Entrevistes

Ja T'Ho Diré: «La nostra història donaria per a una sèrie de Netflix»

Parlem amb la banda menorquina sobre la seva trajectòria amb motiu del Premi Enderrock d'Honor de la Música Balear 2022

Cris Juanico: «No enyor Ja T’Ho Diré, era massa intens, massa passional»

| 29/11/2022 a les 18:30h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, entrevistes, Ja t'Ho Diré, edrbalears
Ja T'ho Diré
Ja T'ho Diré | Juan Miguel Morales
El Teatre Principal de Palma es va rendir als peus del grup menorquí Ja T’Ho Diré amb una llarga ovació quan el 4 de novembre van rebre el Premi Enderrock d’Honor de la Música Balear, un reconeixement al grup històric més important, pioner i influent del panorama musical balear dels darrers 50 anys. Per una nit, els cinc components originals van tornar a pujar a un escenari, tot i que aquesta vegada no van tocar. Trenta anys després del seu primer disc, És blau es fester (PDI, 1991), i dues dècades després de la dissolució, vam demanar-los el llegat de l’etapa de banderers del ‘rock mediterrani’ i les sensacions d’una banda que és autèntica llegenda i patrimoni de la música catalana.



La història del naixement de Ja T’Ho Diré és molt particular. Com vau començar?
Jesús Moll ‘Fly’: En Titi Saurina i jo érem amics que havíem tocat en altres grups com Indecisos i Pols. De fet, hi va haver un punt en què ja érem una colla de deu o dotze músics i al pujar a l’escenari anàvem canviant entre tres o quatre bateries i tres o quatre guitarres, segons es donava el cas.
Sebastià ‘Titi’ Saurina: Llavors en Fly i jo assajàvem al local al costat del nostre bar de referència, mentre que en Cris venia dels Kaka’s Power i en Sente de Si Fa Sol, que en aquell moment encara actuaven. Nos vam anar trobant allà, i la veritat és que ja teníem algunes cançons fetes o mig començades.

Éreu un grup obert on qualsevol músic de l’illa es podia incorporar?
Cris Juanico: No tant de l’illa com sí de Ciutadella. Érem pocs i mos coneixíem tots.
J.M: Ens agradava fer cançons pròpies, com ara “Mirall màgic”, “El último verdugo”, “Es vell pescador”...
C.J: Eren cançons de l’etapa anterior a Ja T’Ho Diré i ja tenen prop de 40 anys. “Mirall màgic” és un tema d’Indecisos, del 1983 o 1984, i això demostra que en aquella època a Menorca ja es feien cançons en català.
S.S: Bàsicament, tota aquella colla quedàvem per assajar. Teníem un bolo cada sis mesos –o cada tres si estàvem de sort– i per tant ens dedicàvem a assajar fins als concerts.

Però encara no teníeu nom...?
C.J: No. Un dia vam pactar un concert a una discoteca que es deia Lateral a altes hores de la nit. Al cap d’uns dies vam veure cartells que anunciaven el concert d’un grup que es deia Ja T’Ho Diré i que actuava a Lateral a la nostra hora. Ens preguntàvem qui era aquell grup. Es veu que ens havien demanat el nom i ens els havíem tret de sobre! Bé, o això ja és part de la llegenda del grup. En aquell concert encara no hi havia en ‘Charly’ Pons. Teníem dos cantants i un altre bateria. De fet, tal com explicàvem, érem un col·lectiu de músics que entraven i sortien.
J.M: Al principi érem molts i es va anar filtrant, filtrant, fins que vam quedar els cinc. Vam passar de ser un grup d’estar per casa a tenir un projecte amb cara i ulls.
S.S: Era un moment superespontani. Érem joves i teníem moltes ganes de fer coses.
 

Ja T'ho Diré Foto: Juan Miguel Morales


Quan vau consolidar-vos com a quintet?
C.J: Va ser el maig o juny del 1989, quan ens vam presentar al Palma Rock. No vam arribar a la final i el cantant que teníem ho va deixar. Vam seguir assajant i jo vaig passar a cantar. Es veu que teníem un concert contractat a Sóller per Sant Bartomeu i pensàvem que l’anterior cantant ja l’havia desdit...

I no ho havia fet? 
C.J: No! El dia abans van trucar a en Sente i li va dir que ens esperaven i que Sóller era ple de cartells del concert. Vam agafar un vaixell fins a Alcúdia i d’allí en cotxe per la Serra de Tramuntana. El túnel encara no existia. Vam tocar i vam triomfar.

I ja vau començar a pensar en un disc.
C.J: Va entrar en Charly, vam estabilitzar la banda i va sorgir la possibilitat de gravar un disc compartit amb Ferris.
Carles Pons ‘Charly’: En el moment en què vaig entrar, en Cris ja es dedicava només a cantar i jo tocava guitarra i percussions. Vam consolidar la formació i vam a gravar les primeres cançons.
C.J: El vam gravar el gener de 1990 i el vam rebre a l’abril. Amb el disc sonant a la ràdio, aquell estiu vam passar d’actuar davant de 30 persones a fer-ho per a 300. Això ens va fer pensar que si a casa ens feien cas, enfora potser també ens en farien.
J.M: Quan vam tenir el disc vam gravar dues maquetes, una en català (Roquenrels...) i l’altra en castellà (...Y otras hierbas). Volíem marxar de Menorca i tenir material per ensenyar.



