Entrevistes

Sergi Carbonell: «Estimar és l’únic procés sanador de la vida»

Parlem amb l'exteclista de Txarango sobre el seu primer treball com a cantautor, 'Refugi'

Enderrock Sona de gener amb Lal'Ba, Sergi Carbonell i Jo Jet i Maria Ribot

| 13/01/2023 a les 10:15h
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, txarango, Sergi Carbonell, entrevistes
Sergi Carbonell
Sergi Carbonell | Michal Novak
Trobar-se la veu, arrencar un projecte, fer front a la por. Sergi Carbonell va estar una dècada a les tecles, la composició i els cors de Txarango, i després del llarg viatge va decidir continuar fent música, però en solitari. Per al músic de Ribes de Freser no ha estat fàcil desfer-se de les inseguretats, però ha trobat un espai des d’on assumeix el paper de cantautor amb el seu nou Refugi (Halley Records, 2023), una dotzena de cançons que baixen com un riu i parlen d’amor, de fragilitat, de pobles en lluita i, per sobre de tot, d’estimar-se a un mateix. La seva nova etapa s’ha gestat durant un any i la compartirà amb el públic en una gira poètica per teatres i auditoris.



Txarango es va acomiadar amb el disc 'El gran ball' (Halley Records, 2021), el juny del 2021. Què has fet des d’aquell moment?
Quan vam acabar amb Txarango no volia posar-me a fer coses per inèrcia. No tenia clar si fer música era el que em venia de gust. Vaig deixar el pis on vivia a Taradell, vaig llogar un traster per guardar-hi les coses i me’n vaig anar a les Canàries per saber què havia de fer a partir d’aleshores. La música és molt important per mi, però moltes altres coses em podrien fer feliç! Pensava que si m’hi dedico és perquè ho vull fer.



Què hi vas trobar, a les Canàries?
Hi vaig ser uns mesos, sense tocar cap instrument, fent surf. Després vaig estar rodant per Espanya amb bicicleta, i al tornar vaig experimentar un procés d’enamorament per la música un altre cop. Durant nou mesos no havia tocat cap guitarra! Vivim en una societat on tot va molt ràpid. No ens parem a pensar i a ser honestos amb el que volem, anem fent i acabem sent infeliços.

Com et vas reenamorar de la música?
Quan estava en la roda de discos i gires, no em plantejava res més. Creia profundament en la música, perquè era el nostre projecte vital. La decisió de tancar el capítol em va permetre veure que podria fer el que volgués. Amb Txarango hi tenia un compromís humà, emocional i econòmic, perquè hi havia molta gent que treballava amb nosaltres. El final va ser com un llibre en blanc per decidir què volia fer amb la vida. Podia triar i al final vaig decidir tornar a fer música.

La decisió d’emprendre un camí en solitari com a cantant solista la vas prendre després de l’adeu a Txarango, però hi havies donat voltes abans?
Durant l’època amb Txarango, tot el nostre l’esforç estava posat i enfocat en el grup. En paral·lel, però, vaig anar enregistrant discos de piano contemporani. L’últim va ser Ubuntu (Halley Records, 2022), que no té res a veure amb aquest nou projecte. Llavors sentia la necessitat de fer coses diferents, i el contrapunt de tocar el piano sol, molt introspectiu, em complementava el que havia fet amb la banda. Va ser després que vaig començar a treure la meva veu...


I quan vas acabar decidint que et llançaries a la piscina com a cantautor?
Va ser un procés natural. Em va venir de gust començar a tocar amb nous músics, perquè amb Txarango vam estar-hi deu anys i sempre ens relacionàvem amb les mateixes persones. Vaig començar a crear una sèrie de vídeos a Youtube, una mena de live sessions, on convidava gent que ja coneixia, o bé que volia conèixer, perquè m’agradava la música que feien. Vaig fer quatre sessions diferents i a cadascuna gravàvem tres o quatre temes, que eren versions que m’agradaven i també algun tema meu. Va ser a través del procés que em vaig començar a empoderar. Sempre m’agrada trobar reptes nous, experimentar i fer coses diferents, i aquelles petites produccions van ser la llavor del nou disc que presento en solitari.

