Arribem a The Loft Studio, al barri barceloní del Poblenou, i hi trobem Nil Moliner encara embrancat en la sessió de fotos amb una gran professionalitat. Sembla que ho hagi fet tota la vida. Som davant un entusiasta, una d’aquestes persones que capgiren qualsevol indici de foscor sense por que les titllin d’ingènues. Al cantant de Sant Feliu de Llobregat li agrada parlar de la música com ‘una experiència’ amb la qual fa amics i es confon amb el seu públic. Després de Bailando en la batalla (Warner, 2020), amb temes tan populars com “Soldadito de hierro”, presenta Un secreto al que gritar (Warner, 2021), un nou disc on celebra un pop diàfan, juganer i obert a la cadència llatina que conté “Som ocells”, el primer seu tema en català com a artista en solitari (després de liderar el grup Cybee). La pandèmia no li ha posat fàcil, però aquesta època endimoniada té un avantatge: superat això, tot hauria de ser bufar i fer ampolles.
 


Vas debutar a les portes de la covid-19, i ara treus el segon disc en plena convivència amb el virus. En la teva carrera en solitari, encara no saps què és una vida normal?
Crec que no, però soc molt feliç, eh? No m’importa que les coses hagin anat així. Tot i això, trobo a faltar els concerts amb més gent, més impactants... Però m’he adonat que l’emoció a l’escenari amb el públic és la mateixa.

Compleixes 29 anys el 18 d’octubre, així que ets fill de l’era dels CDs.
Quan era l’aniversari d’un amic, sempre anava a una botiga de discos, una cosa que ara ja no es fa. De la meva edat cap endavant aquest costum ha anat desapareixent. Però els nous hàbits no em descol·loquen. Soc d’una generació que ha consumit molta música a Spotify i, de fet, tinc menys discos a casa dels que m’agradaria tenir. Però edito els meus treballs tant en CD com en LP, perquè m’agrada i perquè vull que la gent tingui totes les oportunitats d’arribar a la música.

Un dels grups que et van marcar va ser El Canto del Loco. El cantant Dani Martín deia que era una banda de pop que feia cançons d’amor i que no es preocupava per sonar profunda o torturada per tal d’agradar als crítics. T’identifiques amb aquesta manera de presentar-se?
He crescut amb El Canto i amb altres grups espanyols com Pereza, M Clan o Fito & Fitipaldis. És el que he mamat, i la seva filosofia dels concerts a la llarga m’ha influït. I també he seguit grups de l’escena catalana com Lax’n’Busto, Els Pets, Obrint Pas... Tot això ha quedat en el subconscient, com la música que escoltava el meu pare, Queen o els Blues Brothers. De petit, aquestes músiques van ser la meva base. Vols emocionar la gent i transmetre-li un esperit positiu?
M’encanta experimentar i fer música de qualsevol mena, m’agrada escoltar-me i escriure el que sento a cada moment. Busco la resposta de la gent, fer que es preguntin “què diu la lletra?” o “per què la segona cançó no té res a veure amb la primera?”. Vull fer pensar els oients, perquè la música és molt més que un estil en concret.
 

LA FORÇA DELS RITMES LLATINS

El teu és un pop molt transversal i obert a ritmes llatins, com el reggaeton, que es cola en alguns moments del disc.
De fet, m’agrada el reggaeton i mai no tanco les portes a res. Quan em pregunten quin estil practico, sempre penso que no ho sé, però es podria definir com un pop amb pinzellades molt diverses. Si em lligués a un sol estil m’estaria posant murs, i la música és llibertat. M’agrada col·laborar amb cantants que venen de la música urbana, com l’andalusa Ana Mena o el canari Danny Romero, de la fusió pop com la dominicana Lennis Rodríguez o l’andalús Álvaro de Luna, amb la cantautora gallega Yoly Saa o amb el raper madrileny Rayden.... Aquesta varietat m’encanta; tant de bo pogués fer una cançó que reunís tots els estils.


Amb Danny Romero cantes “Se me va”, una peça que inclou autotune, el característic efecte vocal del trap.
És un tema molt pop i estilísticament a mig camí del trap. Vaig anar a Gran Canària i va ser tota una experiència conèixer l’illa i fer-nos més amics component aquesta cançó, que va suposar tot un recorregut. Al final, el que busco és nodrir-me d’experiències amb gent diferent, tant si venen del pop com de l’escena més urbana.

El reggaeton es manifesta sobretot als temes “Solo” i “Me quedo”.
Aquests temes tenen un beat més reggaeton, que sempre m’ha influït força. L’he escoltat i ballat moltíssim, ja sigui sortint de festa, a les festes majors o escoltant grups de versions... En tinc records preciosos i és un ritme que conservo interioritzat i que associo a la festa i a passar-ho bé. Per això l’incorporo a les cançons, no amagat però sí amb altres pinzellades, ja siguin elements de percussió o de guitarra. Queda una mica difuminat, però no deixa de ser reggaeton.