Per què volíeu marxar de Menorca?
S.S: Vam decidir marxar perquè a l’illa només podíem fer cinc o sis concerts l’any. Estàvem pensant anar a Madrid o a Barcelona...
Vicenç Fontestad ‘Sente': Vam decidir anar a Catalunya quan vam conèixer el que va ser el primer mànager, Jordi Gratacòs.
J.M: Amb en Cris vam anar a fer contactes a Barcelona i ens vam decantar per Catalunya.
S.S: Vam anar a parar a Biure d’Empordà, a una casa que tenia en Gratacòs.
 

LA BOGERIA DEL ROCK

Com funcionava Ja T’Ho Diré?
S.S: Era una locura, però estàvem complint el somni de sortir de casa i jugar-nos-la.
C.J: Mai no vam haver de prendre cap decisió a vida o mort.
J.M: El que sí que vam aconseguir va ser viure una situació en què tots estàvem satisfets amb el que fèiem i el que volíem, que era viure de la música i fer concerts.
C.P: A tots ens agradava la música i vam estar d’acord de marxar a Catalunya. Va ser una decisió presa de manera natural.

Cadascú feia les seves cançons i després les posàveu en comú?
J.M: Un poc de tot. No teníem interioritzat el concepte de propietat de la creació.
C.P: En realitat a Ja T’Ho Diré hi havia tres compositors: en Fly, en Titi i en Cris.
C.J: Mai vam crear una cançó al local d’assaig tots junts. Vam entendre que el millor era que cadascú es dediqués a compondre. El primer àlbum, És blau es fester (PDI, 1991), inclou cançons fetes a Menorca. El segon, Dos o tres (Música Global, 1993), ja és meitat i meitat. I el tercer, Moviments salvatges (Música Global, 1995), són temes fets a Catalunya i coincideix que érem un grup amb plena dedicació. És a dir, a l’illa teníem altres feines i dedicàvem a la música el temps que podíem, i en canvi a Catalunya la feina principal va ser la música.
S.S: Moviments salvatges són cançons escrites a Catalunya, però mirant a Menorca. Per mi, compondre una cançó era una cosa nova, tot i que abans n’havia fet alguna amb en Fly, ell la lletra i jo la música. Vam ser autodidactes, tant a l’hora de compondre com de tocar.
V.F: A més, vam tenir el primer productor, Sergi Fecé, que també hi deia la seva.


El vostre gran èxit va ser “Si véns”, amb lletra i música de Sebastià Saurina.
C.P: “Si véns” encara no l’havíem compost, i recordo que va a estar a punt de no entrar.
V.F: Va ser l’única que no vaig gravar.
C.J: D’aquesta cançó hi ha una anècdota molt bona. Va ser la darrera que vam enregistrar i havia de durar quatre compassos més, però tot era analògic i es va acabar la cinta. Al final la vam tornar a gravar escurçada.

La convivència a cinc era complicada?
J.M: No! A més, no va durar gaire. Al cap de sis mesos en Titi va anar a viure a Palamós.
C.P: I en Cris va marxar una mica més tard. Al final vam quedar en Sente i jo. Viure una època tan intensa va provocar que ens féssim més que amics, diria que com germans.
S.S: Va ser una experiència molt important. Fins aquell moment tocàvem junts, però no érem amics íntims. I a Biure d’Empordà vam passar a viure junts les 24 hores!

Qui us va posar l’encertada etiqueta de ‘rock mediterrani’?
C.J: Ens la vam posar naltros mateixos, ens agradava el pop-rock mediterrani. Mai no hem estat conscients de fer un tipus o altre de música, perquè fèiem el que ens sortia.
S.S: Les nostres cançons sempre han parlat molt de la mar, Menorca i els seus costums.
J.M: Érem molt innocents, tot i que el cert és que hi havia algun rif i alguna petita melodia amb aires arabescos…



L’època de Ja T’Ho Diré ha estat el millor moment de la vostra vida?
C.J: Ja T’Ho Diré no va deixar mai de ser un grup de poble, perquè a Ciutadella passaven molt poques coses i l’afició per la música ens va dur a trobar-mos.
S.S: Particularment per a mi ha estat el millor que m’ha passat a la vida, sí
V.F: Hi ha hagut altres èpoques molt bones, però la millor va ser aquesta i especialment el disc Moviments Salvatges. La cançó “Si véns” va fer molt de mal. Els deu anys de Ja T’Ho van ser molt bons. Al principi vam passar penúries, però tot plegat donaria no per a una pel·lícula, sinó per a una sèrie de Netflix!
C.P: Si fas una cosa que t’agrada, funciona i té reconeixement… Què més vols? Trob que sí, va ser un moment màgic.

Què queda de Ja T’Ho Diré?
S.S: Va ser una experiència inoblidable que ens ha marcat la vida, i queden bons records.
V.F: Un dia van entrar on em feien químio cantant-me “Tenc es cor calent”.
J.M: Som on som ara per tot el bagatge que vam acumular amb Ja T’Ho Diré.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.