Estrenes

Estruç: «El kitsch és interessant perquè té infinites possibilitats»

Estrenem en primícia «Percolador», inclòs en el nou EP 'Kitsch cliché olé'

Parlem amb el trio sobre aquest nou treball

| 14/04/2022 a les 11:30h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, Actualitat, entrevistes, estrenes, estruç
Estruç
Estruç | Arxiu Estruç
Estruç és un trio de rock diferent. Format l'any 2015 per Ota Quílez (veu i guitarra), Joel Santaeulària (baix) i Marià Codina (bateria), la formació aposta per sortir de molts dels preceptes de la música mainstream. Abraça el soroll com a recurs tímbric, juga amb estructures poc convencionals i és rítmicament imprevisible. Després del seu àlbum debut, Peça fugaç (Mamut Traçut / The Indian Runners, 2018), ara ja té a punt el seu nou EP, Kitsch cliché olé (The Indian Runners, 2022), ideat i gravat abans de la pandèmia. Un dia abans de la seva publicació, però, us n'avancem un tast en primícia amb una de les seves cançons, "Percolador", mentre parlem amb el trio olotí d'aquest nou treball.


"Percolador" és un pastitx de diverses idees musicals? Comença amb uns acords
de teclat fantasmagòrics i dissonants, després salta a un riff i un patró de bateria que sembla de jazz i la tornada té uns cors prou pop...

Quan vam fer el germen d’aquesta cançó ens vam adonar que s’assemblava a "Percolator" d’Stereolab. Ens ho passàvem molt bé tocant-la, i en lloc d’aparcar-la vam decidir que la faríem a manera d’homenatge. Això sí, reinterpretant-la a la nostra manera. Així és com ha acabat tenint aquests aires que estèticament pot recordar una mica a algun tema d’en Jean-Jaques Perrey, qui, de fet, també té una cançó que es diu "The Percolator". Al final ens va semblar maco mantenir el nom original de la cançó, tant per fer l’homenatge més evident com perquè ja s’havia convertit en un estàndard per nosaltres.

Demà publiqueu el vostre nou disc, 'Kitsch cliché olé'. Per què el vau titular així?
Va ser una decisió a posteriori. Vam gravar les cançons durant l’estiu del 2019, ja que en Joel marxava a fora un any per motius acadèmics. Havíem reservat per gravar a l’Estudi Hukot uns mesos abans amb la intenció d’aprofitar aquest hiat grupal d’alguna manera. Després de fer unes quantes jams al local, van sortir aquests cinc temes i, un cop fets, ens vam adonar que cada tema d’alguna manera presentava reminiscències de clixés musicals: un tango, tocs lounge, ressonàncies brasileres... Semblava com si ens haguéssim convertit en una mena d’orquestra meravella. Vam trobar escaient reforçar aquesta faceta al moment d’empaquetar-ho tot.

L'estil kitsch no és un clixé en si mateix?
I tant, a l’engròs es pot entendre així. Però l’horterisme és interessant perquè té infinites possibilitats. Llavors, en aquest cas el cliché l’hem dictat nosaltres. 

Amb aquest dic, a més, mostreu una evolució estilística. El primer àlbum tenia un estil de rock sorollós i en aquest, en manteniu l'estètica, però hi incorporeu més elements del pop.
Això ha sigut conseqüència de l’única premissa que teníem, i és que al moment de la creació, l’Ota va dir que aquesta vegada tenia ganes de cridar menys i cantar més, i volia experimentar amb altres registres. A partir d’aquí, vam enfocar les composicions en poder emfatitzar més la part vocal i lírica, cosa que al primer disc, i de forma natural, potser havia quedat una mica més tosca i no tan melòdica. També és veritat que, en general, les instrumentacions són més netes i, segurament, és pel mateix motiu. Hem trobat altres recursos i no ens hem deixat portar tant pel “fer fressa”.


Què us mou a jugar tant amb els timbres sorollosos i a experimentar amb ells? És una qüestió simplement d'estètica sonora o hi ha algun altre motiu?
És estètica sonora. És el resultat de divertir-nos quan componem, de jugar una mica. No ens sentim còmodes amb la idea de descobrir un so, ens agrada pensar que el nostre so és la nostra manera de fer i, ara per ara, la nostra manera de fer ens porta a moure'ns per aquests registres. Encara que pugui sonar una mica banal, no hi ha cap motivació més enllà de deixar-nos portar i acomodar-nos en el que va sortint fins a trobar el punt en què tots tres estem còmodes.

Sou un grup singular perquè musicalment sortiu de la norma. Per exemple, en diverses cançons sortiu de les estructures estrofa-tornada.
Componem fent jams, retenim el que ens sembla interessant i ho intentem anar desenvolupant. Cada germen d’aquests et remet a alguna cosa, et porta per un lloc que intentem entendre i pensar com el podem enriquir. A vegades surt bé i moltes no. És una via on el resultat final és sovint un misteri, però ens agrada fer-ho així.

També us allunyeu del 4/4 imperant al pop-rock d'arreu.
Sobre els compassos d’amalgama, ens ho acostumen a remarcar. Sortir del 4/4 és un tema que en general se li té molt de respecte, però ens sembla que és més aviat una por induïda per l’ensenyament o tradició musical: sembla que has de ser virtuós per arribar-ho a fer. I no és veritat: a l’Ota li sortien riffs amalgàmics sense haver fet mai classes de guitarra, de manera natural, i en lloc de 'quatrequatritzar-los', decidíem provar, a veure què sortia. Ara els sabem abordar i són recursos divertits que enriqueixen les cançons. També els fem servir perquè ens agrada fer-ho una mica friqui, perquè enganyar-nos. És una decisió conscient. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.