ENTREVISTES

Maria Jaume: «Sempre trec la mala llet, tot i que al primer disc estava més amagada»

Entrevistem la cantautora mallorquina que acaba de publicar 'Voltes i voltes', el seu segon disc

| 17/05/2022 a les 10:45h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, entrevistes, Maria Jaume, edrbalears
Maria Jaume
Maria Jaume | Manuel Pomar
Maria Jaume és compositora, guitarrista i cantant. Va ser l’artista revelació que fa tres anys va guanyar el concurs Sona9, i això li va permetre enregistrar el seu primer treball, Fins a maig no revisc (Bankrobber, 2020). Aquesta primavera i amb el mateix segell la cantautora de Lloret de Vistalegre presenta el segon disc, Voltes i voltes (Bankrobber, 2022), un treball molt pop que busca l’equilibri entre la ficció i el vessant personal, que demostra els aprenentatges vitals i musicals en una tria de cançons elaborades i meditades.



El primer disc va tenir la producció de Pau Vallvé i el segon l’has fet de la mà de Lluís Cabot, dos mons totalment distints. Hi ha hagut moltes diferències?
La veritat és que sí, el procés ha estat molt diferent. Amb Lluís Cabot tenc una relació més propera, de manera que tot ha estat molt fàcil i àgil. Sent que he format part més d’aquest disc que del primer. Ho he dit molts cops, el primer va ser una mena d’experiment. Ja tenia les cançons i va ser anar a gravar i confiar molt en Pau Vallvé. Amb el nou disc m’he tancat a casa a fer les cançons, les he escrit a posta amb una finalitat i un objectiu molt concrets. És un disc que hem fet conjuntament amb en Lluís i he format part d’absolutament tots i cadascun dels detalls. És molt més divertit perquè d’aquesta manera he pres cada decisió i he aportat tot el que calia a cada moment. 

Com vas afrontar el procés de creació i gravació en plena pandèmia?
No podria dir exactament quant de temps hi hem dedicat. Vaig començar a escriure les cançons devers novembre o desembre de l’any passat i després hem estat un mes arranjant-les, ell amb la producció i els dos junts posant-ho tot a lloc. D’aquí van sortir les demos i després vàrem anar a gravar una setmana a Lleida, als Estudis Zamenhof de Víctor Ayuso (Renaldo & Clara). Vàrem estar molt a gust, treballant en blocs de quatre dies. Va ser molt intens però fabulós. Àngel Garau va gravar les bateries, Lluís Cabot va fer els baixos i les guitarres, i jo m’he dedicat a cantar. Per a la gira em concentraré sobretot en cantar. Portaré la guitarra, però l’eina principal serà la veu. 


Després de dedicar-hi tant de temps i tanta cura, has tret més la teva essència i has definit millor la teva identitat?
En les meves cançons sempre hi ha una part molt autobiogràfica, però aquest és un disc on al mateix temps hi ha molta ficció que ho fa tot més divertit. Desprendre’m del meu jo era un dels objectius que volia aconseguir i també començar a jugar una mica amb les cançons. Encara que canti en primera persona no tot és real, ni tot m’ha passat. 

Es veu molt clar a la segona cançó del disc, “Ni Picassos ni Dalís”.
Sí, és per ventura la més evident perquè acab apunyalant una persona. I, evidentment, no és real [Riu]. Aquesta cançó té una gran simbologia perquè a vegades tenim aquest tipus de sentiments. Per exemple, amb una persona que és dolenta i ho fa passar malament a altra gent... ens passen aquestes idees pel cap. És una lletra volgudament irònica i he intentat que aquest punt surti en la majoria de cançons perquè si no tot seria molt més trist i depriment.
 

Maria Jaume Foto: Manuel Pomar


El fet de donar-hi un toc de ficció t’ha influenciat en el procés d’escriptura?
Sí, perquè de sobte veig que tenc més possibilitats i no m’he de cenyir a res en concret. La veritat és que he triat temes propers i que em toquen de prop per poder escriure amb més llibertat. Podia fer anar la cançó cap on volia i no passava res. No havia de ser fidel a ningú i veia el rumb que prenia ella mateixa. 

I el títol del disc, 'Voltes i voltes', també és ficció o realment hi has fet moltes voltes?
No és ficció, no. Realment hi he donat moltes voltes [RIU]. És un disc en què hi he pensat molt i sovint ho comentava a altra gent. Els deia que hi rumiava molt, i sempre repetia la frase ‘donar-hi voltes’.

A la primera cançó, “2008”, també hi ha una part que diu ‘jo faig lo que vull mentre tu voltes i voltes’.
La frase va ser una aclucada d’ull al títol. I també hi ha altres cançons que les entenc com una manera de fer voltes damunt d’un mateix, amb una mena de perspectiva de cicle. De fet, el disc explica les diferents fases d’una relació: quan ho deixes amb una persona, comences a estar bé, després no vols saber res de ningú i, al final, coneixes algú altre... És un procés que és com una roda, que crec que més o manco tothom passa pel mateix. Les voltes apareixien massa i llavors ho vaig veure ben clar: no hi havia de donar més voltes [RIU]!


Hi ha una història que es va teixint als nou temes del disc. Comença amb “2008”, passa per “Procés natural” i acaba amb “Magnetic Fields”. És un procés natural?
L’ordre de les cançons del disc ha estat molt pensat perquè al principi no ho veia gens clar. No sé si hi ha un fil conductor pel que fa a les lletres, però sí que hi ha cançons que estan posades en un punt o un altre precisament per donar sentit a tot plegat. Per exemple, “Procés natural” tanca la primera cara i és com el final del principi. 

