El cantant menorquí Cris Juanico porta tota la vida envoltat de música. Es va donar a conèixer com a líder de Ja T’Ho Diré -Premi Enderrock d'Honor de la Música Balear- ara fa tres dècades i va continuar en solitari o formant part de Menaix a Truà en una carrera eclèctica per senders ben diversos. Ara, ha presentat un EP titulat M’enroca (RGB Suports, 2022) i està a punt de descobrir el magne projecte amb l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears Altament sensible (RGB Suports, 2022), que dona una nova dimensió a les cançons més significatives del repertori. Amb l’excusa del nou disc, hem fet un viatge a les arrels per tal d’endinsar-nos en la seva manera d’entendre la música.



Has gravat discos de pop-rock, de jazz, de música tradicional, de cançons infantils. Musicalment, com et definiries?
M’agrada definir-me com un ‘cançonador’, un músic que fa cançons. Dec ser un cantautor per la meva manera d’entendre la música, però prefereixo jugar amb altres visions. Penso que, en el fons, la música no és només del creador sinó també de qui l’escolta i la interpreta.

Si t’ho haguéssim preguntat fa 25 anys, ens hauries dit que eres un rocker?
Segurament, i encara ho som. Però mira, ara tinc un fill de 18 anys. Quan en tenia 9 o 10, no li agradaven les gambes. Li van començar a agradar als 14. Vull dir que els gustos i el plaer de les coses també són qüestió d’educació i sempre en podem aprendre. La música és un llenguatge en què l’emoció la posen les persones. Actualment, es fan moltíssimes músiques amb màquines, però tothom busca que sembli que ho han fet persones. 

Quin va ser el primer contacte que vas tenir amb la música?
La música l’he mamada de tota la vida. No tinc cap record precís d’un moment exacte. El meu pare era un músic que tocava el clarinet i el saxo en una orquestrina a la Menorca de finals dels anys cinquanta. Un amic seu tenia un tocadiscos i algun disc. A més, escoltaven la ràdio i després anaven traient les cançons d’oïda. El primer conjunt on va tocar va ser un quintet sense contrabaix: bateria, piano, clarinet, guitarra i veu, perquè sempre deia que ‘on hi hagi la bona mà esquerra d’un pianista, què hi ha de venir a fer un baixista?’. Penso que jo vaig néixer sentint música. Als 5 anys, els Reis Mags em van portar una guitarra espanyola petita i a casa em van ensenyar a posar-hi els dits, amb un Do Major, un La menor, un Re menor i Sol sèptima. I amb aquestes notes, si les tocava seguides i amb un cert ritme, sonava “Perfidia”, la primera cançó que vaig aprendre.
 
Tocaves amb la família?
I tant! Encara toquem. No us podeu imaginar els sopars de Nadal que feim! Sempre surten guitarres. El meu germà toca la guitarra; la germana, guitarra i piano; el cunyat, piano, guitarra i trompeta; el fill i els nebots, també... De fet, el guitarrista de la banda, Quim Ribó, és fill de la ma germana. Toquem de tot, de cançons tradicionals a versions de tot tipus, inclosos Ja T’Ho Diré. 

Recordes el primer concert a què vas anar?
A part de les misses de diumenge, on també hi havia música, el primer concert em va impressionar molt. Va ser a Ciutadella, al pati de l’Escola des Born, amb Max Sunyer Trio, i el baterista Salvador Niebla, que era molt jovenet. Un dels organitzadors, que recollia i acompanyava els músics a l’aeroport, era ‘Sente’ Fontestad, que després va ser el bateria de Ja T’Ho. Jo tenia només 9 anys, no hi havia ni escenari, però va ser la primera vegada que vaig dir ‘uau, això m’agrada!’.

I la primera cançó que vas compondre, quina va ser?
D’açò sí que no me’n record. “Ei, Joan” és la primera cançó dels Ja T’Ho Diré en què vaig participar. La lletra és d’en Jesús Moll ‘Fly’ i és la primera en què vaig treballar en la melodia. Abans d’això, havia fet alguna música per a la primera banda que vaig tenir, que es deia Caca’s Power. Però no record quina va ser la meva primera cançó. És que ja fa molt de temps, de tot açò! En total, amb aquella primera banda vaig tocar-hi des del 1984 fins a l’estiu del 1985.

