A Catalunya només hi ha una zona vinícola catalogada com a Denominació d’Origen Qualificada (DOQ): el Priorat. Amb Joan Colomo n’hem visitat un dels cellers més prestigiosos, Clos Mogador, i ens ha rebut René Barbier. Ell és la quarta generació que porta un nom tan vinculat a la viticultura catalana des de fa dècades, i que a més fa vins sensacionals sense perdre la il·lusió a cada anyada.

La conversa comença parlant del nou disc de Joan Colomo que sortirà a la primavera i que es titularà Disc trist (BCore Disc, 2021). Ja sabem que la música et pot posar alegre o melancòlic. Però, i el vi? “Jo no m’he trobat mai cap vi que em posi trist –assegura René Barbier–, però una vegada en vaig provar un que em va fer enfadar. Era d’un productor acreditat i després del tast no vaig entendre res. Vaig necessitar que me l’expliquessin i em vaig enfadar amb mi mateix.” Una experiència que trasllada al món de la música: “M’agrada el jazz però quan vaig escoltar l’àlbum Song X (Geffen, 1986) de Pat Metheny i Ornette Coleman, dos dels músics que més admiro, no el vaig entendre. Si hagués pogut els hauria demanat que me l’expliquessin, ja que no m’atreviria a dir que fos un disc dolent, perquè ells són boníssims. Doncs amb el vi em va passar el mateix”. Colomo aporta un altre aspecte: “Quan una persona consumeix un aliment, una beguda o una música, és part de l’equació. L’estat de l’oient influeix en la percepció del que escolta. Tots som persones diferents en cada moment de la nostra vida”.

Músic i vinyater de seguida troben el verb clau per unir les dues disciplines: compartir. “Per mi beure vi és compartir. Quan degustem és part del procés però no és beure vi. El més bonic del vi és que t’emocioni, i això és més fàcil si el comparteixes”, diu l’enòleg. I el cantant assegura: “Amb la música és el mateix. El meu somni de quan era petit i anava pel carrer escoltant música amb els auriculars del walkman era poder fer que tothom escoltés el mateix. Pensava: ‘Això és brutal i només ho estic escoltant jo! Tant de bo pogués posar un altaveu per a tothom!’”. Igual que es conserven i reescolten els millors vinils, Barbier revela que li agrada guardar les ampolles que han estat especials: “No guardo tant un vi en concret com un moment. Per exemple, tinc les ampolles dels naixements dels meus fills i també d’alguna mort. Quan me les miro, hi veig la meva vida...”
 
Les modes dels vins
La creació d’un disc o d’un vi segueix camins que poden ser paral·lels. “En el cas de la música hi ha més visceralitat que no pas en el procés de creació del vi, que em sembla més pensat i racionalitzat. La música brolla de manera natural i espontània, sense pensar què fas ni per què. Després, quan es grava un disc, es valora que l’ha d’escoltar algú altre i es canvia la dinàmica”, opina Colomo.

“Si parlem de vi hi ha molts mons diferents. En el meu particular, em moc pel que em ve més de gust i pel que té prou gent a qui li agrada. Produïm només unes 50.000 ampolles i ens movem per la passió. En principi no penso mai en què vol el mercat, perquè m’adonaria que és fals perquè estic influenciat per les tendències. Vaig a veure col·legues que tenen èxit i que em sedueix el que fan, i aquell resultat segur que m’influenciarà en la propera verema. Tot i això, el meu gust és canviant”, confessa Barbier.

Els dos artistes, de la cançó més punk i del vi apassionat, també parlen de la influència dels clàssics. René Barbier admet que “hi ha vinyaters que ha fet les coses bé i s’han mantingut sempre igual, al marge de les modes, i de cop i volta algú els descobreix i passen a ser uns gurus. Això ha passat, per exemple, amb els vins vells de Viña Tondonia. Tenien vins guardats que no havien pogut vendre, i fins i tot havien començat a arrencar vinyes… I de cop els va arribar l’èxit. Però sempre havien fet el vi exactament igual, de la manera tradicional. En la música això mateix ha passat amb Buena Vista Social Club”.

A l’hora de l’intercanvi, Joan Colomo parla de vins: “Soc de vins blancs i molt fan d’albariños, ribeiros i txakolins. El vi negre sempre m’ha costat més perquè em feia somnolència, però ara ja l’estic redescobrint”. I Barbier parla de música: “Un oncle meu tenia un bar de jazz a Sant Cugat que es deia Bebop i vaig quedar seduït per aquesta música. Però escolto de tot, ho entenc tot i m’agrada tot. El que em costa una mica més és el rap però també el sé apreciar. De jazz n’escolto de tot tipus, segons el moment. Si estic llegint, me’l poso molt suau. I sobretot m’agrada descobrir coses noves”.