opinió

4 aprenentatges i 1 consell de Xavier Mercadé

Avui s'inaugura l'exposició gràfica 'Rock viu' amb 300 fotografies der Xavier Mercadé

El fotògraf fa un repàs dels moments més destacats de la seva carrera

Xavier Mercadé exposa 300 fotografies de música en directe al Palau Robert

| 11/05/2021 a les 08:30h
Especial: Actualitat
Arxivat a: Enderrock, Rockviu, Xavier Mercadé, Actualitat, El Último de la Fila, Quimi Portet, Manolo García, Rosendo, PJ Harvey, John Parish, Automatic D’Lamini, Silencers, Goodbye Mr. Mckenzie, Garbage, Shirley Manson, Radiohead, James, Joan Baez, Seal, Roger Waters, pearl jam, The Who, Tom Waits, Sénior i el Cor Brutal, The Rolling Stones, Madonna, Josmar, Santi Balmes, Lluís Gavaldà, sopa de cabra, Gerard Quintana, Sidonie, Els Pets, Love of Lesbian, buhos, Guns N’Roses, Rihanna, Ultratruita, Rock Viu, rockviu
Exposició 'Rock Viu'
Exposició 'Rock Viu' | Xavier Mercadé | Disseny: Manuel Cuyàs
Del 10 de maig al 29 d’agost es presenta al Palau Robert de Barcelona la gran exposició gràfica Rockviu, que repassa quatre dècades de fotografies de música en directe a Catalunya a càrrec de Xavier Mercadé. La mostra inclou 300 imatges, recopilades per a la revista Enderrock 300, i es podrà visitar a la sala Cotxeres –reconvertida en un homenatge a les sales de concerts– i als jardins de l’espai, dissenyada per Manuel Cuyàs. El cap de fotografia del Grup Enderrock exposa en aquest reportatge quatre reflexions i un consell sobre el seu ofici que, com tots, té els seus moments de glòria i altres que... no tant.

Vaig començar l’any 1984 amb una fotografia al grup malauradament oblidat Ultratruita. Està feta sense cap coneixement, agafant gairebé per primer cop la càmera familiar i aprenent sobre la marxa com s’enfocava i s’enquadrava. Des d’aquella nit de juny han passat formació i aprenentatge, més de 15.000 concerts i milions de flaixos. El mes de març del 2020 vam editar el número especial Enderrock 300 dedicat a quatre dècades de rock a Catalunya. Vam tenir la mala sort que es va presentar un 10 de març, tres dies abans de l’estat d’alarma per la covid-19 i d’haver-nos de quedar tots tancats a casa.
 

Ultratruita Foto: Xavier Mercadé


A partir del 5 de maig, les 300 imatges del monogràfic de la revista estaran exposades a la sala 4 de Cotxeres i al Jardí del Palau Robert de Barcelona. És una exposició dissenyada per Manuel Cuyàs, amb un espai inspirat en les sales de concerts, un dels grans damnificats per l’aturada cultural, els tocs de queda i les restriccions de la pandèmia. Hi haurà una taquilla, una taula de marxandatge, la barra de bar, un backstage i, evidentment, un escenari. Al seu voltant, bocins de la meva ànima repartida en instantànies, fotos amb les quals he volgut representar la diversitat, les influències, els gustos, l’energia i la força que hi ha en el món del rock’n’roll.

Aprenentatge
Ens paguen per esperar. Dues hores de retard amb Rihanna mentre ella celebra una barbacoa a l’exterior del Palau Sant Jordi; la incertesa habitual d’Axl Rose a cada concert de Guns N’Roses; aquell teloner no anunciat que s’allarga més del compte aprofitant els seus minuts d’or; l’actuació de Buhos a les tres de la matinada en un festival... o el temps que has de passar-te editant les vivències de la nit anterior. La resta, un cop comença l’espectacle, és un regal que no té preu, un repte constant i diari que forma part de la meva vida i de la meva experiència vital.

