L’any 1989 l’Ajuntament de Barcelona, amb Pasqual Maragall al capdavant, va decidir fer un homenatge a la figura de John Lennon. La senyora Yoko Ono anava passejant per tot Europa una exposició amb dibuixos, litografies, fotografies, vídeos i material, en molts casos inèdit, relacionat directament amb Lennon. La mostra anava precedida d’un cert escàndol: el 1970 a Londres algunes de les litografies van ser confiscades per Scotland Yard per esbrinar si aquells dibuixos simples podien ser considerats pornografia. Barcelona va ser l’única ciutat de l’Estat que li va llogar l’exposició, i la va presentar al mític Casal de Joves dels Transformadors del 14 de juny al 9 de juliol de 1989, amb el nom tan poc original d’Imagine: John Lennon. Entre els actes preparats per explotar el mite del desaparegut beatle finalment no va poder veure la llum el perfum Lennon, perquè Ono no va autoritzar el disseny de l’envàs. Sí que hi va haver lloc a la mostra, però, per muntar una paradeta de marxandatge amb suposades litografies exclusives a un preu prohibitiu per esprémer la butxaca del fan més mitòman. La inauguració va ser tan caòtica com un es podria imaginar, amb aglomeracions, guardaespatlles impertinents i la vídua de John Lennon arribant a l’acte uns quinze minuts tard, que va ser més o menys el temps que va durar la presentació. Després va anar a un vernissatge que havia organitzat pel pintor Xavier Mariscal a un hotel de luxe a Barcelona. A la nit la festa es va traslladar a la sala Zeleste (actualment Razzmatazz).
Hi havia molts dubtes sobre l’èxit del concert. El cartell era massa eclèctic, amb patums com Javier Gurruchaga –que va desertar a darrera hora– i noms més vinculats a Madrid que no pas a Barcelona. La veritat sigui dita, a l’hora d’obrir les portes la sala estava força buida. Diego Cortés, Claustrofobia i els madrilenys Desperados, els encarregats d’obrir la vetllada, van tocar en una sala Zeleste gèlida. L’actuació de Mercedes Ferrer, però, va encendre la metxa sobretot quan després d’una punyent versió de l’“I Want You” va aconseguir que la senyora Yoko Ono s’aixequés del seu seient al primer pis de la sala i baixés fins a l’escenari per felicitar-la, davant la cara de sorpresa de tothom.
Després de noms intranscendents com ara Pablo Carbonell (Toreros Muertos) o Alberto Comesaña (Semen Up), l’ambient es va anar escalfant gràcies a les actuacions de Ramoncín, Carlos Segarra... fins a arribar al clímax final amb herois dels seixanta com Santi Carulla (Los Mustang), Leslie (Los Sírex) i Micky, tots amb l’acompanyament del grup Fuego. Als bisos, i mentre tots els convidats cantaven el “Give Peace a Chance”, ella va tornar a aparèixer a l’escenari, i a un inconscient se li va ocórrer acostar-li el micro sense saber que aquest pot ser un arma mortífera a les seves mans. Els crits de Yoko Ono van ser esfereïdors: “Te quiero, te amo, te quiero, te amo” eren les paraules que sortien de la seva boca, tota una mostra de terrorisme sonor, mentre la resta de músics feien una cara de pòquer i sense autoritat moral per retirar-li el micròfon. Tot i això, després als camerinos quasi hi havia bufetades per fotografiar-se al costat de vídua i tenir un document per poder ‘fardar’ davant els néts.
D'esquerra a dreta: Leslie (Los Sírex), Santi Carulla (Mustang), Flowers, Yoko Ono i Ramoncín.
.gif)
.gif)
