Hi ha persones que sempre hi són. Picant pedra, arromangant-se i implicant-se en tasques col·lectives. Jordi Fàbregas (Sallent, 1951) és una d’aquesta gent.
Coincidint amb la cloenda del XXXIII Tradicionàrius, posarà el punt final a la seva trajectòria com a director del festival des que es va crear, i també de l’equipament que l’acull des del 1993, el CAT de Gràcia. Mentre es prepara el canvi de guàrdia, ens trobem amb ell al despatx que ha ocupat les tres darreres dècades per parlar de l’evolució del panorama del folk, però també del que hi va haver abans i del que vindrà a partir d’ara.
 
Feia temps que hi rumiaves però a l’abril deixaràs la direcció del C.A.T. i del festival Tradicionàrius. Quins en són els motius?
Quan acabi aquesta edició del Tradicionàrius deixaré de ser president de l’associació cultural Tram –que gestiona el CAT i l’Escola Folk del Pirineu– i també plegaré com a director del festival. Em prenc una jubilació per qüestions personals, i també per l’edat, ja tinc 69 anys. Crec que ara és el moment, perquè la continuïtat de la casa està garantida, hi ha un equip que funciona i, a més, s’ha convocat el I Congrés de Música d’Arrel, organitzat per La Xeixa, gent jove que té ganes d’analitzar i treballar el sector del folk, veure quines possibilitats hi ha, què està bé i què s’hauria de canviar... Em fa molt content que hi hagi ganes d’implicar-se més enllà de la part creativa –que és molt bona–. Jo ja he fet un camí, i a partir d’aquí, endavant!

Has estat gairebé trenta anys al capdavant del Centre Artesà Tradicionàrius, des de la creació el 1993. Quin serà el relleu?
L’Associació Cultural Tram ja ha reestructurat la seva Junta, de manera que Isidre ‘Tito’ Peláez passarà a ser el president. Continuaran Esteve León i Quim Soler, i s’hi incorpora Càrol Duran. I al CAT continuaran Andrea Moliner, Sara Peralta i Quim Soler amb un nou equip de programació, en el qual s’integrarà també Càrol Duran.

Seguiràs al darrere d’alguna manera?
El nou equip és perfectament potent i, de fet, tampoc és que fins ara jo fes tota la programació, sempre ha estat debatuda i consensuada. Per sort, el CAT rep moltes propostes i està obert al llarg de tot l’any. En canvi en el festival sí que hi tenia una major intervenció per marcar una línia concreta. El que m’agradaria fer, mentre se’m permeti, serà participar amb Anaís Falcó i Xavi Rota en la coordinació de la Taverna del CAT Aquest espai, que es programa cada dimecres a la tardor i la primavera i durant l’hivern es transforma en Les Vespres amb Marcel Casellas, hem aconseguit consolidar-lo i crec que val la pena continuar treballant-hi.

Continuaràs la teva trajectòria com a compositor i músic d’El Pont d’Arcalís?
La meva intenció principal és compaginar una cosa que potser no he sabut fer gaire bé fins ara: la meva vida amb la companya de tota la vida, Lola Capdevila, i la petita família que tinc. M’agradaria recuperar el temps perdut. Tot i que això sé que és gairebé impossible, m’agradaria dedicar-los més temps. I, evidentment, seguiré amb El Pont d’Arcalís i els projectes que puguin anar sortint. Com sempre dic, penso fer de músic mentre aguantin el cos, la gola i la Lola.
 
I amb el grup Coses?
Ah, també! Tot i que mai no hem deixat de cantar familiarment, a les sobretaules o quan ens trobem amb amics. Amb Miquel Estrada i Ton Rulló cantem sempre que hi ha una ocasió. Els darrers anys ens hi hem tornat a posar revisant les nostres cançons amb nous arranjaments amb la Cobla Sant Jordi, que va ser un bon experiment, o com a quartet treballant amb Juantxe Aguiar. Darrerament ens hem trobat a les concentracions que fem cada dilluns a la plaça de la Vila de Gràcia, a Meridiana Resisteix i a Lledoners. Hi som per al que calgui, i en aquests llocs hi hem de ser.

