La regla número 1 del manual del folk diu que els músics estan al servei de la tradició, i no a l’inrevès. I a partir d’aquí, el que es vulgui. El duo Cocanha –Caroline Dufau i Lila Fraysse– pren la lluita de la cultura occitana per sobreviure i la planta a l’escenari com si fos una llampada enlluernadora.
Cocanha Foto: Txus Garcia
Tot i que les
Cocanha ja havien participat en vàries edicions de la Fira Mediterrània de Manresa, aquest era el primer cop que oferien un concert elles soles a l’escenari més gran, la sala gran del Kursaal. Doncs bé, es van cruspir la nit fent allò que saben fer com ningú: construir amb dues veus finetes, un parell de tambors de corda, palmes i cops de peu una màquina de so poderós i discurs polític esmolat.
Perquè
Cocanha és un grup empoderador com pocs: proclamen ben alt i clar que s'ha de cantar en occità sense vergonya i connecten la resistència occitanista amb anhels de justícia social, lluites mediambientals, clams feministes i pensament descolonitzador. I sobretot, sobretot, ho fan d’una manera fresca i divertida.
Caroline Dufau i Lila Fraysse van presentar-se amb la seva habitual posada en escena, senzilla: una taula sobre la que descansen els seus tambors i un parell de taburets. Això sí, els jocs de llums constants van realçar encara més la força del seu cant. Un mocador palestí penjava d’un dels peus de micro. I Lila Fraysse feia honor al seu nom –i al color emblemàtic de la seva ciutat, Tolosa de Llenguadoc–, lluïnt les mitgetes de futbol avioletades del seu equip.
Tot i que van cantar alguna peça emblemàtica de treballs anteriors (“Suu camin de Sent Jacques”, “Cotelon”) la gran part del repertori va estar ocupat pel nou disc que han de publicar aviat,
Flame Folclòre. El títol, que es podria traduir com a “Folclore extravagant”, fa referència a la manera com elles entenen la música tradicional: una eina de combat, de resistència, d’activació. Així ho proclamen a la cançó que dóna títol a l’àlbum, que van interpretar al final del concert, amb la tornada corejada per tot el públic, abans d’un bis més recollit i intimista.
També van sonar antigues cançons de noies malmirades i una crònica adolorida de com la llengua occitana, després de segles d’aniquilació i menyrpeu als espais públics de l'estat francès, s’ha anat deixant de parlar a l’últim reducte, la intimitat de les cases. A “Forabanda” van recordar el moviment polític format a redòs del seixanta-vuit per occitans emigrats a París. Van cantar als arbreas i als lluitadors mediambientals que s'oposen al projecte de la nova autopista Tolosa-Castres. I en una cançó de ritme trepidant, van invocar un cavall mitològic occità que cada nit té el llom més llarg, de manera que cada nit més dones hi munten per cavalcar en la nit, pels carrers rosats de Tolosa, sense por ni protector..
Cocanha Foto: Txus Garcia
asgasgasgags.