La 28a Fira Mediterrània de Manresa va arrencar aquest dijous 9 d'octubre amb una tarda ben atapeïda de concerts. L'impactant duo Terrae, la poesia de combat de RIU, la frescor de les Alosa i l'espectacle inaugural Pa, d'Anna Ferrer, en van ser alguns de destacats.   

Terrae Foto: Carles Rodríguez

Andreu Peral i Genís Bagés són dos músics flixancos que han fet camí amb projectes molt diversos, de la rumba ebrenca de Lo Gitano Blanc al pop indie i el jazz experimental. Fa cosa d'un any van començar a rodar Terrae, duo amb què exploren i homenatgen la història i la cultura de la gent de les Terres de l'Ebre. A la primera jornada de Fira Mediterrània, al recollit auditori de la Plana de l'Om, van presentar el seu primer disc de llarga durada, Nostre gra (Segell Microscopi, 2025). La veu de Peral, ben especial, i els jocs percussions de Bagés, densos i intensos, són els pilars d'un espectacle en què forma i missatge avancen en una direcció precisa i impactant. Pel repertori desfilen la memòria de la Batalla de l'Ebre –amb himnes dels Brigadistes i un record per la mestra sindicalista afusellada Virgina Amposta–, cants bucòlics al paisatge del Delta, antics cants de pandero i de feina, boleros tradicionals i musicacions esmolades de poetes de la terra, com la tortosina Zoraida Burgos. Van acabar amb "Dies de festa", pasdoble de Josep Bo inclòs al seu primer EP, Fandango ( 2024), i la sensació que a les Terres de l'Ebre ha nascut un nou projecte amb sentit, força i potencial.

RIU Foto: Carles Rodríguez

La poesia aferrada a la terra és també eix central d'un altre espectacle estrrenat a la primera jornada de Fira, Canigó, dels RIU, que va presentar-se en un espai més expansiu i transitat, la plaça Sant Domènec. Com fa Terrae amb les Terres de l'Ebre, els RIU porten anys picant pedra i, en certa manera, nedant contracorrent per reivindicar sempre i arreu la catalanitat i la riquesa d'una comarca trinxada en més d'un sentit, el Baix Llobregat. A Canigó, però, incideixen en un altre dels vessants que més han treballat al llarg de la seva trajectòria: la música tradicional dels Països Catalans com a testimoni de la història. En aquest cas, amb la col·laboració dels recitats i la direcció escènica de Roger Cònsul, acompanyen els versos de Jacint Verdaguer –també d'Estellés i d'Espriu–amb tot de melodies tradicionals, tractades amb el so característic del grup, col·lectiu i cohesionat. Fa ja uns quants anys, a la Fira Mediterrània, els RIU van guanyar una de les primeres edicions del Concurs Sons. S'han anat fent grans, han passat altibaixos com tothom, i allà segueixen dalt de l'escenari. Són pràcticament els mateixos i s'han fet un so propi i reconeixible. I sobretot, què bé que sonen els versos de Mossen Cinto avui dia! I com ens interpel·len... Algú va dir que el folk és com una muntanya, que s'està allà mentre tot canvia. Potser el folk català és com el Canigó? Tant de bo.  

Alosa Foto: Carles Rodríguez

Un grup molt més recent són les Alosa, tot i que ja s'han fet un públic i un camí que aporta una mica de flors i violes i cultura fresca en aquesta ciutat problemàtica que és Barcelona. D'això sembla que va el seu primer disc, El primer cant del matí (Ceràmiques Guzman, 2025). Fa just un any el duo format per Irene Romo i Giulietta Vidal van guanyar el Concurs Sons a la Fira Mediterrània, i a la sala Carlins, dotze mesos després, van presentar el nou treball amb la formació ampliada –Martí Escobedo a la guitarra i Xavi Veres al baix– i un curiós tòtem al mig de l'escenari: una mena d'arbre de ferro forjat modernista coronat per la popular Rosa de Barcelona, el panot que tot bon barceloní s'ha de tatuar en algun moment de la vida, fins i tot si és expat o modernet. La frescor i la naturalitat amb què empasten les veus, la jovialitat del repertori –amb lletres d'aparent lleugeresa però molta molla– i una espontaneïtat que recorda les gravacions seixanteres del Grup de Folk continuen sent els trumfos d'Alosa, que als Carlins van desplegar els seus hits –"A la voreta del foc" dalt de tot i la més recent i rumbera "Nenes de ciutat"–, inspirades i clares versions de cançons tradicionals –"La dama d'Aragó", "El cant dels ocells", "Marieta cistellera"–... Ara bé, Alosa també té un vessant introspectiu molt remarcable. Per exemple, el que mostraven a l'anterior EP amb "Una nova casa" i, ara, entre les novetats, la preciosa "Si el riu", sobre els desastres naturals cada cop més habituals i coronada amb versos de Joan Maragall.   

Anna Ferrer Foto: Carles Rodríguez

Mentrestant, a la sala gran del Kursaal, hi havia força expectació per descobrir Pa, el muntatge amb què la menorquina Anna Ferrer du a l'escenari el dol per no continuar amb l'ofici de forner, al qual s'han dedicat les generacions precedents de la seva família. Va arrencar amb la cançó que acaba de publicar som a senzill, "Aigo", hipnòtica i amb uns irresistibles aires de blues del desert estil Tinariwen. Però el resultat com a espectacle va ser desigual, com si es vulguessin abraçar massa coses alhora. El pare de l'artista, Toni Ferrer, anava fent massa amb aigua i farina al llarg del concert performàtic i de l'escenari, interactuant de tant en tant amb la seva filla cantant; Pol Batlle a la guitarra i Toni Llull acompanyaven també amb música i moviments pautats, i Anna Ferrer és una intèrpret poderosa, que ha mamat la música tradicional des de nena i s'ha atansat amb gust a estètiques com les de la cançó llatinoamericana. Hi va haver moments molt dolços, com la glosa menorquina que es van marcar cap al final. Però en general la dispersió del repertori li va acabar jugant en contra. També un discurs massa conceptual que, més que no pas reforçar el missatge i la història entranyable que mou i inspira l'obra, creava distància i confusió.

Navega per les etiquetes

TerraeRIUFira MediterràniaAlosaAnna Ferrer

FEU EL VOSTRE COMENTARI