Com resa el seu eslògan, el Vida no és un festival. O almenys, no un d’habitual. El seu públic és fidel, per la programació, la localització i l’ambient, i divers quant a generacions. Un lloc on tant s’hi poden veure parelles al voltant de la seixantena, pares i mares amb fills, passejant-se entre concerts amb cotxets o asseguts en pareos a l’ombra, com joves que just han deixat l’adolescència enrere. Un lloc d’espais i tallers per a infants, pícnics, paradetes de roba i bijuteria, cartells anunciats en un panell d'aeroport, concerts de petit format i d’altres de multitudinaris. This is not a festival.

En la seva darrera jornada, el Vida va incorporar un escenari nou, pensat expressament per al gaudi dels vilanovins. En un horari de vermut i amb entrada gratuïta, el restaurant del port La Daurada va acollir cinc actuacions: començant pel pop de butxaca de Ven’nus i l’electrorumba de Habla de Mí en Presente, i seguint amb Iris Deco, Sports Team i Machina DJ.
 
A la tarda, a les 17:30h, començava la programació a l’habitual indret del festival, la Masia d’en Cabanyes, amb un espai ampliat i més escenaris, en comparació amb la darrera edició encara pandèmica. El quartet de pop mallorquí Alanaire va donar el tret de sortida a la tarda, demostrant que la seva dolçor no està renyida amb la força de la seva interpretació i de les seves lletres, amb temes del seu primer llarga durada -Albor (Promo Arts Music, 2022)- com “Mirall del futur”, “Desitjau-nos sort”, i la darrera i empoderadora “Reviure”.

En acabar el concert, pocs metres més enllà, Amaia Miranda apareixia ja dalt d’un escenari que imitava una barqueta blava de pescadors, amb peixos voleiant al vent dalt del seu cap. La guitarrista i cantautora basca, establerta a Barcelona des de fa anys, va començar la seva actuació amb 15 minuts instrumentals -els seus Output (autoeditat, 2020)- que van servir, en primer lloc, de netejador de paladar i introducció al seu món intimista, i en segon lloc, per fer palesa la seva mestria a les sis cordes. Una aturada del mundanal ruïdo, rodejats d’arbres i bressolats per la guitarra i les veus de Miranda. Després, però, en prou feines va tenir temps per repassar el seu llarga durada de debut, Cuando se nos mueren los amores (Vida Records, 2022), del qual, no obstant això, va tocar alguns dels temes més celebrats i en va fer cinc cèntims per als curiosos que s’hi havien apropat encara sense conèixer-lo. Hi va interpretar, amb la professionalitat i experiència d’algú que fa anys que volta pels escenaris, però amb el repte de plantar-s’hi sola, “Animal”, “Hay una voz”, “Atlas, “Cuando se nos mueren los amores” -que va confessar que va fer inspirada per la celebrada sèrie de Phoebe Waller-Bridge Fleabag- i “Free Soul Girls”.
 
La tarda va fer un gir de 180 graus amb la proposta de l’emergent Ariana Abecasis, que va presentar el seu projecte entre el pop indie melancòlic i la música urbana recollit al debut Adiós, no es para siempre (Luup Recors, 2021). I llavors, el Vida va parar, per recordar una de les grans vides que han desaparegut enguany: Pau Riba, qui hauria d’haver tocat al festival enguany. D’acord amb el seu fill, Caïm Riba, la direcció del Vida va fer “una dedicatòria a Pau Riba; etern, ara i sempre” fent sonar dos temes del seu cabdal i emblemàtic Dioptria (Concèntric, 1969-70): “Cançó 7a en colors” i “Noia de porcellana”.