L’aprenentatge és continu, perquè cada dia et pots trobar un nou detall o unes condicions a les quals cal adaptar-se. No s’ha de tenir por d’aprendre noves tècniques, enquadraments o actituds. Grups com Els PetsLove of LesbianSidonie o Sopa de Cabra els he fotografiats desenes de vegades en mil situacions. Tot i que els grups tenen els seus tics particulars i la seva estètica, sempre he trobat algun detall o alguna foto que m’ha sorprès. Un salt més alt de Gerard Quintana, una mirada juganera de Lluís Gavaldà o un bany de masses de Santi BalmesSidonie són un cas a part, no saps mai ni com començaran ni com acabaran els seus concerts: han arribat fins i tot a improvisar una cançó amb el meu nom. S’ha de ser sempre fan de la música en viu, implicar-se i fins i tot emocionar-se, però sent sempre conscient que la feina és amb la càmera i que som allà per treballar professionalment.
 

Fotografia inclosa a la mostra 'Rock Viu' de Sidonie el 2002 al Festimad de Móstoles (Madrid) Foto: Xavier Mercadé


Sigui JosmarMadonnaThe Rolling Stones o Sénior i el Cor Brutal en una petita sala, sempre els he tractat amb el respecte que mereix algú que puja a un escenari per mostrar el seu art. És clar que moments abans de fotografiar Tom WaitsThe WhoPearl Jam o Roger Waters és inevitable estar nerviós. Ja pots haver-te estudiat tots els moviments que faran a vídeos del YouTube, que passa per davant l’ansietat de saber que seràs davant d’una llegenda. La clau és pensar que ho faràs el màxim de bé i ficar-te en una bombolla entre el músic i el públic.

Moltes vegades cal aguantar estoicament ordres contradictòries a darrera hora. Com en els concerts de Seal o de Joan Baez en què l’encarregat d’escenari ens avisa
a crits que les fotografies han de ser ‘front of house’ (FOH), i haver-ne de cercar a Google el significat: a la taula de so. O que el tècnic de llums decideixi que per a un artista novell el millor és omplir l’escenari de focus magenta, frontals inexistents i el màxim fum possible per emboirar la sala. Senyors bateries o teclistes al fons de l’escenari, ho sento molt però molt sovint els feixos de llum us ignoren o només són per realçar els cantants o líders del grup. 

Cal tenir un especial interès per fer fotos de grups emergents, descobrir-ne de nous als 'garitos' o fer cas d’un teloner que toca fora d’hores. No saps mai si et trobaràs davant d’una estrella en creixement o de la banda primigènia d’aquell músic que amb els anys serà artista d’estadis. Tenim els exemples de Radiohead fent de teloners de James a la sala Zeleste; de Shirley Manson de Garbage tocant els teclats a Goodbye Mr. Mckenzie (teloners de Silencers), o el concert d’uns desconeguts Automatic D’Lamini tocant per a vint persones a la sala KGB comandats per John Parish i una joveneta PJ Harvey. A més, ja sabeu allò del pot petit i la bona confitura, oi?
 

Fotografia inclosa a la mostra 'Rock Viu' de Radiohead a la sala Zeleste el 1993 Foto: Xavier Mercadé


Segueixo aprenent mirant les fotos de companys d’ofici. Sempre és bo mirar la feina dels altres per saber on has encertat o fallat, corregir errors, superar-te i envejar aquell que ha sabut resumir-ho tot en una simple imatge millor que tu. Una foto sempre ha d’intentar transmetre alguna cosa, una mirada, un somriure, un riff de guitarra, una emoció, una complicitat o l’espectacle del que s’ofereix des de l’escenari. Reconec que és gairebé impossible fer-ho tot en una sola imatge, i menys amb el marge que ofereixen sovint de només les tres primeres cançons, però és bonic intentar-ho nit rere nit. 