Empoderar-te per trobar la teva veu com a solista deu haver estat complicat...
Sí, perquè amb Txarango només feia els cors, no havia defensat mai una cançó amb la meva veu. No em considero un cantant, però sempre havia cantat. Va ser un procés d’empoderament de la meva veu, de sentir que podia fer-ho i de compartir-ho amb els altres. Com que no em veia gens preparat per fer-ho de cop, les live sessions em van ajudar a assimilar-ho. Ha estat un procés per superar les meves pors i inseguretats, perquè patia la síndrome de l’impostor. De fet, el disc parla de mostrar-se fràgil. De vegades sembla que, quan estàs en una situació de cert ‘èxit’, hagis de mostrar-te com l’estereotip de masculinitat, com un home fort, quan en realitat, al final, som persones amb els nostres dubtes, les nostres incerteses i les nostres fragilitats. No hi ha gaire gent que ho mostri, i per això volia explicar que jo també camino per una corda fluixa.

Ara ja t’hi consideres, de cantant?
De moment em considero un compositor que ha fet un disc [RIU]. Se’m fa estrany imaginar-me així, perquè em penso com a músic. Estic en el procés de reafirmació.


Com a compositor, ha canviat la teva manera de crear cançons?
El que passava amb el funcionament de Txarango és que era un treball en equip. De manera que jo podia plantejar una cançó però el resultat final poques vegades era el mateix que havia proposat al principi, l’anàvem construint sobre la marxa. Ara les cançons no han passat per aquest procés, surten de mi i jo sol arribo al resultat final. M’hi sento molt més identificat perquè canto el que vull dir, dic el que em remou i sento, i tot el que canto és molt de veritat.
 

EL MOTOR DEL REFUGI

El motor de 'Refugi' ha estat intentar superar les teves pors?
No crec que la por hagi mogut el disc, o com a mínim he intentat que no el condicionés. No volia penedir-me de res ni que la por decidís per mi. He caminat cap a un objectiu final i ho he anat gestionant buscant suport en les persones que m’han ajudat.

Aleshores, l’impuls te l’ha donat l’amor? Moltes cançons parlen d’amor.
Suposo que sí, perquè l’amor és el motor del món. El capitalisme ens intenta fer creure que són els diners i el poder, però no és veritat. L’únic procés sanador és estimar, per tant crec que aquest ha estat el motor del disc, de la meva vida i del món.

Com l’entens, l’amor?
Un dels passos més importants per ser feliç és estimar-se a un mateix. És molt difícil estimar els altres si no t’estimes a tu mateix. Parlo d’un amor que siguin ales, que alliberi, que no sigui possessiu, que acompanyi, que ens faci millors, que no condicioni, que no marqui el camí, sinó que ens regali tots els camins i que els puguem viure junts... amb una parella, un pare, un amic. Afortunadament, no hi ha la mateixa visió de l’amor i de les relacions humanes ara que fa vint anys. Encara som en el camí, fins i tot els que intentem fer-ho millor ens equivoquem i anem per viaranys pantanosos, però suposo que és part de l’aprenentatge col·lectiu.


Quin és el millor refugi?
Des de l’inici tenia molt clar que el títol del disc seria Refugi, gairebé des del subconscient. Un refugi plantejat en plural perquè pot ser una persona, un lloc, una cançó o un record que de vegades ens rescata. Vivim en un món molt agressiu i inhumà, de manera que trobar aquests espais segurs és vital i necessari. I, després de donar-hi voltes, vaig arribar a la conclusió que el refugi més important és un mateix. L’únic a qui has de passar comptes i amb qui és més important i complicat ser honest és amb un mateix. Ha estat un procés d’introspecció, de revisar-me, de posar-me davant del mirall i preguntar-me qui soc i què vull per poder canviar patrons.

Has viatjat molt pel món, sobretot amb projectes socials d’esquerres i transformadors. Amb Txarango vau anar al Sàhara Occidental, Palestina i Grècia, entre altres llocs. Mantens aquesta faceta?
Totes aquestes que cites van ser experiències molt intenses, perquè com a grup vam fer molts viatges. Ara, sent tot sol he de començar a construir-ho des d’un altre lloc i veure com continuar el camí.
 

Sergi Carbonell Foto: Michal Novak


Però tens projectes amb perspectiva?
Potser marxaré amb uns pallassos a una comunitat indígena de Chiapas, a Mèxic. Abans em sentia més segur amb el col·lectiu, però continuo tenint la necessitat de veure món. I en el meu entorn també hi ha la necessitat de fer petits passos per deixar un món millor que el que hem trobat.

D’aquests llocs que dèiem, a més de l’experiència humana i política, te n’has emportat també l’univers sonor!
Totalment! El disc inclou una cançó molt brasilera, “Millor junts”, inspirada en la temporada en què vam estar al Brasil fent una gira per les comunitats indígenes, anàvem a faveles i fèiem classes de percussió. Marcel Lázara, per exemple, també va anar al Brasil amb Júlia Arrey i en va sortir el disc Pedalant endins (Halley Records, 2018). I, a més, amb Txarango també vam ser a Colòmbia i durant una temporada vaig escoltar molt de vallenato i champeta. De cada indret, la música és una part de l’esperit.

