Pau Alabajos ha fet reviure Joan Fuster i parlar de música a l’espectacle El tocadiscos de Joan Fuster: una interessantíssima dosi de cançó-teatre coproduïda per l'Institut Valencià de Cultura i BarnaSants que aquest diumenge s’ha representat a Tàrrega en la (de moment) única actuació prevista a Catalunya.

Joan Fuster, un dels intel·lectuals catalans de referència la segona meitat del segle XX, va saludar l’aparició de la Nova Cançó amb entusiasme i va apadrinar grups i cantants amb diversos escrits. L’any 1963 ja va redactar la primera biografia de Raimon i va escriure sobre Al Tall, Ovidi Montllor o Lluís Llach, entre molts altres. Pau Alabajos ha furgat entre tots aquests escrits i n’ha extret les respostes a una entrevista imaginària. Entremig, hi interpreta en directe deu peces referencials de la Nova Cançó, que a l’espectacle representa que sonen pel tocadiscos de Joan Fuster.

L'actor Alfred Picó és un Fuster excels, irònic quan convé i sobretot creïble, molt creïble. Lara Salvador és Teresa Baixauli, la periodista que acompanyada del fotògraf Pau Alabajos visita la casa de Fuster un dia d’hivern de 1981.
 
A l'obra, Fuster explica que va escoltar “Al vent” el primer cop que Raimon la va interpretar en públic i narra la connexió amb el cantant de Xàtiva que se’n va derivar. Va contestant les preguntes en un clima de confiança creixent i deixa algunes perles: “Sense la Nova Cançó res no seria com és; de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”; “les revolucions no es fan amb cançonetes, però les cançons acompanyen les revolucions” i “els Fragues passen; els Llachs perduren”. El més impactant per a l’espectador és que totes les respostes de Fuster són d’abans de 1981, i tot i així, en moltes qüestions segueixen tenint una actualitat alarmant.

Estava previst que Feliu Ventura, Mireia Vives, Cesk Freixas i Sandra Monfort acompanyessin Alabajos en la interpretació de les cançons ahir a Tàrrega, però problemes de salut de diversa índole van fer que només Monfort pugés a l’escenari. Tot i això, el resultat artístic (també pel que fa a la interpretació de les cançons) va ser de gran qualitat. Un quintet (violí, violoncel, guitarra, teclats i bateria) va vestir de nou els temes amb uns arranjaments meticulosos que van sonar frescos i actuals, però que no van alterar la intenció inicial dels autors d'unes cançons que, quatre dècades després de ser presentades, segueixen formant part de l'imaginari del país.

Pel que fa a l'obra estrictament teatral, Alabajos n'ha sabut trobar el tempo just, alternant l’interès intel·lectual amb l’entreteniment i aconseguint que l’espectacle s’acabi quan encara el públic té ganes de més.