Quan es penja a Facebook una entrevista o un article que té a veure amb el reggaeton sempre hi ha tot de comentaris de gent de mitjana edat que rondinen i que abominen el gènere: “Això no és ni música!”, es queixen. És una música que genera anticossos. Notes la fractura generacional?
Sí, però és per la desconeixença. Als meus pares també els passa el mateix, perquè no l’ubiquen com a gènere musical i no l’acaben d’entendre. El reggaeton és un estil que pot estar molt ben treballat. Me n’adono sobretot quan he conegut especialistes que són músics escandalosos, artistes que es desviuen i que treballen a fons tant com jo per fer una cançó. Ara bé, també hi ha cançons amb un missatge que algun dia haurà de canviar. Esperem que sigui aviat...

Et refereixes a cançons que responen a clixés costumistes i masclistes?
Evidentment, i també passa amb algunes cançons pop. El reggaeton que escolto és de músics espectaculars, amb productors, autors i cantants molt potents i amb molt de talent. I si em preguntes si el reggaeton és una música fàcil? Et diré que per res del món.

Quins són els artistes de reggaeton que més t’interessen?
Tal com faig amb la música urbana, escolto primer colombians, com J Balvin o Yera, perquè és molt interessant apreciar la seva sonoritat. I també el porto-riqueny Bad Bunny. Val la pena escoltar tot el que ve de fora, però després sento l’art que té Rosalia, i flipo. Una cançó seva amb el bombo, la manera de picar de mans, la guitarra tocant una bulería... i penso “que fort!”. Com el que ha fet C Tangana, que també m’agrada molt, tot i que feia por l’expectació que va generar. Aquí es fan moltes coses interessants!

Aquest disc va ser pensat com un àlbum o és més aviat com un recull de senzills i de cançons desvinculades entre si?
El primer disc va ser pensat com a tal, però el nou l’he fet a foc lent, gravant els senzills a poc a poc, fins que va arribar el moment de dir: “Ja tinc un disc”. M’agrada pensar en els senzills i publicar el disc quan la gent ja n’ha escoltat una bona part, així les cançons reben el mateix afecte que jo els he donat quan les feia. Avui en dia, tal com s’escolten els discos, la gent para l’orella a les tres primeres cançons i després canvia a una altra cosa. Si cada dos o tres mesos treus un tema, la gent l’escolta i el tracta amb cura.


El disc s’obre amb “Libertad”, una cançó energètica que sembla un cant a l’alliberament en l’era covid-19. ‘Soy como el cielo /que revienta de repente. /Una explosión, /una bomba nuclear’, diu la lletra.
La vaig escriure abans de la pandèmia! Un dia conduïa cap a Sant Feliu, tornant d’un concert després d’uns dies fora i estava eufòric: el sol es ponia, era una escena bonica en què em vaig sentir encantat de ser viu. Vaig arribar a casa i vaig escriure les primeres frases: ‘El cielo revienta de repente’, ‘el cielo avisa que algo pasará’... Vaig anar recopilant els versos i en el confinament la vaig acabar. No era tant pensant en “per fi, som lliures”, sinó per celebrar un moment de plenitud.

Sentiments, amor i desamor, relacions... són el centre de les teves cançons?
El disc és una autobiografia, perquè escric sobre les coses que em passen. No soc dels que busquen la rima o una frase bonica. Em costa molt escriure, i ho faig sobre situacions que visc. És un viatge bonic, feixuc a vegades. Hi ha balades on puc quedar destrossat.
 
Com “El aire que me mata”?
Aquesta, que vaig escriure fa molt de temps, o la que tanca el disc, “Mejor así”, que en directe em costa molt, perquè em poso molt en situació, són cançons que em costen molt. L’enregistrament de la darrera tornada és de la maqueta, on estava plorant, literalment. Amb els productors, Manu Guix i Roger Rodés, vam deixar-ho així, perquè hi havia una emoció molt forta que entrava pel micro i sortia pels altaveus. Té aquest al·licient, i crec que la gent ho escolta i ho nota. Són lletres que m’han arribat a fer mal.

Pel que dius, aquest àlbum no reflecteix una època, sinó que mira cap enrere.
És un cúmul de coses. Escric molt, si em sento malament, i puc recuperar-ho al cap d’uns mesos.
 

CANÇONS AMB ALES

Sembles una màquina de fer cançons. Les has fet sempre encara que no tinguessis expectatives de gravar-les?
Sí, i ara també. M’agrada molt escriure, és com una teràpia, més enllà de si les cançons les comercialitzo o no.

Des de Cybee, amb qui vas gravar dos discos en català, “Som ocells” és la teva primera cançó en català en solitari.
Amb Cybee vam gravar sempre en català, tot i que teníem maquetes en castellà. Un dia vam provar-ho en català, i ens va encantar. Abans, jo feia covers d’El Canto del Loco i Fito y Fitipaldis en castellà, i les penjava a YouTube. A l’hora de començar en solitari vaig adoptar el castellà, perquè les meves influències més sòlides eren en aquesta llengua, i em sentia molt còmode, tot i que també m’hi sento en català. “Som ocells” no la vaig fer pel què diran ni forçat per cap situació.


