Per l'escenari i pel moment, la Companyia Elèctrica Dharma podria haver optat pel seu repertori més pròxim a la música popular i tradicional, sens dubte el més conegut i acceptat de la seva trajectòria. Però el grup va decidir que el recital del cicle BandAutors, el darrer que realitzen abans d'encetar una aturada artística indefinida que podria ser definitiva, transités per altres camins. Així, l'arrencada va estar protagonitzada per la sonoritat de la Dharma més laietana, la que va empapar-se del jazz i el rock progressiu més transgressor durant els anys setanta. En el tram van sonar "L'oucomballa", "Les bruixes del Maresme" i "Ball llunàtic-Toc". Semblava que la Dharma volia reivindicar així l'esperit originari del grup, aquells anys de disbauxa i lucidesa creativa en què tot estava per fer i tot era possible.
Un dels moments més folkis de la nit va anar a càrrec del primer dels convidats, El Petit de Cal Eril. Joan Pons, amb la Dharma fent les funcions de backing band, va posar veu i guitarra a "El testament d'Amèlia", una peça tradicional que els germans Fortuny havien musicat a Catalluna (1983). La participació de joves músics de nova fornada, que retien d'aquesta manera homenatge als mestres, va ser una constant durant tota la nit. Els qui van sorprendre per atreviment i solvència sonora van ser Rosa-Luxemburg, que van interpretar una gran versió del "Tramuntana". El cantant del grup, Pol Fuentes, reivindicava Esteve Fortuny a l'hora d'introduir la peça: "L'Esteve s'ha fet present aquesta nit a base de llamps i trons". A fora del Palau seguia caient la pluja.
Reivindicació del repertori cantat
La part central del concert va recuperar algunes de les peces de la Dharma més pròximes a la música mediterrània i el folk. "Dansaràbiga" o "Dins les venes, el mar" van precedir la participació de Mesclat, que va atacar "El comte Tallaferro" aportant-hi una lletra de Francesc Ribera 'Titot' escrita per a l'ocasió. Obrint Pas, solvència contrastada en qualsevol escenari, va fer posar dempeus el Palau amb la seva ja habitual interpretació de "La presó del Rei de França". La participació de nombrosos vocalistes convidats va motivar que un gruix important de la segona part del recital fos una reivindicació del repertori cantat de la Dharma. Inspira van dur al seu territori "La lluna ha fet el ple", Roger Mas va apropiar-se d'una composició d'Esteve Fortuny, "Les aventures del petit príncep", i Raydibaum va reivindicar-se amb una esplèndida i emocionant adaptació de "Si encara fossis aquí".
Peces inèdites
La Dharma encara va tenir temps de reivindicar la seva capacitat creativa amb la presentació de tres cançons inèdites: "Cap a l'oest", "Nit col·lectiva" i "Peça timbal". Paradoxalment, pot haver estat aquesta la primera i última vegada en què són interpretades en directe. Un dels moments més deliciosos i carregats de màgia de la vetllada va arribar amb la interpretació de "Mitjanit" en un set semiacústic darrere una taula, en format de jam session mediterrània. Cal destacar també la participació del tenora Jordi Molina, que va aportar el so màgic d'aquest instrument autòcton per embellir una esplèndida i emocionant "Alèxia", sens dubte un dels moments musicalment més brillants del concert.
La part final del recital va ser un degotall dels clàssics populars de la Dharma. La interpretació encesa de "La gent vol viure en pau" va precedir els bisos: amb "Ronda de nit" i "Festejada" el públic va mostrar-se eufòric i entregat, conscient que potser era el darrer cop que s'agitava amb aquells compassos. Arribats a aquest punt, gairebé és impossible dissociar les peces d'arrel tradicional de les obres de la Dharma que ja han esdevingut tradició. Un emocionat Josep Fortuny va adreçar-se al públic per resumir amb una sola frase la filosofia vital i musical de ha seguit la Companyia Elèctrica Dharma durant els seus gairebé quaranta anys de trajectòria: "Sempre, en algun lloc, la lluita continua". Que no es perdi aquest so.
.gif)
.gif)
