La vida musical de Lluís Boria ha estat lligada durant molts anys a Estúpida Erikah. El cantant va fer les seves primeres passes amb la formació terrassenca, amb qui van guanyar el Premi Joventut 2009 del concurs Sona9. Ara, després de tres àlbums publicats amb Estúpida Erikah, el músic ha decidit embarcar-se en un nou projecte en solitari sota el nom de Bòria i un treball debut titulat Any Place But Now (Great Canyon, 2021). En parlem amb ell.



Per què vas decidir començar aquest nou projecte en solitari?
Quan vaig decidir que havia arribat el moment de posar-me a treballar en un nou disc, tenia la sensació que Estúpida Erikah ja no representava el que havia estat durant gran part d'aquests deu anys en actiu. Tot i que jo aportava les cançons al grup, hi havia una feina de la resta dels membres com a arranjadors. Amb l'últim disc, on vaig ser la persona encarregada de tot el procés, vaig començar un camí en solitari i aquest projecte que tot just arrenca, n'és el resultat. 

El disc té una aura general de cert pessimisme i fragilitat. Respon a la teva forma de veure el món o és el pessimisme generalitzat arran de la pandèmia?
No crec que sigui un disc pessimista.... Fràgil, per descomptat: les emocions et fan sentir aquesta fragilitat. I encara més, si et colpegen en força. Aquí, en aquesta fragilitat és on em sento més còmode a l'hora d'escriure cançons. M'agrada explorar aquests camins foscos, on sovint sembla que ens faci por entrar-hi. Podríem dir que sí, que respon d'alguna manera a com veig el meu món i el món que m'envolta. Però, també respon a la forma de veure i entendre la música. No em reconeixeria davant una lletra alegre, pensaria que l'ha escrita algú altre. 

La masculinitat fràgil és ben present en temes com "No Man's Land" o "Marathon Man". Què t'ha portat a parlar d'això?
Una de les coses que més em fascina d'escriure cançons és la lectura que fa l'oient d'una lletra, i com canvia el significat a ulls d'una altra persona. És curiós que en facis aquesta lectura; mai m'ho havia plantejat d'aquesta manera. I si hi penso, fins i tot puc arribar a entendre com has arribat a aquesta conclusió, però s'allunya molt del significat que jo he volgut donar-li. També et diré que sovint volem saber, exactament, què ens vol dir l'autor, quan el més important és com o què remou dins nostre. "Marathon Man", per exemple, és una de les cançons en què he intentat plasmar aquesta manera de veure el món que comentàvem abans. Potser és la cançó més sincera, on parlo des del meu jo, sense embuts ni filtres, de les meves pors, desitjos i somnis.


També deixes espai per parlar de les absències i el dolor a "Black Box" o "Missing Words". Estan basades en experiències pròpies?
L'absència o el dolor dins una relació és un tema que gairebé sempre hi és a les meves cançons, d'una manera o altra. Estimar és molt difícil, vull dir, estimar com l'altra persona espera, i a la inversa. I això pot arribar a fer-te sentir buit per dins, fins a un punt en què tot comença a esfondrar-se. Aquest sentiment d'absència i la sensació de dolor, de patiment, són molt potents, ja que creen un univers infinit del qual podria escriure una vegada i una altra. Totes les meves cançons tenen una part d'experiències pròpies i una part que no, però, no sabria dir-te quin tant per cent d'una o altra hi ha a cadascuna d'elles. De vegades, només és un record dins una història inventada; d'altres tenen més de mi o de la gent que forma part de la meva vida: la meva parella, els meus amics, família.

"The Hauting House" reflecteix la idea cíclica de perseguir els nostres fantasmes i problemes?
"Any Place But Now" i "What Were We" directament s'endinsen en l'existencialisme i el sentit de la vida. La música t'ajuda a donar sentit a l'existència de la vida?
La música és una part importantíssima de la meva vida. Molts dels bons i no tan bons records tenen banda sonora. Quan miro enrere, la música sempre hi ha estat present i puc dir que sempre hi serà. Però no, no dona sentit a la meva existència. És una eina per parlar-ne, per reflexionar-hi, per extreure'm d'ella en alguns moments. La meva parella, la meva filla, els meus amics, intentar ser conscient que estem de pas i que cal deixar un món millor als que vindran, o fins i tot satisfer el meu jo interior són les coses que donen sentit a aquesta existència. Amb música? Encara millor!