El compromís, a través de la música però també de la gestió, ha estat un equilibri constant i difícil en la teva trajectòria...
Sí... però perdona, et fa res que fumi?

No... Per cert, has pensat a deixar de fumar perquè la gola aguanti més?
Sí, ho he pensat moltes vegades però no ho he fet mai. M’aniria bé, però saps què passa? Tinc un record molt viu del meu pare, que va treballar a les mines de potassa de Sallent. Recordo d’estar al llit, a la nit, mentre ell escrivia. Li agradava molt escriure poesia, articles de premsa, assajos d’història, teatre... Sentia la màquina d’escriure, cataclic-cataclac, fins que m’adormia. I també l’olor del tabac. Ell deia que fumar l’ajudava a pensar. I no sé ben bé per què, però jo també faig el mateix. Escric a la nit i fumo molt. No ho he deixat, em falta una mica de voluntat. Ja sé que per a la veu no és bo, i també és cert que abans tenia una tessitura més àmplia que la que tinc ara. Però, tornem a la pregunta...

Com has viscut la gestió al capdavant del CAT? Creus que t’ha restat temps per dedicar-te més a la creació?
Sempre he cregut en la necessitat de la feina de gestió, perquè malauradament en el nostre sector del folk ningú no ens regala res. En totes les activitats que hem anat fent ens hem hagut d’implicar en l’organització. I tot i que som molts, he de dir que m’agradaria que hi hagués hagut més gent. En el meu cas particular, això ve de vell. A Sallent, als anys seixanta, amb els companys vam organitzar-nos per entrar al Centre Catòlic i poder-lo gestionar des de dins, perquè no es podien fer segons quines coses de cap altra manera. Ens vam fer socis i durant un temps, fins que el rector de Sallent ens va fer fora, vam fer concerts del Grup de Folk i Els Sapastres; recitals de poesia; el primer festival de música progressiva que es va fer al país al pati de les escoles públiques, el setembre de 1972, amb els grups Om, Sisa, Ia & Batiste, Bueyes Madereros, Slo-Blo i Baf; els membres de la Nova Cançó... Després, als setanta, amb el grup Coses i una colla de Ripollet vam fundar l’oficina de difusió Enllaç amb la idea de fer concerts amb la col·laboració dels pobles, intentant arribar a la gent d’una altra manera més enllà del fet purament mercantil. I més endavant, als anys vuitanta, aleshores ja amb la formació folk La Murga, Jaume Arnella (Orquestrina Galana) i Jordi Roura (Tercet Treset) a Barcelona vam muntar els Saraus de Primavera. Amb això vull dir que, en el cas de la Lola –que va ser mànager de Coses– i el meu, tota la vida hem fet feina d’organització, sempre ens hem mogut en aquest terreny perquè és una manera de fer que hem cregut necessària. Que això treu hores que podria haver dedicat a la interpretació o la creació? Doncs, sí.
 
Hi ha músics joves que et tenen com a referent, també en aquest aspecte que va més enllà de la música. El graller Roger Andorrà, que al Carnaval a Sallent va presentar una ampliació del corpus musical del poble a partir de la base que va construir el teu pare, i l’acordionista Marçal Ramon, que ha participat en la recuperació del Ball de Gitanes a la Garriga.
Que aquests músics treballin en la recuperació de la música tradicional és molt important. Molt!

Altres artistes tenen un perfil diferent, van molt més a la seva i es concentren en el seu món creatiu.
Són opcions, i tot és legítim. En tot cas, durant els 33 anys del Tradicionàrius i els 27 de CAT sempre hem dit que la casa era oberta a tothom. A més, ara es donen altres condicions amb el col·lectiu jove que impulsa el congrés. Veurem què en sortirà però està molt bé, perquè enllaça d’alguna manera amb l’època de la Plataforma de la Música per la Terra, amb la qual vam reivindicar vint mesures per a la música , que es va presentar al Parlament de Catalunya. Aquell manifest potser no va tenir tot el recorregut que podia haver tingut, però va ser molt important.