La càmera com a màscara
La càmera em serveix de màscara per amagar la timidesa, tal com escrivia Ignasi Julià al seu article de l’Enderrock 300, on defineix quin és el paper i la tasca del fotògraf durant la part del concert que li pertoca. Sempre intentant no molestar el públic, respectant els espais i els silencis, sent prudent i discret. És per això que la majoria de vegades els fotògrafs anem de negre o de colors foscos, per intentar ser invisibles. Un cop preses aquestes precaucions cal perdre la por i la vergonya i fer la feina pensant que ets allà per una causa concreta: reflectir el màxim de bé possible el que passa a l’escenari des de l’objectiu de la càmera i davant de qualsevol situació. Quan vaig començar només em centrava en els músics, però amb el temps he anat aprenent a valorar la importància de plasmar també el públic. Tot va començar amb l’experiència d’editar el meu llibre Odio obedecer (Quarantena, 2011). Va ser aleshores quan em vaig adonar que tant de valor tenien les fotos que tirava a la gent que m’envoltava per acabar la cua d’un rodet –les tres o quatre últimes imatges– com les dels artistes. Eren moments únics, alguns amb gent que ja no hi és i altres que mostraven una estètica i una manera de ser pròpia d’una època molt concreta. A partir d’aquell moment vaig començar a ampliar el radi d’acció i sobretot a fixar-me en les expressions del públic, en la seva reacció, buscant la seva complicitat. 

Amb el públic hi ha hagut de tot, des d’escopinades de fans de Saxon als anys vuitanta fins a mares histèriques a un concert de Backstreet Boys als noranta pegant-me perquè tapava a la seva filleta. Tot i això, el públic més agraït, el que dona més joc i és més honest, sempre ha estat el fan del heavy. Saben quina és la teva tasca i no dubten a aixecar les banyes si et veuen amb l’objectiu a prop. Ha estat un plaer treballar en un festival com el RockFest per comprovar l’estima i el respecte que té la germanor metàl·lica quan els enfoques amb la màquina.

A les dues bandes de l’escenari
Establir relació amb els músics ha estat sempre natural, sobretot quan veuen que formes part del ‘mobiliari’ que hi ha en un concert. Moltes vegades són els artistes que s’acosten a saludar. Molt sovint l’admiració és mútua i t’ho agraeixen facilitant-te per la feina. Tot i que no és una de les meves tasques més rellevants a la revista, també em toca fer entrevistes. Aquesta proximitat provoca una sinergia i un coneixement, més que del músic o de l’artista, de la persona que encarna el personatge que veiem il·luminat a dalt d’un escenari. Recordo llarguíssimes xerrades amb noms com RosendoManolo GarcíaQuimi PortetSidonie o Love of Lesbian que han estat més aviat una conversa entre amics. Per exemple, amb El Último de la Fila es va teixir una bona relació des que em van publicar una foto a la carpeta del seu tercer disc, Nuevas mezclas (PDI, 1897), tot i que ja els havia fet entrevistes als meus fanzins des del primer disc del 1985, i fins a ser l’únic fotògraf que pul·lulava pels camerinos i a l’escenari al concert que van fer a la sala Razzmattazz l’any 2016. Són molts anys veient-nos les cares per davant i darrere dels escenaris.
 

Manolo García Foto: Xavier Mercadé


I un consell...
I per acabar, un consell. No us oblideu mai de les còpies de seguretat. És clar que he tingut disgustos, ordinadors espatllats en el pitjor moment, discos externs que no arrenquen ni a pedrades, DVDs que han deixat de rodar... No esborreu mai la targeta de memòria fins que us hagueu assegurat de tenir dues còpies diferents com a mínim, ja sigui en un disc dur o en el núvol. Qualsevol mesura és imprescindible. Mai saps quan podran fallar les màquines o qui sap si en un futur proper o llunyà els formats RAW, JPG o TIFF desapareixeran i es treballarà amb un altre tipus d’arxiu. Aleshores caldrà fer una reconversió i alhora guardar de per vida un ordinador antic que pugui llegir els vells formats.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.