O sigui, va ser la prèvia de Ja T’Ho Diré?
Ja T’Ho Diré va ser una fusió de diferents grups que funcionaven per Menorca. El 1985 vaig anar-me’n a estudiar a Barcelona i m’hi vaig estar un any i mig, fins al gener del 1987. L’estiu anterior, dos dels membres de Caca’s Power es van ajuntar amb músics d’Indecisos i van agafar en Sente de bateria, que llavors tocava en una orquestra. Quedaven un dia a la setmana per assajar. Al principi no tenien nom ni van fer cap concert. El gener del 1987, quan vaig tornar a Menorca, m’hi vaig afegir i al cap d’un mes va sortir el primer concert. Així va néixer Ja T’Ho Diré. Jo vaig ser al primer concert, però no cantava, feia una mica de comodí, tocant percussions, suplint el bateria o el guitarrista si no havien pogut venir… Quedàvem un parell de cops entre setmana i el cap de setmana tres o quatre hores més i fèiem cançons i soroll. Ens ho passàvem molt bé. No érem un grup d’amics que després sortíem junts, perquè cadascú tenia el seu cercle d’amistats.



I com vas acabar convertit en el cantant del grup?
Moltes vegades els cantants titulars no venien als assajos i jo era qui acabava cantant el repertori. Cantar ja m’agradava, però mai de la vida m’havia passat pel cap arribar a ser el cantant d’un grup. Va ser un accident dels bons que passen a la vida i que els acceptes amb naturalitat.

Quins moments especials recordes?
En diria dos. Un és quan van arribar els exemplars del primer LP, el 1990. Era un disc que compartíem amb una altra banda, Ferris. Fèiem 10 o 15 concerts l’any i veure aquells primers vinils va ser la satisfacció més gran. Record el cuc a l’estómac abans d’obrir els paquets. Llavors vam fer uns quants concerts molt bons i ens vam plantejar marxar de l’illa. I, per jo, aquest és el segon moment: quan ho vam posar sobre la taula i tots cinc vam ser valents i vam dir ‘som-hi!’.

Enyores l’etapa de Ja T’Ho Diré?
Enyorar-ho, no; ho record i em qued amb els bons moments i amb tot allò que em va aportar, com a persona i també com a músic. Van ser uns anys molt intensos, en algun dels quals vam arribar a fer 90 concerts, que és una bogeria. També he de dir que tenc molt clar que si no fos per Ja T’Ho Diré no em dedicaria a fer música. No tenc nostàlgia, però de tant en tant m’agrada recordar aquella etapa i contar batalletes, que en tenim moltes. Ja T’Ho Diré va durar una mica més de deu anys i ja en fa prop de vint que cant en solitari. No ho puc enyorar perquè era massa intens, massa passional.
 
Quan et mires aquell jove Cris Juanico, què en penses?
Veig una persona amb poca experiència, però segura de si mateixa, de les seves capacitats i limitacions. Veig un músic que encara no estava fet. Vam aprendre un seguit de conceptes que no ens podrien ensenyar mai a cap escola. Anàvem pel món amb molta innocència. Aquell jove inexpert tenia moltes ganes d’aprendre i buscava suport en els seus companys, que eren una mica menys joves, però també inexperts, i que també tenien moltes ganes d’aprendre.

Vas tornar fa vint anys a l’illa de Menorca i amb el temps has convertit el teu estudi en un petit centre cultural.
Quan vaig tornar a Menorca, vaig voler seguir fent la mateixa feina que practicava a Catalunya, com ara la producció musical i els enregistraments. Fins aleshores a Menorca només hi havia un estudi de gravació i cap segell mínimament important. Vaig voler establir un pal de paller per poder seguir fent produccions i poder dedicar-me a compondre… A més, també vaig voler editar les produccions musicals de l’illa. Tinc debilitat pels músics i sempre he mirat de donar un cop de mà a aquells que he vist que tenien talent. Per açò em consider un agitador cultural, perquè la cultura s’ha de provocar i cal donar altaveu als creadors.