“L’hidra” és el tema més polític del treball, que mostra l’empremta que t’ha deixat la lluita del poble zapatista. Per què els has dedicat aquesta cançó?
L’any passat va venir un grup de zapatistes a Catalunya i vaig estar amb l’Escuadrón 421, que van ser el primer d’arribar al Port de Barcelona. Van fer un trajecte amb vaixell que va ser el camí contrari del que havíem fet els conqueridors quan vam anar a Amèrica. En el viatge a Europa havien d’anar a París per trobar-se amb diversos col·lectius, i necessitaven un taxi. Els vam portar amb la furgoneta de Txarango i vam conviure amb ells a la Cartoucherie, una fàbrica de creació on treballen cinc companyies de teatre. Vam dormir en un teatre antic, vam ser uns dies amb ells, i d’aquí en va sorgir aquesta cançó. Ells parlaven de l’hidra capitalista, un monstre que té molts caps, i el resultat ha estat una cançó totalment anticapitalista.


De fet, tot el disc és anticapitalista?
Sí, perquè “Refugis i intempèries” també en parla com a contraposició d’idees. El capitalisme ens proposa viure com a persones a la intempèrie, i els refugis són els col·lectius que creen i teixeixen altres mons possibles.
 

UN ANY DE COMPANYIA

El teu 'Refugi' l’has construït al llarg d’un any, a molts llocs i amb diverses persones. Quin ha estat el procés?
L’he viscut de manera relaxada, i no m’he tancat a res. Per exemple, vaig coincidir amb el productor d’Oques Grasses, Joan Borràs, i com que m’agrada molt el que fa, vaig dir-li de treballar junts i vam estar dues setmanes construint temes. Com que ja havia gravat les cançons a casa, ell després les va mesclar. I també vaig treballar molt bé amb Arnau Figueres. No volia tenir un calendari, anar tard ni estar estressat. M’ha agradat fer el disc amb molta gent diferent i l’he enregistrat en diversos llocs, com per exemple a l’antic local d’assaig de Txarango, a casa del mateix Arnau o a l’estudi d’Ivan López, que havia estat saxofonista amb el grup.

De col·laboracions, en canvi, només n’hi ha una, amb la cantant menorquina Anna Ferrer. Per què ha estat l’escollida?
Des del principi vaig veure que la cançó “Al mar” l’havien de cantar dues persones, perquè és una conversa. Justament aquest tema l’ha produït el compositor Dani López, que viu a Olot com jo, i ell també va veure clar que l’havien de cantar dues persones. El que fa l’Anna Ferrer m’agrada molt; té molt de talent i és molt original. Com que ja es coneixien –han treballat junts a l’Orquestra de Música d’Arrel de Catalunya (OMAC)– ho vam plantejar i ha quedat molt bé.


Com seran els directes?
És un disc tranquil i em venia de gust un format de teatres i auditoris, de manera que la gira de presentació està pensada expressament amb aquesta intenció. Segons aquestes coordenades no farem els típics concerts de festa major, perquè ja ho he viscut. A més, el darrer any he fet recitals amb El Pot Petit, m’he unit a una producció per a teatres com a guitarrista i multiinstrumentista. És un espectacle molt poètic, amb titelles, que m’ha agradat tant que he decidit que els concerts del disc siguin amb la gent asseguda, perquè en gaudeixi tranquil·lament. Ho estem treballant amb el dramaturg Joan Arqué, que farà la direcció de l’espectacle, amb la voluntat que tingui un punt cuidat i sensible.

El referent poètic i teatral et deu venir de família. El teu pare és director i professor de teatre i ja heu fet projectes junts.
Amb el meu pare hem fet recitals de poesia, amb el nom d’Els Carbonell. Fins ara no havia fet mai res en aquest camp, li tinc molt de respecte i m’ha agradat! He pogut actuar, fer coses noves i no estancar-me, ha estat un aprenentatge molt gran.

Què n’esperes, d’aquest disc i de la nova etapa com a cantautor?
Espero que em porti a viure coses noves, que em faci créixer. Encara no sé què suposa conduir un concert, però espero aprendre’n. Vull compartir-ho, que vingui gent a tocar i a cantar, i que tot sigui fàcil. Tinc ganes de veure com reacciona el públic amb la meva proposta, crec que s’emocionarà. M’agradaria que la gent trobi un refugi als concerts.
 

Sergi Carbonell Foto: Michal Novak

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.