De la Barcelona punk dels vuitanta se’n va parlar abastament durant tot l’any passat gràcies a l’edició de llibres com Que pagui Pujol! (La Ciutat Invisible Edicions, 2010), Harto de todo (BCore, 2011) i Odio obedecer (Quarentena Ediciones, 2011). Però hi va haver dues grans fites de concerts que van marcar un abans i un després de la música de la ciutat.
El primer va ser l’Euskal Rock, muntat per una colla de culs inquiets de la república independent de Nou Barris. En aquell temps el districte barceloní lluitava contra corrent, tenia una xarxa d’associacions molt dinàmica i una escena pròpia. Els impulsors del fanzín La Oruga i tots els que es movien per l’epicentre que era el bar Canasto Volador, a la plaça d’Àngel Pestanya, tenien el cul pelat de muntar tota mena de concerts i festivals per les diferents places, carrers, poliesportius i casals populars. Tal com reconeixien a les pàgines fotocopiades del fanzín, els grups de rock s’havien convertit en “els veritables interlocutors entre el jovent d’Euskadi”, i van decidir portar en directe el bo i millor de les bandes del que ja s’anomenava ‘rock radical basc’ amb més il·lusions que no pas mitjans tècnics. En principi havien de ser dues nits, però el pressupost era gairebé inexistent i finalment es va convocar cinc grups: R.I.P., Cicatriz, Kortatu, La Polla Records i Hertzainak, i van quedar descartats Barricada, Potato i Belladona. Albertus, Fernando i la resta de la gent de La Oruga juntament amb l’associació Neo, el fanzín La Cabra i l’Associació de Veïns de Prosperitat ho van muntar tot per a la nit del 29 de novembre al Palau d’Esports, amb les entrades a 400 pessetes anticipada (2,40 €) i 600 el mateix dia (3,60 €).
Prop de 10.000 ànimes van convertir el pavelló del carrer de Lleida en la reunió de crestes més gran que s’ha vist mai al país. Allà es ballaven pogos fins i tot als lavabos: “Hi va haver un pogo molt guapo, molta gent i molt variada, i un estand de fanzins que va funcionar molt bé”, informava el número 4 de Teorías Histéricas. Finalment no van tocar Hertzainak, perquè de camí a Barcelona van ser interceptats per la policia quan va veure que la matrícula de la furgoneta era del País Basc, i van passar la nit al talego després que els decomissessin les drogues que portaven a sobre. Però no tot van ser flors i violes: el mànager dels grups bascos, José María Putreak, quan va veure que les vendes de les entrades anaven millor del que s’esperava, va llançar acusacions des de les pàgines del diari Egin i va decidir demanar més calés a l’organització si volien que els grups toquessin: “Vam pensar que era millor que ens donessin pel cul abans que anar a parar a la presó Model” (La Oruga, 6). La festa, tot i l’èxit, va estar a punt de ser deficitària. La crònica del concert al fanzín Voll-ker 7 deia: “Peti qui peti, s’ha marcat un claríssim precedent”.
Mig any després, el 10 de maig de 1986, la Coordinadora Catalana de Solidaritat amb Nicaragua va muntar el Nicaragua Rock al mateix Palau d’Esports, tot i que en aquesta ocasió als grups bascos –Kortatu, La Polla Records i Cicatriz– s’hi van afegir tres grups catalans: L’Odi Social, Últimos de Cuba i Elektroputos. El Palau d’Esports es va tornar a omplir a vessar amb més de 9.000 persones, però l’ambient estava escalfat per les detencions indiscriminades al bar Concentrik de la plaça Reial, i hi havia força mala maror davant la sospita que hi havia policia infiltrada entre el públic. El dibuixant Carlos Azagra va rebre un cop d’ampolla al cap mentre prenia notes al fossar, i la violència va ser molt present tota la nit. El concert va estar a punt d’acabar amb números vermells per culpa de les destrosses que hi va haver al pavelló i als carrers del voltant. Per a la història va quedar una famosa cinta de casset del Nicaragua Rock amb un resum de les sis actuacions, que es venia per només 300 pessetes (1,80 €) i que va ser tot un hit a tots els bars radicals i festes alternatives durant una bona colla d’anys.
Tot i les errades organitzatives, semblava que tot pintava bé en aquella Barcelona inquieta, underground i amb personalitat ben definida, al mateix temps que els moviments alternatius agafaven força a la ciutat i hi havia un públic receptiu a les propostes. Però el 16 d’octubre del mateix any 1986 un altre somni, l’olímpic, va escollir una ciutat amb una fesomia més artificial, i la repressió policial i política es van encarregar de diluir aquelles il·lusions.
.gif)
.gif)
