El barceloní Xavier Carles presenta aquest dimecres un disc amb versions catalanes de Léo Ferré: Jo et dono (Microscopi, 2022). Es tracta d'una petita col·lecció de 15 adaptacions catalanes del cantant monegasc signades pel mateix Carles i arranjades, en la seva majoria, per Xavier Batllés. Enderrock.cat ofereix l'estrena del primer clip del disc, justament el que dona nom a l'àlbum. Hem parlat d'aquesta cançó, i de tot el disc, amb Xavier Carles.

Explica'ns perquè has triat aquesta cançó com a nom del disc i primer avançament.
És una cançó molt potent que descriu l'ambient Ferrerià. Està dedicada a la seva darrera dona, la Marie Ferré, una dona de Salamanca que va ser qui li va donar sentit creatiu i que és la mare de Mathieu Ferré. És una declaració d'amor amb molta força. Va pujant mitja octava cada dos versos… A més, l'hem posat com a títol del disc perquè el trobo bonic i generós.

Et coneixíem amb projectes vinculats a la poesia. Cantar Léo Ferré és seguir pel camí de la poesia…
Sí. Ferré escrivia textos que recitava. Va escriure llibres de poesia, va musicar poetes… Els seus textos són molt poètics, d'una poesia surrealista i onírica… Adaptar-lo no és gens fàcil. Fa quaranta anys que ho faig…

Com vas descobrir Léo Ferré?
A principis dels vuitanta i va ser un enamorament sobtat. Va ser a casa del flautista Quim Ollé, amic meu. Tenia discos d'estranquis, d'aquells que es portaven d'Andorra o de París. Em va posar "Franco la muerte" i se'm van obrir les portes del cel. Té una manera molt interessant de dir les coses i és capaç d'inflexionar cada paraula… A partir d'aquí vaig començar a viatjar i portar discos.

Té vigència cantar Ferré el segle XXI?
Cantar Ferré o cantar qualsevol cosa que desperti la intel·ligència en aquest país és una mica utòpic. Però és una satisfacció personal. El seu missatge és molt potent. Era un tio anarquista i té cançons brutals: "Els anarquistes", "Ni déu ni amo"…

Has tingut en compte les altres adaptacions que s'han fet d'ell en català?
Sí. El Miquel Pujadó em va enviar les versions que havia fet ell. Jo he intentat no allunyar-me del missatge original i això és molt difícil si vols respectar la mètrica, el ritme, la rima… Però en aquests quaranta anys he anat adquirint un bagatge que m'ha permès no allunyar-me del contingut respectant les formes. Hi ha cançons que he trigat anys a acabar-les.

Hi haurà més Ferré en propers discos?
Aquesta és la idea. Al meu anterior disc, Ànima nua (Microscopi, 2021), hi ha un Rimbaud i un Baudelaire amb música de Léo Ferré. Llavors ja vaig demanar permís al fill de Ferré, que és qui ara en gestiona els drets. Li va encantar el projecte i també li ha agradat el nou disc. M'agradaria fer un segon volum amb peces més conegudes. En aquest disc m'he centrat al repertori dels anys setanta.