En acabar, a escassos metres començava un grup a qui es considera deutor, precisament, de Riba: La Ludwig Band. El concert dels guanyadors del Premi Enderrock 2022 a millor disc de l’any segons la crítica va ser, sens dubte, un dels més sonats de la tarda. En un escenari massa petit pel públic que van atraure -que es va anar arreplegant als voltants, omplint El Bosc del Vida-, el segon millor grup d’Espolla (com diuen ells), va fer una actuació de matrícula. Deixant lliure la seva faceta teatral, i combinant diversió amb balls i una tècnica sempre cuidada, van inaugurar la festa d’ahir. Amb la seva contundència musical i el seu costat més còmic i encomanadís, ens menys d’una hora van repassar els seus temes més celebrats fins ara i claus en el seu repertori en directe: “Ara què la passa? (Monsieur Important)”, “Marta” i “Cançó num.8 ‘Te’n recordes?’” -Al límit de la tonalitat (The Indian Runners, 2020)- i “Les calderes d’en Pere Buteru”, amb referència a Vilanova -del debut La Ludwig Band (El Cuartelillo Records, 2020)-. Del darrer i guardonat disc -La mateixa sort (The Indian Runners, 2021) van tocar “S’ha mort l’home més vell d’Espolla” (amb cameo del tècnic de so Pau Esteve, obrint-se pas entre el mar de públic congregat com Moises, per tocar-hi l’harmònica), “30 monedes” i “El fill del rei”, amb una coreografia que la banda, com si fossin animadors infantils o monitors de zumba, va fer ballar a un públic, entregat i disposat a tot -fins i tot, a tirar un tanga a l’escenari en el moment de tensió i silenci quan Quim Carandell canta “silenci tots...que arriba el rei”-. Ja són tota una boyband.
 
I sense descans entre uns i altres, a les 20:40h pujaven dalt l’escenari Lluís Cabot i companyia. Sempre encertat, Da Souza va fer un concert impecable sota els últims raigs de sol del dia. Hi van repassar el bo i millor dels seus darrers treballs: “He sortit de casa”, “Pedres i pals” i les sempre celebrades “Metres per segon” i “Salsa agredolça” -Salsa agredolça (Bubota, 2020)-, “Pep” -Boleros (Bankrobber, 2021), “Finals” -Futbol d’avantguarda (Famèlic, 2018)- i la nova “Fotogrames”, avançament del pròxim disc. No obstant, es van excusar per no poder tocar “24/7”, la seva més novíssima cançó, que encara no han pogut assajar, amb la promesa de presentar-la en directe, amb tot el disc, a la tardor. Paral·lelament, a l’altra punta de festival, el reputat productor de Castelldefels Alizzz inaugurava l’escenari principal per presentar-hi el seu treball primer en solitari Tiene que haber algo más  (Warner Music, 2021).

La nit va ser el torn de les propostes més internacionals del cartell. Al voltant de les 23h, a l’escenari principal va aparèixer la banda d’Austin (Texas) Black Pumas. Ràpidament, van demostrar perquè eren un dels caps de cartell d’enguany. Excel·lentíssims, amb una tècnica i un flow envejables, guitarres contundents i encertades i l’espectacular veu d’Eric Burton, van fer ballar tot el públic, balancejant-se al ritme del seu soul psicodèlic amb “Fire”, la conegudíssima i celebrada “Colors” -que irònicament tot de gent blanca de classe mitja-alta va corejar-, i la seva versió de “Sugar Man” -original de Rodríguez-.
 
Una hora més tard, els succeïen al mateix escenari els tres membres de l’esperada formació britànica Alt-J, que acaba d'estrenar el nou àlbum The Dream (Infectious Music, 2022). Sense necessitar cap banda, i amb una força sorprenent per un trio i la veu suggerent i captivadora de Joe Newman, el grup d’indie rock es va fer seu el Vida amb els seus grans hits “In Cold Blood”, una “Ripe & Ruin” amb un inici que ressonava a sea shanty, “Matilda”, “U&Me” i, és clar, l’arxiconeguda “Breezeblocks”.
 
La nit, i el festival, va acabar amb els concerts de Boye i Maadraassoo, que van posar punt i final a tres dies de música, de festa i de totes les experiències que un festival que no és un festival pot oferir, i que va acollir, en aquesta edició, 30.000 persones. Sense aturar-se, el Vida ja ha anunciat tres dels grups que formaran el cartell de l’any vinent -Franc Moody, Alex Amor i dani-, els abonaments del qual es posaran en venda el dimarts 5 de juliol.