La sala estava formada per un pis superior que servia de bar i sala d’exposicions i, a través d’unes empinades escales, s’arribava a un soterrani que és on es coïa –mai més ben dit– tota l’acció. Avui dia seria impossible una sala així, un cau fosc sense sortides d’emergència i amb una ventilació sempre insuficient en uns anys en què no existia la llei antitabac. Amb una clàssica columna davant l’escenari, quatre parets i un equip mínim. No feia falta més. Camerinos? Per què?
Veure els flyers i els cartells de l’època no pot provocar altra cosa que vertigen, amb una programació setmanal imparable, on tothom tenia l’oportunitat de pujar al seu mínim escenari per demostrar les seves virtuts i defectes, per triomfar o per caure derrotat, per omplir la sala a nivells gairebé asfixiants o tocar per a les cambreres i passavolants del barri. Un cartell farcit amb bandes locals o internacionals, la majoria grups desconeguts de tota mena d’estils, ja fos experimental, punk, pop, rock o les beceroles d’un hip-hop rudimentari: Lagartija Nick, Código Neurótico, The Amateurs, Flai Tunai, Interrogantes, Los Manolos, Sindicato del Globo, Vancouvers, Devil Dogs, Reincidentes, El Legado, Steve Hooker, Los Bisontes, The Loads, Escalones, Superelvis, Draps Bruts i Corn Flakes van ser alguns dels centenars de grups que hi van passar. Fins i tot el mític Henry Rollins s’hi va deixar caure amb la seva banda un dia que tenia un buit al mig de la gira, i l’entrada de la sala va quedar reflectida al disc Do It (Texas Hotel Records, 1988), el primer de la Rollins Band. Aquell dia, Communiqué es va convertir en una veritable sauna on fins i tot estava permès el pogo més salvatge. El propietari Pepe Bellido també va fer alguns viatges cap a Londres per tancar la contractació de bandes internacionals i acabar fent de promotor en sales més grans quan l’aforament requeria un espai més ampli, com van ser els casos de les gires de noms destacats com els de Napalm Death, CarterUSM, l’exRolling Stones Mick Taylor, Suicidal Tendencies o Megacity Four.
El 12 d’abril de 1993 la sobtada mort de Bellido, de tan sols 30 anys, va deixar trasbalsat el món musical de Barcelona. Un concert a la sala Razzmatazz amb desenes de bandes es va convertir en un sentit homenatge on tothom va voler ser present. La sala va continuar oberta un parell d’anys més després de la desaparició del seu impulsor, però ja no va ser el mateix. La va portar el seu germà Paco Bellido durant tres anys, però tot i les ganes hi faltava la il·lusió, no controlava el tema de la contractació i l’any 1996 es va tancar un cicle a la música en viu de la ciutat. Des de fa uns anys a l’immoble del carrer Hostafrancs número 18 hi ha una trista i desangelada escola d’informàtica.
.gif)
.gif)
