Entrevistes

Carles Dénia: «'Mussol' és un experiment que tenia ganes de fer: tocar sol i aïllar-me»

Parlem amb el cantautor de Gandia Carles Dénia sobre el seu pròxim àlbum

| 03/05/2022 a les 12:30h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, Carles Dénia, actualitat, entrevistes
Carles Dénia
Carles Dénia | Rafaê
El cantaor i cantautor de Gandia Carles Dénia ha dedicat grans discos a Ausiàs March i els poetes andalusins valencians. Però durant les nits del confinament va abraçar uns versos rabiosament contemporanis, que canta en una sèrie de senzills que reunirà en el disc Mussol (autoeditat, 2022). Tot i que l'àlbum encara no ha sortit a la llum, en els darrers mesos el músic ja ha avançat cinc dels senzills que el compondran. Parlem amb Dénia sobre el seu pròxim treball. 
 
'Mussol' serà un treball noctàmbul? 
Noctàmbul, despert i solitari. Reflecteix l’estat anímic d’estar tancat, de prendre la decisió de fer un disc tot sol, que és una experiència molt diferent a gravar amb una banda. Volia mantenir l’esperit inicial de cada cançó, tocant tots els instruments a casa com a les velles maquetes.
 
T’ha costat dominar tots els instruments a la vegada? 
Depèn de cada cas. La bateria, per exemple, la toco cada dia una estona després d’esmorzar, tot i que tampoc soc un professional. Amb el baix m’hi he hagut de posar una setmaneta abans per tal de rodar... I amb el piano, més difícil encara. Les cordes les domino més. En fi, que he experimentat i m’he fet càrrec de tots els instruments, amb totes les dificultats que això comporta. 


 
Són cançons gravades en les nits del confinament. Les vas viure amb angoixa? 
Quan va començar el confinament més bèstia, l’abril del 2020, ja havia acabat un cicle de concerts i em preparava per tancar-me en aquest projecte. Va ser més per una qüestió musical, un experiment que tenia ganes de fer: aïllar-me i tocar. 
 
La major part del repertori són musicacions de poetes contemporanis. Com vas fer la tria?
Aquest va ser el primer handicap del projecte, perquè trobar textos bons per musicar no és fàcil. Vaig buscar poemes que fossin emocionants i frescos, que tinguessin alguna cosa especial... Hi havia molts ingredients que s’havien de tenir en compte: la llargària, la rima, el lèxic, que les metàfores fossin directes i concretes... Crec que és molt difícil triar. M’ha costat molta feina, perquè la poesia és una cosa i les lletres de cançons en són una altra. Vaig buscar poetes actuals i vaig gravar maquetes, de manera que el treball encara està una mica viu. Aniré triant quins temes publico ‘a temps real’. 

 
El primer que has presentat és “Poema per a la Nit de Cap d’Any”, de Ramon Ramon. 
Aquest poema és una catedral. Diu que l’enyorança és inevitable, perquè fem el que fem enyorarem el passat. Per mi és un dels més grans poetes i eixe poema, quan el vaig llegir, em va desfer. No té rima ni mesura fixa, va ser difícil de musicar. Té una part recitada amb el meu fill Manuel que parla de la sensació de pànic d’un xiquet que es perd a la platja. A mi em toca molt, perquè ho vaig patir molts cops a Gandia.
 
Del mateix autor també has gravat un poema molt especial, “Oda apatxe a València”. 
Eixa serà la tercera cançó. És un poema molt bèstia. Uns textos tan durs avui dia no se solen escriure, perquè hi ha com una correcció imperant que ho impedeix. Per mi és una altra meravella, en llegir-lo fins i tot em feia mal.


 
Quins altres poetes has musicat? 
Per exemple Eduard Marco, que és un poeta que m’agrada molt i que a més treballa la terra, és llaurador. Coneix la natura, dedica mitja vida a la terra i això fa la seva obra molt creïble. Un poema seu serà segurament el segon senzill. També he tornat a gravar “La festa”, sobre un text de Josep Piera que vaig musicar ja fa anys. Però aquesta no crec que la publiqui, no m’acaba d’agradar com hi toco la bateria... [RIU]. 
 
També has estat treballant amb versions, com “La cançó del llaurador”, d’Ovidi Montllor. Aquesta tampoc sé segur si la inclouré al disc final. La vaig fer per a un documental de defensa de l’Horta de València, Per molt que bufe el vent, amb banda sonora de Míriam Encinas. Vaig fer una reconstrucció total de la cançó, agafant la melodia matriu però desenvolupant-la amb un aire andalusí. 


A més, has recuperat “Del destí en tinc prou de saber”, un tema extra que tancava 'El paradís de les paraules' (Comboi Records, 2011). 
Es tracta d’un poema d’Ibn Yanniq que vaig fer per al treball, a última hora, amb una guitarra al jardí, i va quedar com una anècdota. Ara l’he gravat amb nous arranjaments, amb un text més extens i una part on hi ha una samba de Partido Alto. En aquest cas, m’acompanya una banda de músics amb Aleix Tobias, Antonio Serrano i Guillem Aguilar
  
I versiones una de les cançons més emblemàtiques enregistrades per la teva germana Eva Dénia, “Als amics de tristor”.
És una de les seves millors cançons, i a més és la musicació d’un gran poema de Maria Beneyto. És molt rodona i hi ressona tot el seu bagatge. La meva germana s’ha clavat en moltes històries i per mi té molts punts forts: la música brasilera, la cançó d’autor francesa estil Brassens, la música tradicional valenciana...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.