletres han tingut un ressò popular i han començat a quedar. Ara mateix, en les manifestacions de la DANA, veus pancartes amb alguna frase de Zoo. Han tingut una gran habilitat per a fer lletres plenes d’espurnejos poètics que van directes a la idea. Hi ha aforismes i frases redoníssimes que fan d’esquer per a captar més gent. Hi ha frases com 'Que no tot en la vida és faena, que morir és no viure lluitant' [“Vull”] que són realment molt poderoses des del punt de vista poètic. I encara cal destacar que són autocrítics i que no tenen pudor en exhibir febleses o contradiccions en les lletres. I això fa que es genere una empatia molt gran, perquè no ens parlen des d'una superioritat moral, sinó que expressen el que pensen sense tallar-se a l'hora de reconéixer que també són contradictoris, per exemple 'Matem també a eixe fatxa que portem endins' [“Correfoc”]. No sé si algú altre en diria de tan explícites i tan crues.
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=YYyoDgC7rsM[/youtube]
Vens de fer un llibre sobre Vicent Torrent i ara sobre Zoo. Què tenen en comú?
Que pertanyen al mateix corrent. Ho he parlat amb en Panxo [cantant de Zoo], perquè hi veig algun paral·lelisme amb Al Tall i algun amb Ovidi Montllor. Pense que el paral·lelisme és per formar part del mateix context i de la mateixa lluita històrica. Hi ha un corrent de pensament que ve des dels anys seixanta i que amb tots els matisos que es vulga ha anat travessant el temps i ha arribat a l'ara i que té una voluntat modernitzadora, internacionalista, que defensa sempre els perdedors, les classes subalternes, l’idioma… Tant Vicent Torrent com Zoo pertanyen a eixe corrent de pensament. Són materialitzacions diferents d’un mateix pensament de fons.
LLEIGEIX AQUÍ LES PRIMERES PÀGINES DE 'SEMPRE A LA CONTRA I AVANT':