Entrevistes

Boye: «Al disc hi ha una cara A més sarcàstica i una cara B més poètica»

Parlem amb el cantant barceloní sobre el darrer disc, ‘A dónde vais?’

| 19/04/2024 a les 13:30h

Boye
Boye | Javier Castán
El 2020, l’artista David Menéndez va fer un pas endavant per iniciar la seva carrera musical amb el nom de Boye. Des d'aleshores, ha combinat aquest projecte amb la seva altra passió, el món de l’actuació, apareixent en diferents sèries i pel·lícules, com Jo mai mai de 3CAT, o l’obra teatral Jauría. Ara, publica el primer àlbum d’estudi del barceloní, A dónde vais? (Vida records, 2024), un disc que relata la cruesa de la vida des del sarcasme i la ironia que caracteritza Boye. En parlem amb ell. 



En quin moment neix a Boye?
La música està a la meva vida des que tenia 13 anys, que ja componia temes. Aleshores feia rap amb un grup que tenia amb quatre amics més: fèiem freestyle, rapejàvem i improvisàvem. Però quan la cosa es va tornar seriosa, els vaig dir que jo de veritat em volia dedicar a la música, perquè ja feia cinema i teatre, però també volia arrancar el meu projecte com a músic. Llavors em vaig ajuntar amb l’Arnau Vallvé, que ara mateix és el pulmó de Boye, em vaig canviar el nom i vam començar a treballar en una línia diferent del rap pur al qual jo estava acostumat perquè l’Arnau venia de fer música més pop, electrònica. 

I per què Boye? 
Tot ve d'una broma amb col·legues, en realitat. Quan coneixes a algú i te’l trobes pel carrer dius “Oye”, i de broma, sempre fèiem derivacions d’aquesta paraula, com “Boye”. A partir d’això, la gent em va començar a cridar així i em vaig convertir en Boye. Com a raper em vaig començar a dir "Rei David", però la gent em coneixia com a Boye, i m’agradava molt el joc que oferien la "B", la "O", la "Y" i la "E" juntes, així que ho vaig adoptar com a nom artístic pel meu projecte musical. 


Vas engegar aquest projecte el 2020 i ara presentes el primer treball ‘A dónde vais?’. Quina història hi ha darrere del disc?
Amb el disc pregunto “A dónde vais?” a la gent, a la ciutat i a la societat, i veig que estem bastant fotuts. Socialment, estem en un moment molt convuls i la gent està amb ansietat i depressió. Però, així i tot, hi ha un bri d’esperança en la humanitat. I amb el disc jo dic: “Sé que estem fatal, però hem vingut a jugar” o també “Sé que estem fatal, però Vini vidi vici (Vaig venir, vaig veure, vaig guanyar)”. Faig un himne a les motxilles que porta cadascú o a la gent que treballa sense parar. Pretenc agafar aquesta cruesa social, política i emocional, i fer cançons que puguin animar i ajudar a contrarestar aquesta situació en què vivim. 

És per això que utilitzes el sarcasme i la ironia en la majoria dels temes del disc? 
Hi ha una cara A al disc molt sarcàstica, satírica o fins i tot graciosa i lluminosa, i després hi ha una cara B més poètica, que rebusca en llocs més profunds de nosaltres mateixos. Les lletres són una part molt important del meu projecte, he llegit molta poesia, i això volia que es transmetés amb el disc. Però també volia fer entendre que és important que no diguem tota l’estona com de malament estem, ni fer un pamflet polític i social. Volia dir les coses pel seu nom, vacil·lant, però alhora aprofundint, emocionant i fent riure.

“Mochilas”, sobretot en la tornada, recorda a Albert Pla. És un referent musical per a tu? 
Albert Pla és un referent sempre. Per les seves lletres, per la seva narrativa, pel seu sarcasme, per la seva intel·ligència i per tot el que ens ha donat. Per a mi és un geni i tant de bo pugui treballar amb ell algun dia. A “Mochilas” volia parlar de les motxilles emocionals que portem tots a sobre. Però volia tractar tot això des del sarcasme, com ho fa Albert Pla o Pepe Rubianes. Perquè al final la cançó està dient que, sabent que és una càrrega increïble i que mentalment és difícil, el millor que podem fer és buidar-ho tot per tal d’aconseguir la llibertat. 


En aquest disc trobem l’antiego de Boye, “Na”. Fer aquest tema ha sigut una manera de baixar-te del pedestal a tu mateix? 
A “Vini vidi vici” expressava que jo no era ningú, i amb “Na” —que va ser el següent senzill— volia dir que no només no soc ningú, sinó que tampoc sé res. Però, tot i no saber res, m’ho passo bé. Perquè mentre tingui la meva música, ballaré i moure el coll, com diuen els rapers, i potser quan algú escolti la meva música, aquest estil li agradarà. 

