Vicent Monfà es reinventa sota el pseudònim de Neptú. El músic i productor lleidatà havia format part de Koers, produït bandes com Éphona o Shad Demn i composat temes com la cançó de l'estiu de Catalunya Ràdio i TV3, "Despertem el món". Enguany emprèn un nou camí en solitari, amb un primer llançament que ens ensenya el sender que prendrà, "Dorm", inclòs al disc recopilatori Estrats vol. 2 - Sons de Ponent que encartem amb la revista d'ENDERROCK de maig. Parlem amb ell del projecte.

D'on surt el nom de Neptú, del déu o del planeta? En què t'hi identifiques?
Vaig elegir "Neptú" com a nom artístic perquè buscava un nom que representés les meves referències, gustos i inspiracions. A mi em flipen tant la cosmologia com la mitologia, així que escollir un nom que serveix per denominar un déu i un planeta a la vegada tenia sentit. Neptú tenia més sentit que els altres perquè és el vuitè i últim planeta: jo vaig néixer un dia 8, i soc l'últim membre de la família. Aquest nom artístic també fa referència a una de les microhistòries que vaig escriure durant l'etapa artística anterior a aquesta. En aquella època componia petites peces musicals amb la
guitarra a mode de banda sonora per als textos que escrivia. "Les Llunes de Neptú" és un d'aquells textos, que parla sobre el sentit de l'existència i la importància de crear.

Per què vas decidir participar al disc d'Enderrock?
El meu bon amic Tole em va dir que aquest any hi havia d'aparèixer sí o sí, i a mi em va semblar una oportunitat ideal per fer arribar la meva música una mica més enllà.

Com valores l'escena musical lleidatana?
Pel que fa a la diversitat de propostes i la varietat d’artistes, a vegades em costa de creure. A Ponent hi ha molt talent, cada vegada són més els músics que passen per l’estudi a ensenyar-me les seves mogudes, i alguns m’han deixat bocabadat. Aquesta és la part bona de l’escena. La part dolenta és que molts d’aquests artistes romanen orfes de visibilitat i d’oportunitats més enllà de l’òrbita lleidatana i voltants. A Lleida, la indústria musical pràcticament no existeix, és com el far west de la música aquí a Catalunya. No hi ha discogràfiques, no hi ha un management competent, no hi ha sales de concerts en condicions, no hi ha estudis de gravació de nivell... No n’hi ha. Iniciatives com la d’Estrats comencen a trencar aquesta barrera entre ponent i el món exterior. També crec que els talents emergents l’acabaran de destruir amb el propi pes del contingut que estan creant.

Per què has sentit la necessitat d'emprendre el teu camí en solitari?
Fa uns 13 anys que toco, componc, escric, produeixo... Sempre he compartit el que feia en solitari però molt més insegura i tímidament. La majoria de vegades, les cançons que feia acabaven oblidades en un calaix o fetes cendra. Després de formar part en algunes bandes, vaig decidir convertir tot l’imaginari de cançons i sonoritats que havia acumulat al meu cap en un projecte nou, seriòs i ben cuidat. Ara em veig amb la maduresa, els coneixements i l’experiència suficients per fer-ho i no morir en l’intent.


A la cançó de "Dorm", inclosa al disc Estrats (Enderrock, 2020), hi cantes "som el fum, som la fam, som el plàstic, el compte enrere". Pretens fer una crítica al sistema o una crida a la responsabilitat individual?
Les dues coses. No crec que l’individu, per si sol, pugui canviar una realitat com aquesta. Tot i així, molts de nosaltres ens sentim malament quan no reciclem, quan malgastem l’aigua o quan seguim menjant com a porcs mentre a les notícies anuncien que tota una comunitat s’està morint de gana a l’altra punta del planeta.

Més tard també cantes "i clar que això era una broma" (que al clip va acompanyat d'imatges teves en projectes anteriors) i "la música no és música si l'única il·lusió és corona, la fama, la pasta i la glòria, ser portador de l'eufòria". Critiques aquella època teva o aquest tipus de música?
Sí, en aquella part faig referència als altres temes que havia publicat com a Neptú un temps enrere. No és una crítica, és una reafirmació. Publicar aquests temes ha estat tot un experiment, ja que no és habitual topar-se amb una producció supermainstream, carregada de sonoritats modernes i a la vegada escoltar un pavo com jo cantant amb accent lleidatà, dient que és un "pringat sense un duro". Veig com molts artistes als que aprecio modifiquen la seva obra per tal que agradi més a les masses, i així guanyar seguidors, reproduccions, likes... He vist bandes perdre tota la seva essència per culpa
d’això. No és una crítica a cap tipus de música, considero que qualsevol tipus de música val la pena si està feta amb el cor i transmet. És una crítica a certes inclinacions o actituds que posen la repercussió del seu treball per damunt de l’obra en si.

No en vols gens, de fama?
A mi el que m’agradaria és que la música que faig pugui arribar a més gent, compartir-la d'una manera tan massiva com es pugui. Si això implica tenir més o menys fama, per mi serà simplement una conseqüència absorbida, no pas una meta assolida.

"Dorm" és l'antítesi del "Desperta't" que se sol utiltizar. Crides a la inacció en comptes de cridar a la lluita'?
Més que una crida a la inacció, pretén ser una representació d’aquesta inacció que ja vivim.

Estàs molt seriós i molt ben posat al clip. Sembla difícil! Com va ser l'enregistrament del videoclip?
Va ser tot un repte aquest rodatge! Era febrer i vam passar molt fred. Recordo que amb les lentilles blanques i la boira era quasi impossible veure-hi. Vaig estar tot el rodatge congelat i sense veure la càmera que em gravava. Els companys que surten són amics i actors de la companyia Inhabitants, representen l’individu lluitant contra la son i la inacció de la qual parlàvem abans. La meva figura representaria totes les forces socials i naturals que retenen l’individu en aquest estat d’ignorància i inactivitat.