opinió

El 'Present' d'El Diluvi és festa i poesia

El periodista musical Jordi Bianciotto fa una crítica del darrer darrer disc del grup d'Alcoià

Flora Sempere: «Volem reivindicar viure el present i gaudir-lo al màxim»

| 08/02/2022 a les 17:30h
Especial: Opinió
Arxivat a: Enderrock, El Diluvi, Jordi Bianciotto, edrvalencia, actualitat, opinió
Imatge il·lustrativa
Ja fa deu anys que de la comarca de l’Alcoià va sorgir El Diluvi, que va insuflar vida als patrons musicals tradicionals tot fonent procedències i agermanant el folk autòcton amb ritmes llatins i tropicals, tot plegat sota la mirada aprovatòria d’Ovidi Montllor, a qui va dedicar el seu primer llançament, l’EP Ovidenques (autoeditat, 2012). En aquest temps, el grup ha fet créixer el llenguatge sonor i poètic, i ha aconseguit establir una identitat malgrat la procedència força diversa de les seves fonts d’alimentació. Aquest efecte és molt visible a Present, un àlbum on, de la mà de David Rosell (Brams, Mesclat, Dept.), que signa la producció, el repertori llisca amb naturalitat a còpia d’integrar cadències de cúmbia o ska, pistes de música urbana i els brots temperats de pop, sempre amb la veu de Flora Sempere, en despert diàleg amb la de David Payà, que marquen el camí de la proposta. 


 
El Diluvi juga a Present amb la idea de viure el moment, esprémer-lo, i celebrar-lo com un regal, la segona accepció del mot. I per demostrar-ho no s’està d’evocar, un cop més, l’admirat Montllor a la primera cançó, “Paraules silenciades”, en què clama per trencar murs comunicatius i albirar un dia ‘que dure anys’. Composició ballable amb làmines d’electrònica, fusió que ja va treure el nas al disc anterior, Junteu-vos (Halley Supernova, 2019), i que ara pren embranzida. 
 
Significatives, i ben travades, són les pinzellades urbanes, autotune inclòs, que es manifesten a “Foguera” –trobada amb la banda de ska-jazz The Dance Crashers amb aire de son cubà i al·lusions a Vicent Andrés Estellés– i a “Quin fandango!”, peça que reprèn la història de la Marieta del tradicional “Fandango d’Onil”, amb les veus coprotagonistes de Pep Gimeno ‘Botifarra’ i Hilari Alonso. Continuant aquest fil destaca “Tot amor falla”, cançó on el grup desenvolupa un poema d’Ausiàs March (“No pot mostrar lo món menys pietat”) i, lluny de tractar-lo amb litúrgia museística, el porta cap a la conversa sucosa entre el rol masculí, ànima descreguda, i l’animosa figura femenina.

La tendència rítmica-festiva s’estén al llarg de l’àlbum –amb expressions tan diàfanes com “Bona nit, amics meus”, trobada ska-pop amb Buhos–, tot i que en el tram final, segment sempre més procliu a les sortides de guió, hi irrompen cançons que aporten altres matisos profitosos. Hi trobem l’ànim pop de “Present” i “De boca en boca”, a més de la introspecció de “Tempestatibus” i “L’amor que fem”, peça on es cola l’influx electrònic del drum’n’bass amb una dinàmica incisiva a dues veus. Són temes que obren nous horitzons i amb els quals El Diluvi dona a entendre que la seva manera de celebrar el desè aniversari és en moviment, sense atrinxerar-se en estètiques musicals d’eficàcia contrastada.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.