La més bonica història (Picap, 2020) és el quart àlbum en solitari d’Èric Vinaixa després del seu pas per Rodamons. Amb la vista sempre posada en els clàssics del rock, el cantautor de Miravet presenta un treball clar i optimista, una col·lecció de deu cançons elaborades per als gurmets de la música. Les tastem, tot conversant amb ell.



La més bonica història és un disc més lluminós que Caos a mig camí (Picap, 2017). 
Sí, segur. Tot i que a totes les cançons de Caos a mig camí hi sortia, deliberadament, la paraula llum. Llavors aquella imatge era un anhel i en canvi ara són cançons escrites des de la lluminositat. L’art ha de ser sincer i ha d’abocar la teva situació vital, i ara em trobo en un punt diferent que fa tres anys, quan estava en un mar de dubtes existencials. He assumit certs aspectes de la vida i tinc més calma i perspectiva.


És una aposta clara pels mitjos temps, fins i tot hi ha una cançó folk!
Sí, i també un parell de temes rockers: "Gonna Be Down Down", que és un rhythm’n’blues amb harmònica i un rif de guitarra, i "Blancaneu", que se situaria entre els Eagles i els Stones. Hi ha peces com "Gira-sols" que són un pop-rock clàssic a mig temps, però de rock i blues estripat no n’hi ha cap, ja fa temps que no en faig perquè estic en un altre punt.

També has recuperat un poema de Joan Salvat-Papasseit ("Dona’m la mà"). Per què? 
És un poema que m’agrada molt des que anava a l’escola. No vaig voler fer una balada típica a l’estil Lluís Llach, Luis Eduardo Aute o Ovidi Montllor, sinó portar-la cap al pop. L’he posat al disc perquè no volia que els seguidors dels meus discos se la perdessin. Per mi, Salvat-Papasseit és el Jim Morrison català, perquè toca la vida amb la sensualitat i la sexualitat d’una manera molt poètica i avançada al seu temps. Era un tio que es mullava amb la carnalitat. 

Pots llegir l'entrevista completa al número 310 de la revista Enderrock, ja a quioscos i llibreries.