Els músics s'hi posen bé. L'Ajuntament s'hi posa bé. La bona gent de La Clau treballa fort. En Pau Gener s'ho mira i decideix que sí, que seguim vius. Som-hi. Anem a provar-ho. Si seguim vius, hem de tirar endavant. I fort. Ara més que mai. Han passat mesos en què era impossible muntar un bolo. Ens han desertitzat l'esperit. Tot tancat. I ara les mesures són difícils de complir, però ja fem el que sigui per un bri de vida.
Paul Fuster a l'escola Josep Pallerola i Roca Foto: Arnau Amadó
I així es basteix l'emboscada d'una tarda. Tot a punt. En Paul Fuster és un músic que té allò que s'ha de tenir. S'hi deixa l'espinada. La seva hipersensibilitat l'ha fet com és. Ha patit i ha gaudit com ningú. I ho pot explicar. Té coses a dir. Va acompanyat pel Jaume i l'Àlex, i el doctor Enric Carbonell a la tècnica. Han passat quasi 25 anys i ja ho fèiem. A finals dels 90. Som els mateixos, però millors.
En temps de pandèmia, res com reunir-se, i militar en la cultura. La música com a bandera. Ens fa falta. La intensitat com a credencial. La identitat pròpia, la volguda, com el darrer rastre de llibertat.
To be continued.