Has parlat dels Saraus de Primavera, que es van fer als Jardins de l’Hospital de la Santa Creu. Va ser un banc de proves per al festival Tradicionàrius?
Sí, de fet, llavors ja reclamàvem que no fos només un festival de folk, sinó que la ciutat de Barcelona disposés d’un altaveu per a la música d’arrel. També vam demanar un centre estable, que es va fer realitat quan vam contactar amb Pep Fornés, director del Centre Cívic L’Artesà i, per sorpresa nostra, ens va dir que sí a tot. Així va arrelar el Tradicionàrius a Gràcia, tot i que abans havíem presentat un projecte per a Sant Andreu, on ara hi ha el SAT.

Has dit que el que passa a Barcelona, per bé o per mal, és un model per a la resta del país. Durant anys es va fer el MercèFolk a la Festa Major, però ja no existeix.
No, però hi segueix havent música d’arrel a la programació, tot i que particularment m’hauria agradat que s’hagués mantingut el nom de MercèFolk. Si parlem de Barcelona, crec que la cultura popular està molt integrada dins el cicle d’activitats funcionals i festives que es reparteixen al llarg de l’any. Va haver-hi un període de crisi i decadència, als seixanta i setanta, però gràcies al treball de les entitats actualment està consolidat. Una altra cosa és el panorama de la creació d’arrel, que no vol dir unes cançons i uns sons que venen de l’antigor, sinó una aposta que, malauradament, segueix sent molt difícil de visibilitzar.

Sovint has lamentat el poc ressò que fan els mitjans generalistes del folk.
Sí, per això la Mercèfolk ajudava a fer visible aquest àmbit. Actualment i en la mateixa línia aquesta funció és la Plaça del Folk, programada dins la Festa Major de Gràcia, que ens permet arribar a un públic molt ampli.

La vostra aposta artística sempre ha estat en la línia de la renovació?
L’any 1981, per exemple, vam proposar de fer la Comparsa Visca Picasso, coincidint amb el centenari del pintor. Llavors tot estava en discussió, i vam fer una proposta estètica de personatges molt atrevida per acompanyar la imatgeria festiva de la Mercè, gràcies a la idea i creació de l’artista, dibuixant, pintor i escenògraf Joan Josep Guillén i Zambrano. Al final es va implantar una línia més ortodoxa, però la nostra idea va ajudar a debatre i redefinir la festa tradicional. A la comparsa hi vam participar tres músics-personatges: Josep Pons, amb el fiscorn, que donava vida als ‘Tres músics cubistes’, Eliseo Parra, la caixa, que interpretava ‘La Dona de Boisgeloup’ i jo, que era el ‘Faune’ que tocava la gralla. No estava gens malament.
   
DE BAULA EN BAULA
Als primers Tradicionàrius hi actuaven el flabiolaire de Folgueroles ‘Roviretes’, el cantador tortosí ‘Lo Canalero’, el violinista de Beget ‘Peret Blanc’... Músics sense solfa que eren la baula d’una cadena molt fràgil. Ara l’escena folk té músics joves molt ben preparats. Ets optimista?
Aquesta transformació de l’escena és un fet biològic fruit d’una evolució històrica. Hi ha gent que surt amb els estudis que entre tots hem anat cuinant, i que està preparadíssima. Al Tradicionàrius vam tenir la sort de visibilitzar una sèrie de personatges que eren molt representatius. Has dit ‘baula’ i això és precisament el que ells representaven. Eren realment l’enllaç amb aquell indret d’on nosaltres veníem, la font que anàvem a buscar abans que no fos massa tard. De tota manera, ja hem dit que, vulguis o no, Barcelona suposa sempre un altaveu més gran, però cal tenir en compte que abans del festival Tradicionàrius ja hi havia altres iniciatives arreu del país com la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu, a Arsèguel, o el FIMPT a Vilanova i la Geltrú.

Què creus que han aportat tots aquests festivals a l’escena de la música d’arrel?
Tant el Tradicionàrius com tots els altres festivals hem treballat per posar sobre la taula la visibilització dels personatges pioners de la música d’arrel. A més, paral·lelament, hi ha gent que ha fet recerca i ha enregistrat, entrevistat i també documentat els grans músics de la tradició catalana. Gràcies a totes aquestes intervencions el seu pòsit està avui dia bastant preservat.