Què vas voler explicar exactament a la cançó “Som ocells”?
Parla de l’experiència de dues persones, després d’haver creuat tempestes i haver arribat a un punt en què han de volar i fer els camins per separat per entendre què és el que han fet i d’on venen. És una invitació a volar i a ser lliures, a més de cercar el propi destí. És una cançó d’agraïment per una relació, per l’acompanyament mentre ha durat.

Tens més cançons en català?
Tinc moltes cançons en català. De fet, em va venir de gust publicar-ne una i que fos aquesta que ja tenia escrita.

Què té Sant Feliu de Llobregat, la ciutat d’artistes com Joan Dausà, OBK o David Rodríguez (Beef, La Bien Querida)?
I de Ramon Mirabet, The Penguins, o d’Axel Pi, de Sidonie, i també on Estopa té l’estudi... Som gent que quan ens veiem ens fa il·lusió retrobar-nos, i crec que hi ha un esperit que es trasllada a les noves generacions. Sant Feliu és una ciutat plena de músics molt bons. S’hauria d’estudiar l’energia que hi ha al Baix Llobregat.

Després de Vic com el ‘Liverpool català’, haurem de desplaçar la mirada cap al sud?
Hi ha molts artistes del Baix Llobregat, Rosalia mateixa, Aitana, Alfred García... No sé si és un rotllo de polígon, o el riu, o les tardes menjant pipes i tocant la guitarra, o les festes majors... Caldria estudiar-ho.
 
Al disc hi ha molta presència de bases electròniques, però en directe actues amb una banda de set músics. T’agrada combinar els dos mons?
No vull limitar-me a una idea concreta; em deixo portar per les cançons i la producció, i vull fer la banda sonora perfecta per a cada una sense tallar-me les ales. En canvi, el directe és una altra cosa. És la raó per la qual faig música, és el que més m’agrada. Visc per ser a dalt de l’escenari. Entenc el directe com un xou, no pas com un concert, i m’agrada pensar que produeix un cúmul d’emocions on la gent balla, plora i riu. Tinc una banda amb vents, percussions, bateria, baix, piano, acordió... És molt dinàmic i passen moltes coses. Lluito perquè la gent vingui, pagui i se’n vagi pensant “vull tornar-hi”.

Elabores les cançons pensant en la reacció que tindrà el públic i els punts d’inflexió que faràs als concerts?
No hi penso gaire, perquè no vull que m’influeixi tant, però arrangem les cançons per al directe, pensant com estarà el públic. Amb el meu director musical, Ignasi Caballé; el director escènic, Ferran Samper, i amb tota la banda, som molt metòdics, volem la perfecció i que la gent en pugui gaudir.

Ets més d’escenari o d’estudi?
No ho sé. El directe té un pes emocional, amb l’adrenalina i el desgast físic, que impacta i m’agrada molt més. Però alhora cada vegada valoro més ser a l’estudi i tenir clara la consciència d’on arriben les cançons. Vull gaudir del moment i ser molt curós amb tot. El Manu i el Roger són casa meva, gent molt professional i perfeccionista.

Us heu proposat crear un ‘so Nil Moliner’?
Els companys de professió i la gent em diuen que els temes sonen a Nil Moliner, i jo els demano que em diguin què hi veuen, què els empeny a parlar d’aquesta sonoritat.


No hi havia aquesta ambició a l’hora de fer la producció del disc?
No, sempre he fet el que m’ha donat la gana... Una cançó m’acosta al reggae, una altra al funk, o a l’urban... Quin és el so que ho connecta tot? La veu, les melodies, la composició, que és meva... Imagino que hi és, però no busquem una tipologia de bombos o de guitarres... Ens adaptem a cada cançó. El que té un so Nil Moliner soc jo cantant.

Has fet cançons per a Alfred García, Miki Núñez i Cepeda, i això et col·loca en una altra posició. El tens aparcat, aquest vessant de compositor per a altres?
Abans de la darrera gira vaig fer alguna cançó amb Cepeda i sempre hi ha projectes. M’agrada molt fer-ho, però quan tinc temps, i m’encanta quan altres cantants venen a casa, perquè tenim l’oportunitat de conèixer-nos i escriure junts... Aquests processos són molt enriquidors. Moltes amistats properes han sorgit d’escriure cançons. Dir que la música uneix pot semblar simplement una frase bonica, però és la veritat.

I de l’artista pratenc Alfred García, sorgit del concurs 'Operación Triunfo', com en veus la trajectòria?
És un paio molt peculiar i ho té tot molt clar: qui és, el que fa i com ho vol fer. Tenir les coses clares és el millor que et pot passar. A més, té un aura que mola molt. És un gran artista i sempre em sorprèn.

T’agrada pensar que tu també pots tenir una aura o et veus més aviat com un artista que s’assembla als seus seguidors?
No, podria ser com qualsevol dels meus seguidors, perquè ser molt terrenal és una marca del Baix Llobregat. Com Estopa, que són gent que veus pel carrer i et preguntes si aquests paios estan omplint estadis. Soc un tipus de poble, del bar, d’anar a sopar al lloc de sempre amb els amics. Això em fa entendre el que estic fent tocant amb els peus a terra, i segurament, en gaudeixo més que la gent que és als núvols.