Fa tot just un any, cinc amics d'Arbúcies es presentaven al concurs Sona9 amb un projecte acabat d'engegar. Eren Remei de Ca la Fresca, una banda que a base de lletres poètiques i missatges reivindicatius, i un estil eclèctic i atrevit, van obrir-se camí al llarg del certamen fins a arribar a les semifinals. Avui, amb el projecte més assentat i sota l'ala d'Indian Runners, descobreixen el seu primer disc homònim.



Recordeu-nos com va nèixer la formació, tal com la coneixem avui dia.
Artur Piera: Des del 2019 veníem fent cançons amb la Xantal. No va ser fins al confinament, però, que les vam posar guapes per presentar-les en públic i ens vam posar un nom. També vam trucar a la Martina, en Iago i en Víctor per demanar-los si volien formar part de la banda: ens coneixem del poble i havíem tocat un munt plegats en festes i jams, i ja vèiem que havíem de muntar alguna cosa junts. Ens vam haver d’esperar al juny per veure’ns les cares i fer el primer assaig.

Xantal Rodríguez: De fet, amb la Martina no vam poder assajar fins la setmana abans del concert del Sona9, perquè treballava l’estiu sencer. El concert a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm va ser el primer que fèiem amb la banda al complet.
 
Fa tot just un any que vau començar la formació, i ara ja veu la llum el vostre debut discogràfic! Com ho esteu vivint tot plegat?
A.R: Doncs ens hem endut moltes alegries, la veritat, però també hi arribem una mica cansats. Cadascú té la seva vida i la seva feina i Remei ha exigit molt de nosaltres en poc temps. Però estem molt contents per tal com ens han anat les coses. Hem tingut la sort de topar amb The IndianRunners i gràcies al seu premi, l’Erra Forta, hem pogut gravar part de l’EP.

X.R: Ho hem viscut estranyament. Tots els concerts que hem fet han sigut amb mesures contra la covid-19, quasi sense gent, però en streaming. La majoria, concerts de vint minuts per a concursos on és difícil relaxar-se. N’hem pogut gaudir a mitges: una part important d’aquesta alegria ens ha arribat per la safata d’entrada. 

El vostre projecte té un punt de grunge, rock psicodèlic, moments de pop indie, rapsòdia... I feu referències als Beatles! La fusió forma part del vostre ADN? Quina és la sonoritat que busqueu?
X.R: La veritat és que fem el que ens surt de la figa... És de les poques coses que fem perquè sí, “perquè vull”, sense deure res a ningú. La nostra aspiració és gaudir del procés, més que no pas centrar-nos en el producte, i tot i això, no sempre ho aconseguim. No en sabem prou com per fer real una idea concreta. A vegades, estàs capficada en una cançó i dius “va, anem a fer una d’aquest tipus” i comences amb aquella idea, però acabes a Beijing.

A.P: Ja ens agrada que sigui així, perquè molta de la música que escoltem també té aquest punt de dispersió, que alhora, també, et fa sentir una mica més lliure. 

Creieu que aquest trencament amb els gèneres establerts és una cosa generacional? Sembla que, cada vegada més, cal 'superar-los'.
A.P: Totalment. Cal pensar que a mesura que avança la història, augmenta el nombre de referents i també la varietat de propostes que ens arriben.

X.R: També, més barreges s’han fet abans i per tant, ja partim de gèneres totalment líquids. Té a veure amb el temps que fa que la música és enregistrada, amb la globalització i amb internet, o sigui, amb l’accés infinit a la música, com mai abans havia existit.


Les lletres, i la poesia, són també punts clau per vosaltres i la vostra proposta?
X.R: Les meves ganes de fer cançons surten del gust per la música i per escriure. La primera no l'he tingut gaire a mà, la segona l'he tinguda sempre al meu abast. Abans només valorava les cançons per la lletra i per com aquesta casava amb l'embolcall musical. Per això em flipava Manel, Leonard Cohen o Els Pets. La realitat, però, és que moltes de les nostres cançons no estan superpensades i surten de peus de foto de l'Instagram. Les lletres son més aviat un collage, més que no pas un poema.

Les transicions entre el disc estan fetes amb molta cura també, com per exemple entre “Aiguaneu” i “La insurrecció que ve”. Surt d’un joc dels directes o ha estat una cosa molt pensada a l’estudi? Qui n’ha estat el productor/a, i com ha anat?
A.P: L’enllaç entre aquests dos temes el vam pensar mentre els gravàvem al nostre estudi de casa. Quan vam concebre "Aiguaneu" -gràcies a la Glòria-, vam decidir que havia de ser la primera part d’una cançó mes llarga, dividida en dues parts ben diferenciades estilísticament. Pel que fa la producció, fem molta feina a casa. Principalment jo em dedico a la part més tècnica i en el procés creatiu sempre hi som tots dos per decidir-ho tot. També, a estudi, l'ha produït, mesclat i masteritzat en Pau Esteve amb l'ajuda de l'Andreu Galofré, tots dos de La Ludwig Band. Ha sigut plaer treballar plegats.

X.R: Personalment sempre m’han cridat molt l’atenció els enllaços entre cançó i cançó; la manca de silenci serveix per crear una continuitat narrativa i afavorir així la conceptualitat en un disc.

Parlant de conceptualitat, hi ha certa foscor en tot el disc, però per les lletres (com “La insurrecció que ve”, “Santa Karme” o “Fresca”), sembla que ve donada sobretot per un desengany amb l’'status quo' i la societat tal com és ara.  
X.R: Quan comences a compondre cançons, no penses a fer un disc. Quan va arribar el moment, tot va anar molt de pressa i nosaltres, que som fans dels discos conceptuals, vam voler donar un fil conductor a la història, per mínim que fos. Vam trobar certs elements que es repetien com aquest punt d'adolescent que trenca l'ou o de criatura indignada quan descobreix que els reis són els pares... I vam jugar-los per traçar un relat propi. I bé... la societat carda fàstic, venim derrotades de sèrie i això marca els nostres dies, vulguis que no.