"Veni vidi vici" és l'últim tema del disc, però també el primer senzill que vas publicar. Era la manera de tancar la història d''A donde vais?'?
Exacte. Sabia que havia d’anar el primer o l’últim, no podia estar enmig del disc. Però la primera cançó havia d’entrar a la gent, i “Hemos venido a jugar” em semblava un tema més adient. Per a mi, “Vini vidi vici” és una catedral, és tan gran que té el seu propi ecosistema. Comença de manera molt suau, després començo a rapejar, i llavors arriba la festa, la part més electrònica. És una unitat que funciona, estigui on estigui, i com que li volia donar importància també a la resta de cançons, la vaig posar al final. Perquè així tancava el disc amb el meu començament.


En aquest disc també hi ha un antihimne, “Vamos a trabajar”, en què fas referència a la precarietat laboral. És una mica l'antítesi dels set nans de la 'Blancaneu'?
No busca ser l’antítesi, al contrari. He treballat amb moltes referències en aquest disc, una d’elles és Pepe Rubianes, perquè ell va fer un monòleg sobre la feina, sobre quin gust era anar-hi, i jo volia fer-li un homenatge a aquest discurs. Però també tenia present el “Heigh-ho” de la Blancaneu, perquè, al final, Disney és un referent de tots els infants, i jo, a mesura que m'he anat fent gran, m'he adonat que potser no era tan bo. Així que també vaig voler incloure aquesta part més innocent al tema. 

El videoclip està compost de vídeos teus combinats amb altres de gent treballant. Com va sorgir la idea?
Per començar, perquè no tinc diners per fer videoclips i he hagut d’inventar coses des de la precarietat. I es pot ser molt creatiu també, perquè ara amb un mòbil es poden fer meravelles. Aleshores, em va venir al cap la situació d’un grup de WhatsApp entre amics un dia qualsevol de la setmana en què un pregunta “On sou”, i per mostrar-ho, fa una foto o un vídeo avorrit treballant. I a través d'això vas veient què fa cadascú. Amb aquesta idea al cap, vaig demanar a molta gent que m’envies un vídeo de 10 segons de la seva feina, ho vaig ajuntar, i així va quedar. 


Tot i aquesta cruesa de la vida, tot pren un gir quan dius “No estamos tan mal”. 
Hi ha un moment que t’adones que la vida t’està passant per sobre, que tens una motxilla molt pesada i has caigut moltes vegades. Però malgrat tot això, soc una persona molt positiva. Penso que he vingut a aquest món a jugar. M’ha costat molt sortir de la precarietat, i ara estic vivint una bona època, de feina, de parella i de vitalitat, i penso, “coi, no estem tan malament".  

En el disc hi ha una influència andalusa, a “Que se queme la danza”, i una gallega, a “El percebeiro”. D’on et ve aquesta exploració geogràfica?
És simplement l'estima a Federico García Lorca i a Raül Refree. A mi m’encanta el flamenc, però no en faig, i “Que se queme la danza” és la meva manera d’apropar-me a aquesta cultura. Amb “El percebeiro”, vaig inspirar-me en una cançó del folklore gallec que vaig escollir per una obra de teatre i des d’aleshores m’ha anat acompanyant durant tota la meva vida. Vaig investigar sobre los percebeiros, sobre com treballaven i en el risc que hi ha rere la professió, i vaig crear aquesta cançó. És un tema que sempre canto quan faig un concert. 

El teu estil és una barreja entre el rap electrònic i l’indiepop, però en aquest disc podem escoltar molts estils i gèneres musicals més. T’agrada que cada cançó tingui el seu propi univers musical?
Totalment, és el que més m'agrada. Té a veure amb la meva personalitat, també, que faig moltes coses i de maneres molt diferents. Puc estar veient el Barça, però de cop posar-me a escriure poesia. Puc estar parlant amb la meva mare i alhora estar estudiant un text de Shakespeare o fent un freestyle al carrer mentre fumo porros. La meva personalitat és molt eclèctica, i volia mostrar-ho també a nivell musical, perquè vinc del rap, però també escolto música pop, electrònica, òpera, jazz o música folk. I vaig voler ser sincer amb mi mateix i investigar i testejar diferents músiques. 
Especial: Entrevistes
Arxivat a: Enderrock, boye, entrevistes, actualitat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.