I més que les lletres, també té un pes molt important l’estructura sonora.
Sí, perquè d’aquesta manera l’oient no trobarà quatre peces seguides que duguin a dalt de tot i després unes altres que de cop facin baixar. Volia jugar una mica perquè el disc no es fes pesat i fos molt fàcil d’escoltar. Per tant, entre que és un disc molt curt i que pens que l’ordre no està mal triat, crec que passa molt bé. 
 

Maria Jaume Foto: Manuel Pomar
 

DE MAIG A MAIG

'Voltes i voltes' acaba de sortir ara el maig, i l’anterior disc es titulava 'Fins a maig no revisc'. És màrqueting o també té sentit i tanques una altra volta amb la idea?
Realment tot està pensat amb la idea de les dues parts, com si fos un disc de vinil amb dues cares. D’una banda, aquest concepte ens anava molt bé amb els tempos de la gravació, i de l’altra sempre he pensat que la primavera és una molt bona estació per publicar i presentar un disc. Però evidentment, si havíem de triar un sol mes de l’any, no podia ser cap altre que el maig. 

Al disc hi ha dues col·laboracions: “A final de mes” amb Núria Graham i “Tombats en es sol” amb Miquel Serra. Tenies clar des del principi a qui volies convidar?
Les dues les tenia bastant clares. Amb en Miquel feia molt de temps que volia col·laborar i fins i tot m’ho vaig plantejar al primer disc, però em vaig guardar aquesta carta per quan tengués una cançó que realment em fes moltes ganes de cantar junts. Vaig escriure “Tombats en es sol” pensant que ell la cantaria. De fet, és la picada d’ullet a un tema seu, “Opilions”. En Núria Graham hi vaig pensar més tard, però també ho tenia clar perquè admir molt la seva feina i tenim molta afinitat. Crec que hem triat una molt bona cançó, i per jo és un honor infinit que els dos cantin al meu disc.


L’àlbum es publicarà en format de vinil i CD. Què destacaries de la part gràfica?
Me’n sent molt orgullosa. La portada és de la dissenyadora barcelonina Helena Santacana, d’Escola Estudio. A més d’una bona amiga, feia temps que volia treballar amb ella. I les fotos són de Manuel Pomar, que personalment em transmeten molta tranquil·litat i serenitat. Volia aportar aquesta idea, sobretot per contraposar-lo al primer disc, que és molt saturat i fins i tot angoixant. En aquest cas hi ha molta pau i també he jugat amb el disseny perquè hi hagi un punt de mala hòstia. Crec que aquestes dues cares són realment l’essència del segon disc.

A Maria Jaume se la relaciona amb una imatge més aviat dolça. D’on has tret la mala llet?
Jo sempre la trec una mica de mala llet. Al primer disc potser la mala hòstia estava més amagada, però és una actitud que forma part de jo. Hi ha moltes coses que no m’agraden del dia a dia i del món, i també hi ha moltes actituds que em provoquen rebuig. Crec que és important fer denúncies i reivindicacions del que penses que no funciona. Cadascú les fa com pot i vaig pensar que era rellevant ficar el meu discurs al disc. 
 

Maria Jaume Foto: Manuel Groc


Ja no és només la ficció ni la part autobiogràfica sinó que també hi ha una part de resposta social i política, idò?
Sí, perquè crec que forma part del meu tarannà i de la meva ideologia. Som incapaç de passar per alt el feminisme, per exemple. Seria molt hipòcrita fer un disc que no insinuàs un vessant tan important per mi com aquest. 

Has dit que la veu serà el teu instrument principal a l’escenari. Ja tens clar quin serà el format?
Sí, serà un quartet amb nous integrants. La gira passada tot va ser molt espontani i ara apostarem per un format estable amb Joan Vallbona a la guitarra, Joan Torné a la bateria i Lluís Cabot al baix. 

Algun cop has comentat que, sobretot al principi, passaves nervis en els directes. Com ho vius actualment?
Ho duc molt millor. He fet la gira amb molts concerts i m’ha servit per agafar molta confiança i aprendre a passar-m’ho bé a l’escenari. Tenc moltes ganes de tornar a tocar perquè sortiré molt més còmoda en el pla instrumental i tècnic, i això encara afegirà més gaudi. 


Després de la bona acollida del debut, la pressió per al segon disc ha estat major?
Sempre hi ha molta pressió i s’espera molt de mi. Jo he intentat desprendre’m de totes les etiquetes i m’he relaxat. Puc assegurar que el nou disc m’agrada molt, estic convençuda de la feina feta. Quan faig una cançó que és vera i me la crec, sempre acaba funcionant d’alguna manera. M’agradaria que pogués arribar a més gent que el primer disc i que tothom en pugui gaudir. Mentre vagi igual de bé, ja em sentiré satisfeta. 

El fet de ser dona i jove t’ha fet sentir més qüestionada?
Evidentment. Seria impossible no viure-ho de manera diferent perquè és real. He viscut masclismes de totes les maneres possibles. Ser ‘noia jove i mallorquina’ agrada molt als mitjans i a la publicitat, però t’encasella i pressuposa certs estereotips. Hi ha moltes dones joves que fem música i per ventura no tenim res a veure unes amb les altres. Sempre hi ha més pressió si ets dona i sempre és més fàcil qüestionar la nostra feina perquè així se’ns ha ensenyat. 

Què més ha marcat la diferència?
Crec que l’aprenentatge m’ha proporcionat més serenitat i tenir objectius molt més definits. Tenc les idees més clares i les he sabudes plasmar més fàcilment que en el primer disc.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.