En Rafa de Valladolid era un d’aquests promotors de concerts dels que ja no en queden, algú capaç de muntar una sala de concerts deficitària a la ciutat del Pisuerga per poder portar-hi els seus grups preferits, o de crear un segell per publicar els discos dels seus amics. Un dia va descobrir un grup de Bristol tan desconegut com impronunciable: Automatic Dlamini.
Li havia arribat el disc The D is for Drum (Idea, 1987), i no va poder evitar el rampell de portar-los de gira per l’Estat. Però la promoció va fallar, els discos no van arribar a temps, els cartells gairebé ni es van veure i els mitjans de comunicació van brillar per la seva absència a l’hora de promocionar els concerts de la banda. La gira va ser un fracàs absolut, un forat a les butxaques del pobre Rafa, que encara es va fer més gran a l’últim concert de la gira a la sala KGB el primer de juliol de 1989. Ja preveient el fracàs, ens va demanar que truquéssim a tants amics com poguéssim per almenys deixar el grup amb la sensació que la seva proposta podia interessar algú i que el cansament i les hores de viatge havien servit per a alguna cosa. En total, comptant tots els cambrers i el personal de la sala, va aconseguir aplegar fins a una trentena d’espectadors. Automatic Dlamini no estaven gens malament, amb un vocalista que tocava bidons com a percussió i que extreia sorolls estranys de les guitarres, acompanyat d’una guitarrista tímida a qui li costava aixecar la mirada, i una banda força competent.
Tots ens vam fer unes fotos dissimulant que érem fans del grup, però la guitarrista tímida estava massa esgotada fins i tot per deixar-se-les fer. Amb la cara múrria, el que volia era tornar a l’hotel, no tenia gens de ganes de sortir a cremar la nit. Estava cansada, ja devia veure que aquell no era el camí correcte a seguir. Podien haver anat a una pensió, i fins i tot ens vam oferir per tenir-los d’okupes una nit a casa nostra, però en Rafa deia que els músics es mereixien un respecte i dormir en bones condicions. I tot i que això agreujava la seva ruïna, sens dubte feia créixer el seu prestigi entre els quatre que l’envoltàvem.
Doncs bé, resulta que aquella jove guitarrista s’anomenava en realitat Polly Jean Harvey –sí, PJ Harvey– i el líder del grup era John Parish. A la banda hi havia també Rob Ellis i Ian Olliver, que posteriorment formarien part de diversos projectes de PJ Harvey. L’abril del 1995 va tornar a venir a Barcelona a presentar les cançons del cèlebre To Bring You My Love (Island, 1995) a la sala Razzmatazz II –amb Tricky de teloner–, però els papers havien canviat: en aquest cas ja era ella qui encapçalava la banda, i Parish se situava darrere seu. Sembla mentida que aquella noia amb cara de no haver trencat mai cap plat fos la mateixa que l’estiu del 1998 va enamorar i seduir tot el Festival de Benicàssim quan va sortir vestida amb un look sadomasoquista.
La resta de la història ja està escrita i ben documentada. El creixement i la divinització de PJ Harvey ha arribat al punt més àlgid: totes les llistes han encimbellat el seu vuitè disc, Let England Shake (Vagrant, 2011), com un dels millors de l’any passat i tothom se la rifa per poder-la tenir com a cap de cartell de qualsevol festival.
.gif)
.gif)