I això fa que, per exemple, quan Roger Andorrà fa un treball a l’Esmuc sobre la història del ball de gralles, pugui citar el vendrellenc Jaume Vidal ‘Submarino’, que va fer un taller de construcció d’inxes al Tradicionàrius del 1991.
Sí, recordo com estàvem tots aquí embadalits, mirant en Submarino com pelava les canyes! Això que dius és evident. Els anys passen i la vida tira endavant. Segurament les noves generacions que han anat sorgint han tingut uns referents que en la nostra època no hi eren. Parlem de músics i també de constructors d’instruments. Abans no hi havia ni el coneixement ni la informació que hi ha ara. Jaume Arnella i Xavier Orriols van arribar a muntar una parada a la Rambla on explicaven als vianants què era una gralla... Això ara sembla bastant increïble. Actualment els músics i estudiosos que comencen troben que aquest treball tan bàsic ja hi és, de manera que poden partir d’un altre graó. I la prova és que s’estan fent músiques molt creatives.

A part dels instruments, un element que sempre t’ha interessat és la veu. Com veus el cant en el folk actual?
Enguany el Tradicionàrius ha programat propostes molt interessants en aquest sentit, com Joana Gomila, Marta Rius o els Ballaveu. Hi ha gent que s’interessa per cantar amb arrels i amb innovació. I un altre sector que també ha fet moltíssima feina els darrers anys és el dels glosadors i els corrandistes, vinculats a la cançó de text improvisat.

I l’ús social del cant com el veus? Hi ha qui diu que a Catalunya no es canta tant com en altres territoris.
No ho sé... Hi ha cançons com “L’estaca”, de Lluís Llach, que la gent s’ha fet seva i es canta a tot arreu. I podríem posar molts més exemples. El que resulta més preocupant és que és més fàcil que es canti sencera el “Bella ciao” que una cançó autòctona... Això és cert. En tot cas, hi ha molt bones veus, perquè quan a la Taverna del CAT ens hem ajuntat per fer el repertori del Grup de Folk o cançons noves de Jaume Arnella, tothom les canta i les coneix. 

Creus que hi ha un problema de difusió de les músiques d’arrel?
El que és cert és que avui dia la influència dels mitjans de comunicació és molt bèstia, i aquesta mena de cançons tradiciionals que comentem no sonen mai a la ràdio. En totes les programacions –fins i tot als espais especialitzats– sonen uns altres tipus de músiques molt més vinculades a l’estètica anglosaxona o a la música global.

Com s’ha de fer perquè les nostres cançons tradicionals es coneguin molt més en l’àmbit popular?
Crec que la solució passa per diverses accions. Primer, cal fer bones cançons, per descomptat, però després, i això és igualment necessari, és important que se sentin i siguin presents als mitjans de comunicació. Que sonin i que se’n parli. Que es puguin escoltar normalment. Hem de convenir que aquest és un tema complicat i és un deure que encara tenim pendent tots plegats, perquè sembla que anem enrere. Hi havia programes de música d’arrel a Televisió de Catalunya que han desaparegut sense cap relleu, com el cas del Rodasons. I revistes especialitzades que ja no es publiquen, com Folc o Sons de la Mediterrània [ara Sonsdelamediterrania.cat]. Per sort tenim Tradicionàrius a Ràdio 4. Reivindiquem que des dels mijans públics i privats hi hagi una mirada cap a aquest sector. La Taverna del CAT, per exemple, s’omple cada dimecres perquè hi ha hagut una feina, una continuïtat, una insistència i un efecte boca-orella, però no apareix mai als mitjans de comunicació.

Hi ha un altre tema en què hem saltat molt més enrere. Al 2020 hi ha polítics exiliats, i entre aquests una persona molt vinculada amb la música d’arrel: Lluís Puig.
És una persona propera, amiga i treballadora. Lluís Puig és un dels nostres des de sempre. Va ser conseller de Cultura però també és músic i gestor. No és un teòric sinó un treballador de la cultura que sempre s’ha arremangat i ha trepitjat el carrer. No es mereix per res el que li està passant exilat a Brussel·les des de fa més de dos anys. Al festival Tradicionàrius l’hem recordat diverses vegades i hem deixat escrit que ens emprenya molt la seva situació i que no estigui amb nosaltres. Farem tot el que puguem per revertir aquesta situació tan injusta.